Materials i recursos de Literatura catalana

La primera meitat del segle XX està marcada per la guerra (la Gran Guerra, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial). Aquest fet, que convulsionà tot Europa, coincidí amb un mosaic ric i divers de propostes artístiques.

En alguns casos, aquestes propostes consoliden opcions o tendències anteriors als fets bèl·lics. Així, per exemple, l’esperit revolucionari de les avantguardes desemboca en el surrealisme, moviment aparegut a França el 1924, compromès i implicat amb el seu entorn, que afectà principalment la poesia i la pintura.

Així mateix, la tradició simbolista, sorgida el darrer terç del segle XIX, es reformula en els plantejaments estètics dels creadors postsimbolistes, entre els quals destaquen Paul Valéry, Carles Riba, Konstantino Kavafis, Ezra Pound, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Fernando Pessoa, que plantegen una poesia centrada en la investigació i l’experimentació formal, fins al punt que pot derivar cap a la poesia pura, tancada en si mateixa, allunyada de l’exterior.

En altres casos, la creació es conjuga amb profunds coneixements culturals, que impregnen els textos poètics d’un alt grau de complexitat, amb múltiples referències a la tradició literària. Aquest és el cas de Thomas Stearns Eliot, nord-americà, premi Nobel de literatura l’any 1948 (la Bíblia, Dant, Shakespeare o Baudelaire, per citar alguns exemples). La terra gastada (1922), que troba en els mites antics la revelació de l’home modern i Dimecres de cendra (1930) són una reflexió sobre el desencís de l’home contemporani.

Així, doncs, la producció artística i literària de la primera meitat del segle XX es caracteritza per l’heterogeneïtat de propostes d’uns creadors, la biografia dels quals està marcada per la guerra. Alguns hi participaren, com per exemple Rainer Maria Rilke, màxim exponent de la poesia germànica, amb propostes que van des del poema objecte, en el camp de l’avantguarda, fins als Sonets a Orfeu (1923), marcats per un fort sentiment d’enyorança.

D’altres, per raons ideològiques o polítiques, es veieren empesos cap a l’exili, experiència que marcà la seva producció. Carles Riba, que el 1939 marxà a França, n’és un exemple. Instal·lat a Bierville, escrigué una de les seves obres més importants: les Elegies de Bierville (1939-1942), en què es plasma l’experiència traumàtica de l’exili.
Les perspectives dels escriptors catalans després de viure la Guerra Civil no són gaire diferents de la resta dels seus contemporanis.
Davant de la situació de forta repressió de qualsevol ideologia que no s’adaptés al sistema de la dictadura del general Franco, els intel·lectuals catalans van optar per dos camins: l’exili o la clandestinitat.

En aquest període, la poesia catalana manté una forta expressivitat, un to autobiogràfic, i la costant del tema de l’enyorança. La llengua es converteix, alhora, en el símbol d’una pàtria que cal salvar. Després de l’any 1939 i d’una manera progressiva, la literatura catalana s’organitzà en el moviment de l’exili, amb la qual cosa va sobreviure gràcies a petites colònies d’immigrants en diferents països.

Pere Quart és un exemple clar de l’intel·lectual català que lluita per fer sentir la seva veu. Inicia la seva producció abans de la guerra, pren part en la lluita i s’exilia a Santiago de Xile.
La poesia de Pere Quart parteix de l'existència del poeta tot inserint-se en la realitat històrica que li ha tocat viure. El poeta, amb senzillesa, ens presenta la realitat immediata a través d’unes pinzellades d’humor i d’ironia que provoca la reflexió crítica. En tornar a Catalunya (1948), la seva obra adquireix un to més transcendent pel dolor de l’exili, l’enyor i la preocupació per la mort.

Obres com Bestiari (1937), Saló de tardor (1947) o Quatre mil morts (1977), exemplifiquen una trajectòria poètica d’un inconformista constant que amplia la seva creació literària al periodisme i a la producció narrativa i teatral.

El poeta més representatiu de la postguerra que connecta la cultura catalana de l’exili amb la que es fa al país és Carles Riba. És un dels intel·lectuals més complets: humanista, poeta, crític i traductor. La seva producció poètica, que parteix en uns inicis de la recerca de la identitat amb el primer llibre d’Estances (1919), evoluciona, durant el seu període d’exili a França, cap al seu llibre més destacat i complex: les Elegies de Bierville (1943), on expressa l’experiència personal i col·lectiva enllaçant tradició i present. Carles Riba elabora una poesia reflexiva des de l’experiència poètica del simbolisme. En una darrera etapa, Esbós de tres oratoris (1957), la seva obra dóna un gir cap a un to religiós dramàtic més narratiu.

Altres poetes com Clementina Arderiu, Màrius Torres, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Josep Palau i Fabre i Joan Sales van contribuir amb la seva producció a mantenir la veu poètica de tot un poble.

Exiliar-se, sinònim d’allunyar-se, implica marxar d’un poble, una ciutat o un país. Exiliar-se, però, també pot ser una experiència vital que suposa l’aïllament de la realitat més immediata. El primer respon a la denominació d’exili exterior. El segon, a la d’exili interior, situació dels poetes que romangueren al país: un país, però, que els resultava estrany o aliè després de la Guerra Civil. En aquests casos, la poesia es convertí en un territori alternatiu a la realitat en què va primar l’experimentació formal.

Aquest és el cas de J.V. Foix, pròxim als moviments d’avantguarda, que es declarà “investigador en poesia” amb obres com Gertrudis (1927) i KRTU (1932). Durant els anys de clandestinitat de la immediata postguerra, contribuí a organitzar diferents grups al voltant de diverses revistes. Presentà els sonets decasíl·labs d'estil clàssic a Sol, i de dol (1936) amb la intenció d’aconseguir l’equilibri entre la tradició i la modernitat a través d’un llenguatge literari propi que recull la tradició medieval (Ramon Llull i Ausiàs March) i la parla viva catalana.

Però una solitud profunda marcà els anys de la postguerra en la vida de Foix, que va continuar mantenint contacte amb altres escriptors i artistes del moment amb les tertúlies que organitzava a casa seva: Brossa, Tàpies, Tharrats, Cuixart, entre d’altres. Les irreals omegues (1949) i On he deixat les claus?... (1953) exemplifiquen una producció marcada per la Guerra Civil i la necessitat d’arrelament al país.

Salvador Espriu, que inicià la seva obra poètica després de la Guerra Civil, n’és un altre exemple. El dolor causat per la pèrdua de les persones estimades i del món on va viure decanten la seva poesia cap a una reflexió centrada en el tema de la mort i l’episodi agònic en la història de Catalunya. La nostàlgia dels temps passats a Cementiri de Sinera (1946), la preocupació pel destí del seu país i de la llengua a El caminant i el mur (1954), i el ressò popular que adquirí en la lluita contra el franquisme amb La pell de brau (1960), defineixen el caràcter de la seva obra. 

El poeta, a través d’un estil concís, utilitza un vocabulari de caràcter simbòlic ple d’elements bíblics o de la mitologia antiga. Espriu és considerat poeta nacional de Catalunya i la seva veu serà popularment difosa gràcies a la interpretació que farà el cantant Raimon dels seus poemes.

L’obra poètica de postguerra d’escriptors com Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater s’ha de sumar a les múltiples veus individuals que han contribuït a la construcció d’una veu amb identitat pròpia de la literatura catalana. S’ha de tenir en compte que la poesia ha estat, alhora, un activador cultural arreu dels Països Catalans amb el relleu poètic de generacions posteriors com Vicent Andrés Estellés al País Valencià o Marià Villangómez a les Illes Balears.

[Font http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/exili/pantalla4.htm]

El web institucional de l'ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya enllaçat al recurs anterior http://salescalderstisner.cat/ actualment no funciona. És per aquest motiu que us oferim, mentre continuï la incidència, quatre vídeos que us permetran apropar-vos a aquests autors.

Aquest web el necessitaràs per preparar el guió que et demanem a la tasca Imatge i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil:

La Biblioteca Gòtic-Andreu Nin de Barcelona vol donar a conèixer la figura de Pere Calders entre els seus usuaris. T'ha demanat que presentis la web que es va crear a iniciativa de L'institut d'Estudis Catalans Imatge i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil. Disposes de 20 minuts per mostrar la web, els apartats que la componen i el contingut que s'hi pot trobar. En aquesta tasca el que has de fer és preparar un guió que et serveixi de suport per la presentació. El resultat, que ha de ser un text escrit, ha de tenir la mateixa estructura que la pàgina web que trobaràs aquí sobre.

A cadascun dels apartats del guió, que has d'estructurar amb aquests sis blocs, només hauràs de redactar una frase que condensi la major part de la informació que es presenta. Tingues present que a cadascun dels apartats veuràs aquesta icona  que és la que et permet accedir als continguts sencers. Et caldrà consultar-los tots.

