Solitud, de Víctor Català

Víctor Català va publicar al llarg de mig segle, sempre amb la intenció de renovar els gèneres literaris i amb una gran llibertat, fet que li provocà tensions en alguns moments o períodes. D'aquí, que ens certs moments preferís deixar d'escriure. L'oposició a les Normes fabrianes, la va enfrontar amb els noucentistes que, al seu torn, la van apartar de la indústria editorial que dirigien.

Les etapes d'escriptura són:

  Etapa modernista i de consagració: 1898-1907

Es dona a conèixer amb el monòleg La Infanticida als Jocs Florals d'Olot del 1898.

Poesia: El cant dels mesos (1901).

Els volums de contes: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904) i Caires vius (1907).

La novel·la Solitud (1905) que la consagra.

Etapa de renovació i canvi: 1918-1930

Publica la segona novel·la: Un film. 3.000 metres (1918-21). Novel·la ambientada a Barcelona que trenca el tòpic de la narrativa ruralista. Un film presenta els baixos fons de Barcelona, el barri "xino" i introdueix tècniques cinematogràfiques, com indica el títol.

Els volums de contes i relats: La mare balena (1920) i Contrallums (1930)

Etapa de postguerra: 1944-1951

Publica un conjunt de proses autobiogràfiques a Mosaic III. Impressions literàries sobre temes domèstics (1946). és el primer llibre d'autor viu que es publica a la postguerra. Algunes de les proses havien estat escrites molt abans, al començament del segle i els volums de contes: Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951).

L'evolució narrativa

L’univers literari de Caterina Albert és molt ampli i en diàleg constant amb la realitat que viu en cada moment, però l’èxit rotund de Drames rurals la va lligar a aquesta forma de relat amb el qual se la va identificar a partir d’aquell moment. Amb el temps, però, aquell èxit, també va ser un handicap per al coneixement de la resta de l’obra perquè la figura de Caterina Albert – Víctor Català va quedat immobilitzada, atrapada en aquesta forma narrativa, tot i l’evolució posterior. En parlar de Caterina Albert, es remet habitualment a Drames rurals i a Solitud (1905), la novel·la que la va consagrar com a mestre indiscutible i que ha acaparat l’interès general d’editors i estudiosos, tot i que lentament s’han obert altres perspectives.

La narrativa de Caterina Albert és permeable a la realitat. Reflecteix els conflictes socials que cada època té plantejats. Els relats publicats la primera dècada del segle es fan ressò del conflicte amb les colònies americanes, la “crisi del 98”, que va dur la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, és dels Drames rurals, Ombrívoles o Caires vius. Albert exposa la malfiança de les famílies que veien com els governs oligàrquics espanyols s’enduien els seus fills a la guerra de la qual difícilment tornaven. D’altra banda, també hi és present la lluita obrera que es produeix a finals de segle XIX amb l’arribada de la industrialització a les ciutats i la conseqüent explotació dels obrers  o les condicions de treball de la classe menestral i dels infants.

La societat catalana va evolucionar enormement entre 1901 i l’arribada de la Segona República el 1931. El dinamisme i modernització que es viu van dur a canvis socials notoris i l’aparició de noves classes socials. A partir de la publicació de La mare balena el 1920, els relats d’Albert mostren aquests canvis i apunten les noves situacions. Hi ha personatges que abandonen el camp, que emigren a la ciutat que ofereix oportunitats per prosperar. A La mare balena, hi apareixen burgesos i gent educada de la ciutat. També, la llibertat aconseguida els anys trenta per a les dones és recollida en alguns relats de Vida mòlta i Jubileu. El camp perd el seu determinisme i es transforma, els conflictes tenen altres motivacions lligades a les passions humanes: l’enveja, la gelosia, el robatori o el crim organitzat. I apareixen altres personatges, com l’estraperlista o la gitana.

Caterina Albert va viure el daltabaix de la Guerra Civil (1936-1939) i la dictadura franquista posterior. Va viure els anys més durs de la immediata postguerra i la prohibició expressa de publicar en català. Molts escriptors van emmudir. Caterina Albert, però, va reprendre la seva producció. El 1946, tot just es va aconseguir trencar la rígida censura governamental, publica Mosaic III. Impressions literàries sobre temes domèstics. La primera obra nova d’un autor viu. El text havia de semblar innocu, inofensiu, però darrere el tema banal, domèstic, que sembla apuntar el títol, Albert hi parla de la seva vida íntima: de la relació amb la creació literària i artística.

Amb Jubileu (expressió d’alegria) va voler celebrar i tancar els més de cinquanta anys dedicats a l’escriptura. Tot i així, va participar activament en la represa de la literatura catalana i el 1953 va dotar econòmicament el premi de narrativa que duia el seu nom, el premi Víctor Català, que va donar a conèixer les noves generacions de narradors.