1	2	3
Els pares Teresa Rusiñol i Roviralta Vicenç Caldés i Arús Un escriptor modernista La professió	Anys d'aprenentatge Pere Calders i Rossinyol Can Mauri Escola Mossèn Cinto Llotja. Escola Superior de Belles Arts	Arts i oficis Aprenent: escenografia i cinema Dissenyador gràfic Periodista: ninotaire i escriptor Dos llibres
4	5	6
La guerra i l'èxode Guerra Ninotaire en temps de guerra Literatura en temps de guerra Èxode	L'exili a Mèxic Viure a l'exili Grafista i impressor La literatura El retorn Publicar a Catalunya	Catalunya. La maduresa La vida a Catalunya La represa literària El reconeixement públic Publicat arreu del món Estudis i edicions

També pots consultar, tot i que només en format text, el contingut d'aquesta pàgina web al subcapítol  4.1 Imatge i paraules de Pere Calders

Per a saber-ne més

Representació teatral d'Antaviana, escrita per Pere Calders i dirigida per Dagoll Dagom

El text que tens en aquest subcapítol és la transcripció de la informació que pots trobar al web: https://www.iec.cat/perecalders/

1. Els pares

No cal estranyar-se perquè en una web sobre Pere Calders hi hagi un apartat complet dedicat als seus pares. Ens ha semblat imprescindible documentar els seus orígens familiars, perquè Pere Calders rep d’ells molt més que una herència biològica. Teresa Rusiñol fou qui introduí l’infant en el món de la lectura, i Calders sempre recordarà amb especial intensitat les vetllades a la masia pairal de can Maurí, a Polinyà, escoltant les rondalles i dites populars a la vora del foc. I de Vicenç Caldés rep, no només una vocació cultural unida a la passió per la literatura, sinó també uns camins professionals en el món de les arts gràfiques. Després de la guerra, en un exili a Mèxic que tots volien creure transitori, però que s’allargassà durant vint-i-tres anys, Teresa Rusiñol i Vicenç Caldés segueixen sent una presència constant i un punt de referència en la vida de Pere Calders i Rosa Artís, i un autèntic pont entre una banda i altra de l’Atlàntic.

1.1 Teresa Rusiñol i Roviralta (1887-1977)

L’empremta que Teresa Rusiñol va deixar en el seu fill Pere ve indissolublement lligada a l’espai de can Maurí i a l’aprenentatge de la lectura: la mare és qui li va ensenyar a escriure abans d’anar a l’escola, i Pere Calders sempre va insistir que l’origen del seu interès per la narrativa se situava en les vetllades a la vora del foc, després del treball, en què s’explicaven tota mena d’històries de misteri. La mitificació que mare i fill van fer d’aquells anys i de la felicitat viscuda en aquell espai, pot resseguir-se en uns fragments que transcrivim de la correspondència que van intercanviar durant l’exili de Pere Calders a Mèxic. És l’any 1947, la guerra ha truncat la convivència i la distància es fa més pesada a mesura que s’escolen els anys d’exili:

Barcelona 29 de setembre de 1947

Estimat fill meu: Avui fa 35 anys que Déu em va beneir amb la presencia teva. Em va donar aquest fill tan bo que jo, desgraciadament, he pogut disfrutar menys del que desitjava i m’havia fet la il•lusió.
Si un dia algú m’hagués dit, quan de petit, a pagès, si volies aigua pujava a la vinya del rajoler a portar-te-la i bevent et mirava tan hermós i tan meu, que passaria temps, essent vius els dos, sense veure’t, encara que hagués d’anar a la fi del món, hauria dit no, de cap manera, això sí que vos asseguro que no pot ésser, no podria viure sense aquest fill, i de fet no visc, no, Pere, fill meu.
[...] Déu faci que poguem tornar i estar junts un dia ben pròxim i jo pugui vetllar per tu i els teus ben de prop.
[...] T’abraça amb tot l’amor la teva mare,

Teresa

Mèxic D.F. 5 de novembre del 1947

Mare estimada: no es pot imaginar la quantitat de records que ha fet més vius en mi, encara, amb l’evocació de les seves anades a la vinya del rajoler, per a portar-me aigua. Can Maurí, l’àvia Agneta (que al cel sigui), el Cornellana, totes les petites aventures de les temporades que passàvem vostè i jo a pagès, m’han vingut a la memòria amb una gran força. La vegada aquella que se’ns van escapar les vaques, la pedregada que ens va sorprendre tornant de can Riera, al Cornellana i a mi, i les angúnies que passava vostè per qualsevol cosa que, a criteri seu, pogués convertir-se’m en una amenaça o un perill. Quins temps més feliços!

1.2 Vicenç Caldés i Arús (1886-1969)

Aquest home, viatjant professional, venedor d’articles fotogràfics, que completarà el sou obrint establiments a Gràcia i a Sitges, que ben avançats els anys trenta estabilitza la seva feina incorporant-se a la filial barcelonina de Manufacturas Gráficas Sirven, una empresa francesa de gran prestigi de la qual arribarà a ser-ne Director Gerent, aquest home, culte, atent, meticulós, és una peça clau en la vida de Pere Calders. I ell és el responsable, en bona mesura, que avui dia puguem disposar de tanta documentació de la seva pròpia trajectòria personal i professional, però molt més important que això, que gaudim de molta informació detallada i ordenada dels orígens i la formació del seu fill, Pere Calders. Aficionat sobretot al teatre, i també autor de poemes i narracions, Vicenç Caldés era un home arrelat i compromès en la vida associativa i cultural catalana, i participà en nombroses iniciatives literàries. La fotografia, una altra de les seves aficions, i la professionalització en el món de les arts gràfiques i el gravat, fou un altre dels gran llegats que deixà al seu fill i que, a més, compartí sempre amb ell, com podem resseguir en les nombroses cartes que intercanviaren durant l’exili de Pere Calders a Mèxic.

1.3 Un escriptor modernista

Vicenç Caldés i Arús col•laborava regularment a la revista El Teatre Català amb el pseudònim de Puck (el nom d’aquell follet maliciós d’El somni d’una nit d’estiu) amb una secció fixa, “Ironies”. Potser la tria del pseudònim, el gust per la malícia i la ironia, ens pot fer pensar en el seu fill, Pere Calders, a qui coneixem així, amb el cognom regularitzat ortogràficament. La distància, però, a més de la grafia del cognom, és considerable. Perquè Vicenç Caldés no té ni la ductilitat ni el do de la llengua que tindrà el seu fill. Vicenç Caldés és un modernista, un modernista que s’ha abeurat de l’entusiasme patriòtic i cultural del tombant de segle i que, amb un cert aire messiànic, vol contribuir al desvetllament col•lectiu. Comptat i debatut, és un més de la multitud d’obrers de coll i corbata que senten la febre del catalanisme dels primers anys de segle. El Modernisme, ja força desvirtuat del seu impuls de cosmopolitisme inicial, els dóna unes fórmules culturals en les quals se sentiran identificats: l’exaltació del sentiment, de la vida, de la voluntat. I, això, quan la burgesia o, si més no, la classe intel•lectual més culta i refinada, comença ja a donar-se de menys d’aquestes onades passionals i va optant per un nou moviment, el Noucentisme. Els podem, doncs, mirar, com van fer alguns noucentistes, amb un cert distanciament. Però són ells els que permeten que en els anys trenta aparegui gent com Pere Calders. O com Tísner, i Janés i Oliver. Perquè han estat ells qui van crear i sostenir, de vegades amb esforços considerables, revistes, associacions, certàmens i, sobretot, escoles, escoles catalanes, que se situaven a l’avantguarda de la renovació pedagògica del moment.
Vicenç Caldés es mou pels espais grisos de la cultura marginal, de barriada o dels pobles; organitza els Jocs Florals de Molins de Rei i col•labora a revistes artístiques i literàries, unes revistes que tal com vénen, desapareixen. I ell mateix, portat per l’entusiasme, en funda una a Molins de Rei, i li dóna el nom del darrer llibre que havia publicat Maragall: Enllà. És ben segur que aquest afany per la literatura i el teatre donen sentit a la seva vida, enmig de la duresa de la professió de viatjant de comerç. Dels contactes culturals que estableix, podem destacar les cartes i les dedicatòries que s’alternen amb Xavier Montsalvatge, membre del grup modernista gironí, del qual conservem una postal en què mostra el seu agraïment a Vicenç Caldés per la crítica publicada del seu llibre Ombres. La seva gran passió és el teatre: participa a revistes teatrals, tradueix un Shakespeare (Conte d’hivern, 1909) i arriba a publicar i a estrenar algunes obres. La més important, Quan les arrels han mort, el 1910 al teatre Principal, amb una rebentada general per part de la crítica. Continuarà escrivint, acumulant decepcions, entre d’altres, en el concurs de “La Novel•la d’Ara”, del 1919, on tramet Romiatge d’un visionari, sense que rebi cap esment ni arribi a publicar-se. Col•loca, malgrat tot, algunes peces narratives en col•leccions populars: Goig infinit (1907) a “La novel•la catalana” i Deslliurança (1918) i Una aventura (1919), a “La Novel•la Nova”. Es mou, fet i fet, en cercles marginals. Potser els seus escrits més brillants siguin els de les revistes Teatràlia i d’El Teatre Català, especialment la secció “Ironies” i la sèrie d’entrevistes a actors catalans, des de Margarita Xirgu a Jaume Borràs o Maria Morera, que pensava recollir en un llibre. Tampoc no ho va fer.

1.4 La professió

Que en tinguem testimoni, Vicenç Caldés inicià la seva vida professional com a viatjant lliure de comerç. Podem resseguir els seus viatges a partir de 1908 a través d’algunes postals i cartes que intercanvien amb la seva promesa -aviat esposa-, Teresa Rusiñol. I també a partir de cartes i documents de les diferents empreses de les quals va fer de representant: un contracte de prova amb la “Casa Miquel-Rius”, fulls de comptes de les vendes efectuades per a les cases “Jaime Caldés, Electricidad”, “Basa y Pagés, Relieves”, “M. Huertas S.A., Material Fotográfico”... Cap als anys 20, a més, Vicenç Caldés fundà el seu propi establiment, “V. Caldés i Arús, Especialidades Fotográficas”, al carrer Salmeron de Barcelona (avui, carrer Gran de Gràcia). Hi oferia “el más extenso surtido en accesorios para todos los ramos de la fotografia”, com podem llegir en un full de propaganda com a concessionari exclusiu de la venta de les plaques “Capelli” per al revelat de fotografies. Conservem, també, un exemplar del segell publicitari de l’empresa, gairebé segur dissenyat pel mateix Vicenç Caldés, i un exemplar de Barcelona en la Mano. Almanaque Guia 1925, una mena de “Pàgines blanques” de la ciutat de Barcelona, que l’empresa de Vicenç Caldés regalava als seus clients, suposem que anualment. Aquesta especialització professional en el camp de la tècnica fotogràfica explica que disposem de força exemplars de revistes de fotografia publicades a Barcelona i Madrid, però també d’altres que Vicenç Caldés es feia enviar d’Alemanya, França, Anglaterra i Estats Units.
L’estabilització laboral definitiva arribà a Vicenç Caldés de la mà de “Manufacturas Gráficas B. Sirven”, una impremta francesa especialitzada en gravat que establí sucursal a Barcelona. Hi entra a treballar a finals dels anys 30 i n’acaba sent director gerent fins a la seva jubilació. Conservem proves gràfiques molt interessants de fulls de propaganda de l’empresa, de publicitat de diferents productes, de prospectes dioràmics i sobretot de calendaris. De fet, els calendaris són un dels productes estrella de l’empresa, i els de sobretaula eren amenitzats, com ells mateixos expliquen, amb “variedades, máximas y pensamientos, la cuna y la pluma, humor, anécdotas, el azar y la ciencia, pasatiempos”. Aquest tipus de publicació explica l’obsessió de Vicenç Caldés per recollir papers i paperets -que conservem amb bona mesura- amb acudits, dites i facècies, refranys i frases fetes, curiositats, etc.

2. Anys d'aprenentatge

En la seva infantesa i adolescència, hi ha dos espais que són decisius en la formació literària i cultural de Pere Calders: can Maurí i l’Escola Mossèn Cinto. Dos espais que, en els darrers anys de la seva vida, va mitificar i reivindicar repetidament en textos i en aparicions públiques, sobretot quan el contacte amb el món escolar el van fer valorar un ambient familiar força excepcional pel contacte amb la naturalesa i amb els pagesos de la masia, i una escola immillorable que li va transmetre l’amor per l’idioma i el respecte per tot el procés de lectura i escriptura.
Aquesta formació va rebre l’empenta definitiva amb el pas de Pere Calders per la Llotja, l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Hi va consolidar la seva vocació com a dibuixant i grafista (de fet mentre estudiava ja posava fil a l’agulla a les seves primeres feines professionals) i en rebé la capacitat crítica per posicionar-se en els moviments de renovació artística que s’hi respiraven i per teoritzar sobre la naturalesa de l’artista i la seva creació.

2.1 Pere Calders i Rossinyol (1912-1996)

Pere Calders i Rossinyol neix el 29 de setembre del 1912: en tenim testimoni documentat per una breu i discreta notícia que apareix a la revista El Teatre Català. Aquest fet forma part, tal i com hem vist anteriorment, de l’herència cultural que Pere Calders va rebre del seu pare, redactor habitual d’aquesta revista (en la qual signava un secció fixa amb el pseudònim de Puck), i que li llegà també un món d’inquietuds professionals en el camp de les arts gràfiques i la fotografia.L’escassetat de documentació personal corresponent a la infantesa de Pere Calders es compensa amb un ampli ventall de fotografies, que ens permeten resseguir el seu aspecte i els espais on transcorria la seva vida.

2.2 Can Mauri

Can Maurí, la masia familiar, significa la natura i la vida lliure en contrast amb els espais tancats del pis del barri del Clot. És allí on situa el record de la seva mare ensenyant-li a llegir abans d’anar a l’escola, i l’origen del seu gust per la narrativa: les històries que s’explicaven, en rotllana, després de la jornada de treball, són segurament el nucli del seu interès per les històries de misteri, de crims i apareguts. En un text que descriu la seva vida d’infant a la masia, hi trobem ja la descripció d’un element que esdevindrà recurrent en la seva obra, el rellotge marcant el pas del temps, i també la presència de les golfes com a indret misteriós i fosc d’on provenen sorolls inidentificats. A L’amor d’en Joan, un novel·la que conservem incompleta i que va escriure segurament al principi dels anys trenta, les golfes de can Maurí, literaturitzades, són l’espai que amaga el passat misteriós d’un avantpassat. I encara més endavant, a l’exili, reprèn la literaturització d’aquest espai en un text aparentment autobiogràfic sobre l’oncle Oriol, un parent impedit. En aquesta història retrobem altra vegada la descripció dels espais exteriors de la masia i de les persones que s’hi reunien, i la recreació de les golfes com a espai de recolliment i misteri.

2.3 Escola Mossèn Cinto

De totes les reivindicacions que Pere Calders va fer del seu pas per l’Escola Mossèn Cinto, potser la més significativa és la que fa a l’epíleg de la reedició del seu primer llibre, El primer arlequí, el 1983. I té el seu sentit, perquè alguns contes d’aquest primer llibre tenen el seu origen, segons ell, en els exercicis que Pere Calders redactava a l’Escola. Són el fruit, en efecte, del mestratge de Josep Parunella, que va transmetre als seus alumnes la passió per l’idioma i la paraula oral i escrita, i l’aprenentatge de les tècniques narratives. Una mostra d’aquests exercicis és el text Una excursió a la serra del Tibidabo, que conté algunes correccions escrites del mestre.
L’escola va ser clausurada per la dictadura del general Primo de Rivera el 1924, però Pere Calders i alguns altres alumnes van continuar sota el mestratge de Parunella, acollits per altres escoles i, després, al domicili particular del mestre, fins al 1929.
Per a Calders, l’escola va ser també un nucli de formació d’amistats sòlides, sobretot amb els germans Artís Gener: en Tísner, amb qui compartí gairebé tota la seva trajectòria vital, i la Rosa, amb qui es casà en segon matrimoni ja a l’exili mexicà. Li proporcionà també eines culturals diverses (per exemple el coneixement de l’esperanto, com revela un dels seus quaderns escolars), i sobretot l’entrada al món de la lectura: Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Carles Riba i Josep Carner, però també Salgari, Verne, Poe, etc. Llibres que van ser l’inici de la seva formació lectora i que es van conservar a la casa d’estiueig de Bellaterra.
D’altra banda, el pare Artís, el dramaturg i impressor Avel·lí Artís i Balaguer, va fundar una revista, La Mainada, que va permetre als alumnes de l’escola la possibilitat de realitzar les seves primeres publicacions. És possible que darrere algun pseudònim hi hagi alguna col•laboració d’en Pere, perquè fins i tot el seu pare, Vicenç Caldés, també hi va escriure. Sigui com sigui, la revista és present també com a lectura d’infantesa, al costat de la popular En Patufet.

2.4 Llotja. Escola Superior de Belles Arts

La formació de l’escriptor es completa amb el seu pas per Llotja, l’Escola de Belles Arts. S’hi matricula el 1929 i fins al 1934, pel que sembla, hi assisteix a classes, als vespres, alternant amb les seves primeres feines professionals com a dibuixant i grafista. Hi coincidirà amb Tísner i Enric Clusellas (amb qui iniciarà una intensa col•laboració professional). També amb Mercè Casals, que esdevindria la seva primera muller. En conjunt, doncs, Calders aprofita a fons, en l’ordre acadèmic, el seu pas per l’escola. Ho demostra l’obtenció de dues medalles de plata (per “Tècnica i història de les arts industrials” i per “Perspectiva”). Però alhora s’impregna, amb els seus companys, de les inquietuds artístiques que s’estan vivint en aquells anys, que són, cal no oblidar-ho, especialment entre el 1929 i el 1931, uns anys de fortes agitacions ideològiques i socials i, al mateix temps, de renovació artística, amb l’impacte, per matisat que sigui, del surrealisme en els nostres àmbits. En aquests anys es produeix un moviment estudiantil que es concretarà en la creació d’una Associació d’Alumnes i Ex-alumnes, de la qual Pere Calders en va ser membre, que s’enfrontà a la tèbia reforma dels estudis que pretenia de portar a terme el claustre de professors i s’adherí sense escletxes a la d’Àngel Ferrant, que trencava radicalment amb la tradició acadèmica. Pere Calders va tenir una participació directa, segons es desprèn del seu escrit “Clàssics a les golfes”, en l’altra cara de la revolta estudiantil: la destrucció sistemàtica dels models de guix que s’utilitzaven. Calders convertirà l’Escola en un tema recurrent dels seus primers articles periodístics al Diari Mercantil, d’ençà de la primavera del 1933. L’antiacademicisme de Ferrant, diria, s’hi deixa entreveure, sobretot en aquells escrits en els quals Calders dóna la volta a la posició ortodoxa. Seria el cas dels materials dispersos d’un assaig en preparació sobre el concepte de Bellesa, derivats d’exercicis fets a classe, perquè un d’aquells fulls, força unitari, porta l’anotació “Visto”.
En tot cas, el pas per Llotja li dóna ales i comença, ja ben aviat, a reflexionar sobre la creació artística. Ho fa, per exemple, en un text datat el gener del 1932, quan tenia tot just dinou anys, en el qual analitza “la baixa qualitat dels miracles” perquè són una forma d’imposar-se des de la manca de talent, de personalitat i d’originalitat. Una actitud crítica que podrà portar a la pràctica, lluny d’estridències, gràcies als seus primers passos en el món professional.

3. Arts i oficis

Les reflexions teòriques que Calders duu a terme durant la seva estada a l’Escola de Belles Arts, no obliden mai el caràcter pragmàtic. I és que Calders compagina els estudis a Llotja amb els seus primers passos en el món professional, com a aprenent al taller d’escenografia de Karel Černý i, ben aviat, com a grafista i periodista. Probablement, el fet d’actuar en diversos fronts, li serveix per afinar l’actitud crítica en relació amb tots ells.
La seva entrada en el periodisme ve de la mà de Josep Janés i Olivé, que li proporciona dues plataformes per als seus primers tempteigs: el Diari Mercantil, on Calders arriba a tenir una secció fixa de crítica artística, i l’Avui. Diari de Catalunya, una aventura breu però intensa que Calders va viure des de la redacció amb tota la seva complexitat. I encara més: també és Josep Janés que li publica el seu primer llibre de contes dins la col•lecció “Quaderns Literaris”: serà El primer arlequí, publicat el 1936, seguit poc després per La Glòria del doctor Larén.

3.1 Aprenent: escenografia i cinema

Pere Calders va treballar com a aprenent al taller d’escenografia de Karel Černý durant tres anys. El més probable és que l’abandonés després del primer curs a Llotja, quan amb l’Enric Clusellas van decidir de posar un estudi de disseny gràfic. Ultra la imatge caricaturesca que ens en va deixar a “Uns quants dies entre ximples” (narració humorística que va publicar a l’Avui. Diari de Catalunya el 1933), del taller de Černý en va sortir també “La mise en scène”, una reflexió sobre la professió d’escenògraf a Catalunya que va publicar en dues parts a la revista Teatre Català el gener de 1933 i també al Diari Mercantil el juliol de 1933. D’aquest article en conservem una versió prèvia de les dues parts, una manuscrita i una mecanografiada, titulades “Les acotacions per al decorat” i “Ballets”. Calders hi demana una precisa consciència dels objectius de la professió i la necessitat d’economitzar els mitjans. Aquest és, em sembla, un dels elements que li dóna més modernitat. Per tant, ataca els artificis i les falsificacions i reclama la integració de l’escenografia en el conjunt de l’espectacle. “Caldria recordar sempre” –escriu– “que en el teatre tot és ficció” i que, per crear el clima en el qual el públic “pugui concentrar tota l’atenció en les paraules i els moviments dels actors”, cal que l’escenògraf tingui clars els seus límits, que actuï amb discreció. “He treballat en un taller d’escenografia. N’he vist molts, i dubto que en aquest ambient la nostra escenografia sofreixi la necessària evolució. Són bruts, s’hi treballa malament, s’hi fa una feina penosa. Crec que si surt quelcom interessant a Catalunya, serà per algú que no hagi treballat en aquests tallers, que no tingui l’ofici d’escenògraf, que no hagi organitzat mai cavalcades, ni muntat envelats, ni arcs improvisats.” L’exemple que caldria seguir és el dels ballets russos: “un sol home per als decorats, per als figurins i per al muntatge en escena. D’altra manera no és possible obtenir la unitat necessària.”
No sabem, doncs, si no pot parlar-se de desengany d’aquesta primera experiència. En tot cas, l’aventura de l’estudi amb Enric Clusellas sembla que va ser més productiva estèticament, encara que econòmicament no van tenir l’èxit que esperaven. Calders n’explica l’origen en un text inèdit i molt fragmentari, “Estudi “CCC” en C”: la primera col•laboració, “Calders-Clusellas, decoradors”, instal•lats a la Via Laietana 66, en el sisè pis, que ben poc després es va convertir en CCC, responent a les inicials d’ells dos i de Pau Cots, un altre company, pintor, que se’ls va unir. És difícil precisar quines activitats sortiren d’aquest estudi, que potser era més formatiu que professional, com a mínim en els primers moments, quan la feina no devia abundar gaire. Van decorar, sembla, una perruqueria situada a la confluència Balmes-Gran Via, desapareguda en els bombardeigs de la guerra. Al capdavall, la majoria dels encàrrecs degueren venir del seu pare, que encara continuava viatjant i que segurament fins al 1936 no acceptà una feina estable a la casa Sirven. En canvi, ben segur que va ser gràcies a les facilitats que els proporcionaven les representacions de material fotogràfic que tenia Vicenç Caldés, que va ser possible que el seu fill comptés amb dues màquines de filmar. És probable que les urgències professionals i les circumstàncies històriques impedissin el desenvolupament de la seva afecció al cinema; que restés en això, una simple afecció que, a l’exili mexicà, anys més tard, es traduí es la realització de petites pel•lícules d’aficionat. En els trenta, però, s’apuntava una mica més enllà. Probablement. Tenim, entre els seus papers, un guió cinematogràfic mecanografiat signat per Enric Serra, germà del pintor, i un altre, més precís encara, bé que inacabat, escrit de puny i lletra seu. Es tracta, certament, d’una facècia, d’una paròdia del cinema de terror, potser sense altre valor que el d’indicar-nos unes possibilitats d’ús de l’humor i la paròdia en el cinema, tal com l’aplicarà a la literatura.

3.2 Dissenyador gràfic

Potser aquest flirteig amb el cinema no passa de ser un joc, però tot i així, no deixa de ser representatiu d’una adhesió a la modernitat que es fa explícita en cadascuna de les actuacions que anem trobant en aquests anys. La primera, que no coneixem però en tenim notícia, és la seva participació en un concurs de cartells de la Casa Segalà el 1930, és a dir, als 18 anys. L’exposició es va fer a les Galeries Dalmau i, en el comentari que se’n va publicar a la revista Mirador, contenia una queixa explícita perquè el cartell signat X.44, que era el de Calders, no havia rebut cap accèssit. També són d’aquests mateixos anys dues proves gràfiques de cartells que s’han conservat: “Sirena”, un dibuix en tinta negra que va aparèixer al Diari Mercantil il•lustrant el poema “Faula de Venus” de Josep Sebastià Pons (31 de juliol de 1933), i “Playa de oro. Sitges. Barcelona”, un cartell en color que sembla un anunci publicitari.
També, entre els papers guardats pel seu pare, trobem un seguit de feines de disseny gràfic que hem d’atribuir als seus primers passos professionals: una participació de la loteria per a la “Litografía José López”, les factures de l’empresa del seu oncle “Jaime Caldés. Electricidad”, un rebut per a “E. Navarro Roquejofre. Bordados de arte”, un fulletó dels vins “Sava” de Jerez de la Frontera, les targes d’”Antoni Tomàs. Pintor” i de “Ribó. Art fotogràfic”, així com la invitació de l’exposició “31 retrats” d’escriptors d’aquest fotògraf, a la Casa de Cultura d’Igualada. Són feines humils, elaborades dins la tradició art-decó, fetes amb gust i economia de mitjans.

3.3 Periodista i ninotaire

El dia 7 d’abril de 1933, al Diari Mercantil, Pere Calders publica el seu primer article: “Els desnudistes de Barcelona viuen d’una manera paradisíaca”, acompanyat d’un dibuix il•lustratiu, impagable, fet per ell mateix. Des d’aleshores, va fent aparicions escadusseres al diari fins que, el 5 de maig, inaugura una secció de crítica artística, “Fulls”, que signa inicialment P.C.R. i, més tard, Pere Caldés, és a dir, amb el nom sense regularitzar ortogràficament (el nom no el trobem regularitzat fins al període de guerra, el 1936). El diari, un vell paper de caire econòmic, havia estat comprat per Xavier Tussell, que l’havia catalanitzat i hi havia posat al capdavant, com a director, un jovenet de tot just vint anys: Josep Janés i Olivé. Aquest, anà donant-li un carés culturalista i hi va introduir nous redactors, entre ells Avel•lí Artís-Gener, el qual, al seu torn, hi va fer entrar Calders. Janés, gràcies al diari i a les iniciatives culturals i comercials que anirà prenent en aquests anys, es converteix en un promotor dels joves escriptors, companys seus de generació, simplement perquè els proporciona les plataformes que els calen per arribar al públic. Unes plataformes, d’altra banda, força eclèctiques i que Janés prestigia cercant la col•laboració de noms consagrats. Per a Calders, és l’entrada en el periodisme: fins que el diari es tanca el 5 d’agost d’aquest mateix any, hi publica uns setanta-cinc textos signats, uns textos que ens donen la radiografia d’un articulista amb referents amplis i una opinió ben formada. Tenia, aleshores, vint-i-un anys.
El tancament del Diari Mercantil va portar Janés i Olivé a impulsar un nou diari: “Reuní el linotipistes, el caixista i el seu ajudant, el premsista i el seu aprenent i algun empleat de base que també es va sentir cridat”, ens explica Calders, i, amb el seu irresistible poder de convicció, va convèncer tècnics i redactors de formar una cooperativa: “Allò que quedava més clar és que de moment ningú no cobraria, però que les perspectives de futur eren immenses.” Va ser l’Avui. Diari de Catalunya, que va sortir al carrer el 14 d’octubre del 1933, amb el disseny, inclosa la capçalera, de Pere Calders. Era un diari del vespre, d’informació general, que es declarava catalanista sense adscriure’s a cap tendència política i que, com és lògic sortint de les mans de qui sortia, dedicava una especial atenció a les arts i a les lletres, a les quals dedicaven la pàgina central. Era la nineta dels ulls de la redacció: poemes, articles, contes, gravats, crítica d’art, de llibres, de teatre i de cinema. Tot emmarcat per dues columnes, amb notícies i comentaris breus, anònims, i dibuixos al•lusius, també de Calders, intercalats. És en aquesta pàgina on va publicar el seu primer conte: “Història de fantasmes o el capilar ‘Estrella’.” Anys més tard el recordarà –potser millor, l’oblidarà– com una mena de pecat juvenil. Havia aparegut dins un marc de col•laboracions més aviat convencional, perquè Janés i, doncs, l’Avui, no van mostrar una militància ideològica ni estètica gaire precisa. El seu eclecticisme li permetia, per exemple, si agafem la secció de contes, incorporar noms com Mark Twain, Víctor Català, Carles Riba, Miquel Llor, Charles Foley, Bourget, Joan Sacs i Edgar Allan Poe, entre d’altres, fent costat a autors joves com el mateix Calders, Osvald Cardona o Planas i Bach. Era el fet mateix d’oferir una plataforma en la qual aquests joves podien donar-se a conèixer al costat dels grans noms del moment, el que donava relleu a la iniciativa.
Però el diari no va durar gaire: cinquanta tres números. Dos mesos justos. Pere Calders, en un seguit de notes que envia al seu pare, que es trobava de viatge i li havia deixat encarregades algunes gestions, ens dóna una mena de dietari de la situació precària amb què sobrevivia el diari. Al tancament del diari Avui segueix un període de silenci, trencat només per la seva participació a la revista Gràcia-Rambles, que sembla que respongui a la crida que havia fet des del Diari Mercantil, on havia demanat la publicació d’un setmanari satíric independent. Hi afirmava, a més, que podia ser un bon negoci. En aquest cas concret, no ho va ser, perquè només va publicar cinc números, del 17 de març al 14 d’abril del 1934. Tot sembla indicar que Calders, amb Tísner, hi tenia una forta participació. Algunes capçaleres, el to d’alguns escrits (com “S’escapa un lleó del Parc i és mort pel reputat caçador senyor Rubió i Tudurí”), algun requadre de propaganda (com la de Cremacao) i algun altre indici hi fan pensar. Al costat, lògicament, dels acudits (pocs) que hi publica.
Ben segur que, en aquests anys, 1934 i 1935, es veu absorbit per la feina a Cartonajes i Artes Gráficas Francisco Sans: “A Can Sans em donen una quantitat de feina exorbitant. Es veu que estan enfadats amb en Černý i em volen fer successor seu. Avui m’han dit que si m’espavilo, em faré dins la casa el dot per a casar-me i que en podré treure moltes pessetes. Estic molt engrescat.” Ja costa imaginar-se un Calders, que ha anat participant en empreses ruïnoses, engrescat en la feina grisa d’aquest establiment. L’objectiu, però, era casar-se amb Mercè Casals, cosa que va fer amb data de 4 de novembre de 1935. El seu fill Joan va néixer el 31 de Juliol del 1936, encara no dues setmanes després de l’aixecament feixista.

3.4 Dos llibres

Acabava d’aparèixer, a mitjan maig, el seu primer llibre, El primer arlequí, dins els “Quaderns Literaris”, de Josep Janés i Olivé, que n’havia escrit la presentació. Un text, aquest de Janés, que no va satisfer gaire l’autor perquè, segons ell, havia estat escrit sense que el prologuista s’hagués llegit tots els contes i li posava al damunt un seguit de tòpics contra els quals haurà de lluitar tota la vida. Així, després d’afirmar que, amb el material d’aquests contes, “un autor bregat i curtit [...] hauria creat personatges d’un grotesc punyent, hauria fet sang”, aplica a Calders frases com aquestes: “el seu gust innocent per la caricatura”, “amb un gest una mica infantil que no té res a veure ni amb la intenció ni amb la pietat”, “sense mala intenció, sense espurna de picardia”; afirma que arriba a la profunditat “gairebé sense adonar-se’n”; i, encara, fa derivar la seva literatura de la professió de dibuixant, que és una cosa que Calders sempre va voler negar. El llibre, tanmateix, va ser molt ben rebut i el més entusiasta de tots, sense cap mena de dubte, va ser el seu amic Tísner, que es va afanyar a fer-li arribar una carta des de la redacció de La Publicitat en la qual escrivia a màquina: “Et situo, en el meu ordre, a l’alçada d’un Mark Twain, d’un G. Chesterton o d’un Arkadi Averchenko (I no n’anomeno més perquè la meva cultura literària no va gaire més enllà) i figuro amb el número 1 en la llista dels teus admiradors.” A mà, afegia: “I ho escric a màquina perquè consti en lletres de motlle!” La Humanitat, la primera, saludava el naixement d’un humorista que “a mica que s’ho proposés podria esdevenir el nostre Mark Twain, o el nostre Alfons Allais, o el nostre Fisher.” Va seguir, amb data del 1936 però sortit de la impremta entrat el 1937, La Glòria del doctor Larén, la seva primera novel•la, en la qual posava en joc una sèrie de plans narratius, ja des de l’autopresentació, i de punts de vista diversos que, alhora que es complementen, es contradiuen i dispersen la visió lògica dels fets que al lector, acostumat a veure només una cara de les coses, li agradaria de tenir. Es tracta d’una novel•la curta, però ja plenament madura, amb tot l’humor, amb tota la ironia, del Calders més pur.

4. La guerra i l'èxode

Calders va deixar aquest escrit sobre la seva situació en iniciar-se la guerra: “El dia 31 d’abril de 1936, sortint de la fàbrica on treballava, vaig sentir-me malalt de sobte. Un cop arribat a casa –va costar-me una mica d’arribar-hi– vaig tenir un vòmit de sang que revestia una certa gravetat. El metge diagnosticà una úlcera gàstrica, diagnòstic confirmat més endavant pels anàlisis clínics i els raigs X. Després de prop d’un mes de fer llit, en una immobilitat absoluta, vaig començar a llevar-me, sotmetent-me a un règim alimentari rigorós, que he sostingut durant prop de dos anys. Pel 19 de juliol de 1936 jo estava encara convalescent de la forma aguda de la meva malaltia. Poc temps després, quan el govern va cridar la meva lleva –pertanyo a la del 1933– vaig presentar-me immediatament i el Tribunal mèdic va considerar-me inútil total per al servei de les armes. Amb aquesta situació, amb la tarja d’inutilitat legalitzant la meva permanència a la rereguarda, vaig passar fins el mes de setembre del 1937.”
Fins a l’u d’octubre del 1937, doncs, Calders no es va incorporar a files, aleshores en qualitat de voluntari. Ja abans, però, com a civil, havia pres una posició inequívoca: entre el 1936 i el 1939, desplega una immensa activitat. Era tot el contrari d’un home bel•licós, però tenia, amb la seva societat, una clara identificació que no li va permetre restar indiferent davant la revolta contra la República i les incipients llibertats catalanes. Uns mesos abans d’esclatar la guerra, s’havia afiliat al Sindicat de Dibuixants Professionals i va pertànyer, des de la seva constitució poc després del 19 de juliol, al Partit Socialista Unificat de Catalunya, dins el qual formà part de la Cèl•lula de Dibuixants comunistes. És membre, també, de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, afiliada a la UGT i, en estructurar-se la vida literària a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que va obrir unes possibilitats professionals prou sòlides, Calders n’esdevingué un dels seus col•laboradors. Cal tenir en compte que Calders és casat i acaba de tenir un fill. La guerra li ha obert unes possibilitats professionals com a dibuixant i escriptor, que li permeten abandonar la feina a Cartonatges Sans i, al capdavall, bé o malament, sobreviure.
Atenent aquests fets, l’activitat de Pere Calders en el període bèl•lic es diversifica. Com a dibuixant o, millor, com a ninotaire polític, viu el seu moment més intens i creatiu, amb una autèntica demostració de la seva agudesa intel•lectual i de la seva gràcia en el dibuix Com a escriptor, s’implica en els esforços per crear una literatura de guerra que, tot i les circumstàncies i les urgències, continuï essent fonamentalment literatura, com demostra a Unitats de xoc, un llibre de guerra que, per una banda, és un autèntic al•legat contra la guerra i, per l’altra, és una bona mostra de la seva capacitat per compaginar la mirada irònica amb l’actitud humanística, àdhuc en els textos més circumstancials. El llibre mostra la seva experiència com a soldat. És, doncs, exponent de la tercera de les seves activitats en el període: la seva incorporació com a voluntari al cos de Carrabiners, obeint un deure cívic, d’enfrontament a la rebel•lió militar, fins que, vençut, passa la frontera i va a parar al camp de concentració de Prats de Molló.

4.1 Guerra

La sèrie de documentació que s’ha conservat sobre l’etapa militar és ben precisa: el dia 1 d’octubre de 1937 és admès provisionalment a l’Institut de Carrabiners i destinat a Infanteria. A l’epíleg que va fer per a la reedició d’Unitats de xoc (1983), explica els motius de la tria d’un cos que estava destinat a convertir-se en unitats regulars de l’exèrcit, amb la base principal de reclutament a Castelló de la Plana, on ell i altres dibuixants (també Clusellas) van ser seleccionats pel tinent coronel Albert Alejandrino, a qui va dedicat el llibre en qüestió, per a la formació d’unitats especialitzades: “Quant a mi, l’oficial de reclutament va veure de seguida que no tenia planta d’antitanquista, ni de dinamiter, ni d’assaltant de trinxeres enemigues.” Afegeix: “Sempre he estat molt senzill d’aspecte.” El van formar, doncs, com a cartògraf: el setembre del 1938 es convertia en sergent cartògraf. La seva funció era ensenyar a llegir mapes als oficials. “A vegades –continua explicant–, en el transcurs d’entrevistes, al·ludeixen la meva condició d’excombatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.” Poc després d’incorporar-se, participa com a assistent de l’Estat Major en la presa de Terol. Com a combatent, poc més. Va afirmar en una ocasió que havia fet la guerra disparant un únic tret: contra una llauna. I no la va tocar.

4.2 Ninotaire en temps de guerra

La primera de les activitats de Calders durant el període bèl·lic, la de ninotaire polític, la porta a terme dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, ocupat en l’elaboració de “cartells, prospectes, legislació revolucionària i il·lustracions i ninots per a la major part de la propaganda gràfica de guerra, de manera que gairebé tots els dibuixants afiliats hi tenien una feina o altra a fer.” Una d’aquestes feines va ser la de reorientar, dins la nova situació, dues de les revistes d’humor de més tradició, que portaven camí de desaparèixer: Papitu i L’Esquella de la Torratxa. “La idea del Sindicat era netejar el Papitu, retornar-lo a la seva dignitat primitiva i convertir-lo en un setmanari d’humorisme pur, i renovar L’Esquella, posar-la al corrent i fer-ne un setmanari al servei de la política.” Va ser triat (“un minyó escardalenc, abrandat amb l’entusiasme d’un esquerrà de tota la vida”, se’ns diu en una versió humorística de la tria) per dirigir el Papitu, que reaparegué el 10 de setembre “amb la consciència tranquil·la, ple de ninots de bona fe i amb una literatura que podia entrar a totes les cases.” Aquest, però, no era, en el tràngol bèl·lic, el millor camí a seguir, de manera que la revista, després de disset números, fracassà. La direcció l’exerceix Calders amb una discreció absoluta, de tal manera que la seva signatura amb prou feines si hi apareix i, encara, quan ho fa, és com a dibuixant, amb el Kalders, la forma amb què signarà a partir d’aquests moments els seus acudits gràfics.L’Esquella de la Torratxa, en canvi, reapareguda el 16 d’octubre, controlada per la Cèl·lula de Dibuixants de PSUC i amb la direcció nominal de José Alloza i la real a càrrec de Tísner i Calders, va anar guanyant terreny. S’hi troben els millors ninotaires del moment: Alloza, Nyerra (és a dir, Clusellas), Subirats, Apa, Martí Bas, Guasp, Bofarull, entre d’altres, a més dels dos responsables. En les reunions de redacció, explica Calders, “hi prenien part tots el dibuixants i redactors del setmanari, es feia una llista d’actualitat i cada u hi podia dir la seva”; la feina es repartia “de manera que rarament l’acudit era de qui signava el dibuix.” D’aquesta manera, la revista segueix molt de prop la vida de la rereguarda i hi pren una inequívoca posició, especialment en la denúncia de la impunitat amb què actuaven els incontrolats i els escamots de la FAI. Alhora, però, se seguia la guerra, s’atacava el feixisme i el nazisme i es fixava la mirada en la política internacional, de manera que es denunciava directament la política acomodatícia de la no intervenció. No cal dir que la vida quotidiana a la rereguarda generava tota mena d’acudits. També a través dels escrits, en molts dels quals, que apareixen anònims o signats amb pseudònim, s’hi pot endevinar l’humor caldersià. De fet, els lectors s’hi sentien tan identificats que la revista, segons Calders, va arribar a tirar 68.000 exemplars. Fins que la redacció de L’Esquella, gairebé en massa, va incorporar-se voluntàriament a files. Va subsistir, però, fins entrat el 1939. Cal dir que Calders, indubtablement, se sentia còmode en la funció de caricaturista polític. El seu dibuix, simple i intencionat, ens ofereix, com qui no vol la cosa, una mirada aparentment innocent que capgira la perspectiva, que imposa la lògica sobre l’il·lògic, la raó sobre la brutalitat. No defuig els temes més problemàtics, els més escabrosos, i sap fer humor negre amb una subtilitat impressionant, simplement, moltes vegades, girant la mirada cap al llenguatge col·loquial, portant la reflexió a la nostra pròpia representació del món. Aquest Calders no el trobem només a L’Esquella: també a moltes altres publicacions, com Mirador, Amic, Meridià i Diari de Barcelona.

4.3 Literatura en temps de guerra

L’altra gran activitat és la literària: Calders publica en aquests anys, a la premsa, alguns dels seus contes més emblemàtics, des de “Les mans del taumaturg” fins “L’any de la meva gràcia”. Amb el títol d’aquest darrer, va encapçalar un recull de vuit contes amb els quals es va presentar al premi Narcís Oller del 1937, que guanyà Lluís Ferran de Pol. La seva activitat és múltiple i només circumstancialment cenyeix la seva creació literària al servei d’uns objectius polítics. Ho fa, de manera clara, a Les mines de Terol, el conte amb el qual guanya el premi de narració en el concurs convocat per la revista Amic, que dirigia Janés i Olivé, destinat a promoure la creació literària dels soldats i que es publica en aquesta revista amb il·lustracions d’ell mateix, d’un realisme força estilitzat que li trobarem també en dibuixos de l’exili. Va presentar una novel·la inèdita, La cèl·lula, al Premi Crexells del 1937, el que va guanyar Aloma, de Mercè Rodoreda. La novel·la era resultat de les peticions per part de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i la revista Mirador, que n’arribà a convocar un concurs, per promoure una novel·la de guerra. No se sap que aquest concurs arribés a ser fallat, per bé que Calders, en una carta a Triadú, afirma que li va ser concedit. Com és que, aleshores, es presentava al Crexells? El cert és que la novel·la va restar inèdita i la desaparició de l’original (que guardava el seu pare a la postguerra) s’ha convertit en una de les grans incògnites, amb categoria mítica, que envolten l’obra caldersiana. També escriurà, el 1938, Gaeli i l’home déu, amb el qual concursà al Premi Crexells del 1938, que va ser concedit a Noel Clarassó per Francis de Cer, una novel·la mediocre que ha restat inèdita. Calders no va entendre mai que li fos escamotejat el premi, i converteix la qüestió en recurrent en les cartes amb al seu pare. Tanmateix, la seva obra no va editar-se fins molt tard, el 1986, de la mà de la seva biògrafa Amanda Bath.L’obra, tanmateix, més important és Unitats de xoc. Responia a un encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes que Calders va resoldre amb una absoluta originalitat i, lluny d’inserir-se en els esquemes clàssics de la literatura bèl·lica, va adoptar una perspectiva personal. En mots del prefaci de Carles Riba que encapçala l’edició: “Hi ha, en la literatura de guerra, textos de tota mena: dioràmics, truculents, sectaris, espantosament predicadors, egoistes a força d’abrandada participació o d’afectada indiferència. Però el veritable, el profund sentit històric, diríem que més aviat és en llibres com el de Pere Calders: el testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commensurables, i ho accepta, amb l’única condició –però ho és tot!– de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur.”

4.4 Èxode

Pere Calders passa la frontera camí de l’exili amb un document signat per Joan Oliver que l’acredita com a membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i un altre, amb el segell oficial de Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona, signat per Josep Pous i Pagès, que certifica que és dissenyador i escriptor català i un home d’excel·lents costums. El document porta el vist i plau i el segell del batlle de Prats de Molló, amb data de 11 de febrer de 1939: “Vu et autorisé momentanément a résider a Prats de Molló.” Entre les dues dates d’aquest document, doncs, se situa l’èxode. Ens n’ha deixat el relat, en una de les seves col·laboracions a la Revista dels Catalans d’Amèrica, que arrenca de quan, el 10 de febrer, reben l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars i de pujar fins al Coll d’Ares per tal de passar la frontera:“Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrera nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan aferrat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta.Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”Cap dels certificats i acreditacions que porta no evita que Pere Calders, com tant d’altres, vagi a parar al camp de concentració de Prats de Molló. Però van ser pocs dies: juntament amb Tísner, Clusellas i dos companys més, és acollit a casa del notari de Prats de Molló, Charles Guiu. Aquest situació provisional aviat es fa insostenible, i escriuen una carta a Carles Pi i Sunyer demanant el seu ajut: “... el que us volem demanar no són pas diners, sinó la tramesa de documents garantitzant la nostra identitat i la nostra personalitat d’escriptors i dibuixants catalans. El senyor Pous i Pagès va lliurar-nos a Girona una nota que ens ha fet un gran servei, però que no és suficient. Us agrairíem també que ens indiquéssiu què és el que podem o el que devem fer, i que ens diguéssiu l’adreça per posar-nos en contacte amb elements de la Institució de les Lletres Catalanes.”Nou dies més tard, han rebut resposta i un ajut econòmic, amb la recomanació de demanar a les autoritats franceses de Perpinyà els documents d’identificació. Encara a casa del notari Guiu, amb data de 24 de febrer, rep resposta de l’ambaixada de Mèxic a França demanant-li que ompli els impresos de sol·licitud per traslladar-se a Mèxic i advertint-lo que el viatge haurà de ser a càrrec seu. Per una carta incompleta d’Avelí Artís i Balaguer al seu fill, Tísner, escrita des de Tolosa amb data de 25 de febrer, comprovem que Tísner, Clusellas, Calders, Josep Montfort i, probablement, Ramon Capdevila, eren junts. Fos com fos, van aconseguir d’arribar a Tolosa de Llenguadoc i, d’allí, Calders i Clusellas, que no Tísner, van ser enviats, amb la primera expedició d’intel·lectuals que hi arribava, al castell de Roissy en Brie.Resseguint la correspondència que va mantenir amb Tísner des de Roissy, podem comprovar les vacil·lacions respecte a les opcions de futur: hi ha la possibilitat de quedar-se a França o fer el pas cap a Amèrica. El problema de la seva dona, que ha restat a Barcelona, es fa present: “Una de les solucions que he rumiat consisteix en anar-me’n ara, tal com havíem pensat, i dir a la meva dona que vingui a França així que pugui, junt amb l’Amàlia. En Clusellas les esperaria aquí i aleshores vindrien tots tres –o tots quatre, si pot venir el meu fill– a reunir-se amb mi.” La carta era del 4 de juny. Quatre dies més tard s’assabenta que en Tísner s’embarca amb l’Ipanema i que ell no podrà ésser-hi. Amb data de 24 de juny, tramet al seu pare una tarja signant “Pierre Rossignol” i, com si es tractés d’un comerciant, l’informa del contactes amb els dirigents de la casa Sirvén, disposats a continuar la sucursal barcelonina i a garantir la feina del seu pare. Li diu també que s’està preparant per marxar a finals de mes.El primer de juliol rep, del SERE, l’ordre de presentar-se a Bordeus entre el dia 2 i el 4 de juliol, per tal d’embarcar-se al vapor Mexique (l’ordre és per ell i un altre familiar, probablement perquè havia comptat fins a darrera hora que la Mercè arribaria a temps per embarcar-se). Amb un salconduit vàlid només per a dos dies, fa el viatge de Roissy a Bordeus. Rep, en embarcar-se, una “hoja de identificación” del govern mexicà com a refugiat polític. Duia, així ho demostra el rebut de la consigna del vaixell, dues maletes. I una carta de Francesc Trabal, que s’acomiada del seu amic, li dóna una sèrie d’adreces d’interès i sobretot uns mots adreçats a Josep Carner.Aquesta carta a Josep Carner serà, en el moment de l’arribada a Ciutat de Mèxic, una peça preciosa: li permetrà rebre l’ajut i, encara més, fer amistat amb un dels escriptors dels quals se sent admirador i hereu. Però, a més, Calders portava una altra carta de Trabal: un certificat segons el qual, en qualitat de membre del Consell Directiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i col·laborador de la Institució de les Lletres Catalanes, se’l nomenava delegat per representar aquest organisme a Mèxic per tal d’organitzar els escriptors catalans exiliats, posar-los en contacte amb els organismes culturals i coordinar-los amb els que es vagin constituint en altres països americans. Aquest és el pla de Carles Pi i Sunyer i Trabal per tal d’organitzar l’exili intel·lectual català.L’arribada a Veracruz i les primeres impressions que rep de Mèxic i els mexicans les explica en un text autobiogràfic manuscrit que es conserva inèdit. Fets els laboriosos tràmits immigratoris, escriu a Tísner, que era amb la seva família a El Saltillo. Uns dies més tard, el 5 d’agost, hi torna perquè ja ha escrit a Josep Carner i a Antoni Prat, germà de Joan Prat (el crític “Armand Obiols”), perquè el reclamin des de Ciutat de Mèxic: “pesa damunt nostre l’amenaça d’ésser traslladats a una fortalesa espanyola del segle XVI anomenada Cofre de Perote.” L’arribada a Mèxic D.F. l’explica minuciosament en la seva biografia de Josep Carner: l’enlluernament per la ciutat, la decepció per la fallida del negoci d’Antoni Prat i la cordial entrevista amb Carner, en la qual Calders, nerviós i confús, crema la catifa amb una cigarreta mal apagada. En rep un primer ajut a canvi d’uns contes i l’inici d’una cordial amistat amb el poeta. Tot i que, en les cartes a Tísner, no esmenta Carner, el seu entusiasme per la ciutat de Mèxic és la mateixa que recordava en escriure aquesta biografia: “ja em tens a Mèxic, més engrescat que ningú”: “I parlo d’engrescament perquè no tenies raó en considerar que aquesta ciutat presentava escasses possibilitats per a nosaltres. Els dibuixants hi tenim un camp per córrer extraordinari; i només amb cinc dies d’ésser aquí he trobat una colla d’oportunitats.” Amb l’ajut del seu cunyat, Josep M. Casals, li diu, “fundarem una mena de Publi-Mòpia, que no ho serà del tot perquè faltarà el millor: el meu Tísner.” El dia 29 d’agost, torna a escriure Tísner per comminar-lo (Calders a Tísner!) a reunir-se amb ell: “t’asseguro que a Mèxic D.F. canviaries el teu concepte del país.”

5. L'exili a Mèxic

Com presentar aquest llarg exili de vint-i-tres anys a Mèxic? Comptem amb una intensa correspondència familiar, especialment amb el seu pare, condicionada, però, pel temor a la censura, perquè hi ha temes que resten a banda, i per les llacunes temporals que ofereix. L’assentament a Mèxic representa, per a Calders, la represa de la vida familiar o, millor, la seva reestructuració, perquè, un cop la Mercè és a Mèxic es va fent evident el distanciament entre els dos i l’enamorament de Pere per Rosa Artís, a qui tramet una intensa i apassionada correspondència, publicada pòstumament, que posa de manifest tot aquest complex procés de relacions.Trigarà a obtenir el divorci: fins al 22 de juliol del 43. Aquell mateix dia es casava amb la Rosa. Aquesta situació no li era reconeguda a l’Estat Espanyol, on, amb el nou casament, podia ser acusat de bigàmia. Aquest, al costat de l’econòmic, serà un greu problema amb vistes al retorn. Un cop divorciats, Mercè Casals roman a Mèxic fins al 1946. En tornar a Barcelona, anirà a viure amb el seu fill, a casa els seus ex-sogres, al carrer de Balmes 119. Així es resol el problema delicat, el de la responsabilitat en l’educació del fill Joan en la nova situació creada. I els avis, amb qui havia viscut fins aleshores, no s’han de separar d’ell.

5.1 Viure a l'exili

Pere Calders va tenir tres fills amb Rosa Artís: Raimon (1947), Glòria (1949) i Tessa (1950). La vida familiar, doncs, adquireix a Mèxic un considerable relleu. També, el cercle d’amistats, que passen, sobretot, per Tísner (des d’ara cunyat seu), però també per Agustí Bartra i Anna Murià, pel pintor Giménez Botey, Josep Roure-Torent, la família Peypoch, Rafael Vidal, Jordi Vallès i molts d’altres. I, mentre va ser a Mèxic, Josep Carner. Aquest li dedicà un poema, “Xicranda de Mèxic”, inspirat en un dibuix “dels arbres despullats per l’hivern de la conca del Texcoco” que Calders li havia regalat. La dedicatòria, que va desaparèixer en incorporar el poema a Arbres (1953), deia: “Amb efecte d’amic i d’una mena d’oncle.” Durant molts anys, sembla, Calders portava sempre aquest poema amb ell. Carner, a més, li proporcionà els pocs contactes que va tenir amb escriptors mexicans. Perquè, tot i la durada de la seva estada a Mèxic, hi va viure sempre d’una manera provisional i, per tant, més enllà de les relacions laborals, no hi fa arrels, i menys encara culturals.Les seves relacions amb la literatura mexicana són poques. Admirava Juan Rulfo, a qui va conèixer “en una de les reunions que organitzava Josep Carner, amb el propòsit que entréssim en contacte escriptors catalans i mexicans”, bé que, ens diu, “no sé pas si puc dir que ell em va conèixer a mi.” En aquestes mateixes reunions hi passen Octavio Paz, Alfonso Reyes, Carlos Fuentes i alguns intel·lectuals espanyols. La relació, però, no va més enllà. En canvi, com a mínim en els primers anys, intenta d’activar el mandat que tenia de Francesc Trabal i organitzar els grups d’escriptors exiliats a Mèxic, de manera que l’activitat literària que no es podia fer a la Catalunya sotmesa a la repressió franquista es realitzés a fora. Aquesta idea persistirà durant molts anys i, encara, en els primers cinquanta, quan ja és possible d’editar a Catalunya, pensa que aquelles obres que la censura impedeix de publicar a l’interior, sovint de forma aleatòria i no necessàriament per raons polítiques, haurien de tenir el seu lloc a Mèxic. Sempre, però, mirant de cara endins.La relació epistolar, intensa, que manté amb el seu pare, quan superen una primera etapa de por al control policíac en la qual s’expressen en castellà i amb tota mena de precaucions, li serveix per conèixer com va evolucionant la petita escletxa que es va obrint per a la cultura i la literatura catalanes i, això, l’allunya de les posicions maximalistes d’alguns sectors de l’exili. Té molt clar que, “a desgrat de tot i de totes les opinions, les coses bones i d’una veritable importància, es fan a Catalunya. I és que és evident que no es pot fer res ni crear coses veritablement importants sense estar arrelat al país. L’exili comporta fatalment una desorientació, un sentir-se desplaçat, que no es poden traduir en obres perdurables. Parlo naturalment de creacions de l’esperit, i almenys puc afirmar que en el nostre cas, els fets em donen la raó.” Tanmateix –som el març del 1948–, s’afanya a afegir: “I no obstant, Europa es veu tan desballestada, que em fa l’efecte que àdhuc a casa seva tothom se sent una mica absent i exiliat.”

5.2 Grafista i impressor

En relació amb escriptors exiliats, Calders té l’avantatge de comptar amb una professió, la de grafista i gravador, que li obre grans perspectives de feina, especialment dins el sector en el qual l’exili català farà una aportació més significativa a l’economia i a la cultura mexicanes: l’editorial. Ben aviat, entra a col·laborar, gràcies a Josep Carner, a l’Editorial Atlante, de Joan Grijalbo i Estanislau Ruiz Ponseti, i, el 1943, s’incorpora a la Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana (UTEHA), que dirigia José Maria González Porto. Les feines que hi realitza Calders són molt variades perquè van des del dibuix comercial, la il·lustració, el gravat, el disseny de les portades o la creació de logotips. En algunes obres, hi té una participació qualitativa important, com en el Manual de topografía de l’Editorial Atlante. O quantitativa, amb el Diccionario Enciclopédico UTEHA o la Enciclopedia de la juventud, que li van proporcionar feina per a llargues temporades. A més, va mantenir el seu estudi, Grabaluz, lliurat sovint a treballar exclusivament per a UTEHA, i, encara, en moments determinats, va compaginar aquesta feina amb Publicistas Mexicanos o amb la direcció d’una impremta, Cal-Fer, un negoci que al capdavall li resultarà ruïnós. Organitza, també, l’empresa Distribuciones Selectas, destinada al negoci d’importació de llibres de Janés, Editorial Selecta i Aymà, que fracassa quan Mèxic denuncia el tractat comercial amb Espanya el 1956. Calders era un professional de prestigi, com ho demostra el fet que dues de les seves portades fossin seleccionades per a representar Mèxic en la International Fachet Exhibition. Ho explica en una carta als seus pares del 7 d’octubre de 1950: “I, ara, permeti’m, mare, que em deixi portar una mica per la vanitat i els dongui una notícia que estic segur que els produirà satisfacció: ahir, l’Editorial UTEHA, de la qual els he parlat sovint, va rebre una carta del Ministeri d’Educació d’Anglaterra dient-los que el Museu Victòria-Albert de Londres preparava una exhibició de portades de llibres de tot el món, i que en representació de Mèxic n’havien triat dues de meves executades per encàrrec de l’esmentada editorial. Els demanaven dades de l’artista per a incloure-les en el catàleg del museu. Els dos llibres, la portada dels quals ha estat afavorida per una institució tan respectable són: ‘Cirugía bucal’ i ‘Bioquímica de la Enfermedad’. Els temes no són gaire decoratius, però es veu que els dibuixos sí que m’hi van quedar i això m’omple de joia, encara que no m’estigui bé el dir-ho.”A més a més, durant molts anys, viu obsessionat per perfeccionar la qualitat dels gravats. Combina el seu interès per la fotografia i el revelat amb la recerca de la millora dels mètodes d’impressió i, després de llargues temporades de recerques, troba un nou procediment que millora i abarateix considerablement la reproducció de fotografies per mitjà de l’òfset i, així, amb totes les precaucions del món, li ho comunica al seu pare, el qual, al seu torn, farà proves a la casa Sirvén, de Barcelona. Calders patenta el seu invent a Mèxic i es posa en contacte amb la casa Kodak, dels Estats Units, amb vistes a la seva explotació comercial. La resposta triga a arribar i, quan arriba, és negativa perquè l’empresa fotogràfica afirma que ja ha trobat els seus propis procediments. Pere Calders sempre va tenir la impressió que l’empresa l’havia plagiat o, si més no, havia partit del seu invent per trobar un sistema propi. No va acabar-se ací, la seva recerca professional: encara, en el camp de la retolació, cerca nous procediments que millorin les tècniques. La correspondència amb el seu pare, que comparteix les mateixes preocupacions professionals, és plena de remarques sobre aquests aspectes. A més, en qualitat d’autor dels textos, de fotògraf i gravador, en els anys quaranta, havia publicat a Mèxic alguns llibres de gran qualitat tipogràfica, el més significatiu dels quals és Acolman. Un convento agustino del siglo XVI (1945).Els rastres, doncs, de la seva activitat professional són molts i diversos i, sovint, de difícil atribució perquè són feines que no apareixen signades. N’hem pogut reunir, però, algunes mostres, provinents en part de la cartera professional amb la qual Pere Calders, pensem, acreditava el seu currículum professional en tornar a Barcelona. Comprèn material, sobretot, de publicista: anuncis o proves per als anuncis de "Galerías Artísticas S.A”, de la cervesa "Carta Blanca", de la casa de decoració i mobles "Decor SA", de la fàbrica de bicicletes Colibrí, de la cervesa Monterrey (amb diverses mostres), de "Fruit vert florel", del suc de tomàquet "Del fuerte" i del periòdic "Sábado Deportivo.” En conjunt, és una bona mostra de les seves activitats de publicista i gravador, que es pot completar amb el disseny d’algunes portades com la de Odisseu, d’Agustí Bartra, per a qui, a més, va dibuixar l’ex-libris.

5.3 La literatura

Tot just arribar a Mèxic, Calders col·labora a algunes de les revistes que es proposen garantir la continuïtat de la literatura catalana i, alhora, ajudar els escriptors. És el cas, sobretot, de Catalunya, de Buenos Aires. Els diferents grups però, tot i els projectes de Pi i Sunyer i Francesc Trabal, van aïllant-se progressivament. De fet, llevat d’un primer conte, La nit a l’estany, tramès potser des de Roissy-en-Brie, la col·laboració de Calders a Catalunya es limita a la reproducció del text de la conferència donada a Mèxic sobre L’humorisme català durant la guerra i dels contes amb els quals havia guanyat el Premi Concepció Rabell en els Jocs Florals de Mèxic del 1942. Amb el grup de Xile (Trabal, Joan Oliver, Guansé, Benguerel) les relacions, en els anys d’exili, pràcticament es dilueixen del tot.A Mèxic, en els primers moments, col·labora a les revistes sortides al voltant de Josep Carner: la Revista dels Catalans d’Amèrica, on publica el text sobre el pas de la frontera i alguns acudits gràfics (que fan costat als de Tísner) i al Full Català, amb una participació força més intensa, com a grafista i escriptor. A destacar la publicació del conte “Raspall” dins una secció destinada a mantenir la lectura en català entre els infants exiliats: “Perquè el vostre infant llegeixi en català.” Seria, doncs, el primer pas de Calders cap a una preocupació que serà importantíssima en els darrers anys de la seva vida: l’educativa. Col·labora també a dissenyar i amb alguns articles en els Quaderns de l’Exili, una revista de grup molt combativa i allunyada de les posicions que ell adopta. En canvi, la seva col·laboració a Lletres, una revista estrictament literària creada per Agustí Bartra, de la qual n’aparegueren deu números entre el 1944 i el 1948, comptà amb moltes col·laboracions seves, entre d’altres, amb els dos únics fragments publicats d’una novel·la que no arribà a acabar: La ciutat cansada. A destacar, també, l’interès de la Revista de Catalunya, que li reclamava contes, com si volgués amb el seu nom encapçalar cadascuna de les seves represes més significatives. Destaquem la publicació d’El principi de la saviesa, el 1940, i de La ratlla i el desig, el 1947. Aquest darrer, que li valgué un premi als Jocs Florals de Montpeller, motivà que Joan Triadú s’interessés per ell i per la seva obra. Va participar molt poc en la revista d’Avel·lí Artís i Balaguer, La Nostra Revista (1946-1954) i poc també en la seva continuació, La Nova Revista (1955-1958), d’Avel·lí Artís-Gener. En canvi, juga un paper considerable a Pont Blau: de fet, tot i que s’hi resisteix a formar-ne part, actua com a membre de la redacció i intenta imposar una línia apolítica i literària que permeti incorporar escriptors i lectors de l’interior. Ell mateix, finalment, crea la seva pròpia revista, si és que es poden qualificar de revista els seus Fascicles literaris, una publicació de dotze pàgines, del qual n’apareixen sis números entre el setembre de 1958 i l’abril del 1959 i que conté només textos seus, sobre literatura, sobre llengua, sobre art i, sobretot, contes. És, dins la seva modèstia de mitjans, una peça típicament caldersiana. Una forma d’obligar-se a escriure, de disciplinar-se, i d’intervenir, d’opinar, gairebé en veu baixa, però amb precisió i contundència. A destacar la seva defensa de la unitat i la depuració de la llengua i de la norma fabriana, des de posicions, de fet, força allunyades de les realitats que s’estaven vivint a Catalunya.

5.4 El retorn

Havien estat vint-i-tres anys. El 1962 se li presenta la possibilitat de retornar a Catalunya, entre d’altres coses perquè l’editorial per a la qual treballa per lliure, la UTEHA, semblava que volia potenciar la seva filial barcelonina, la Muntaner i Simón, comprada uns anys abans. Calders no pot acabar d’assegurar la continuïtat de la feina a Barcelona, però ja està del tot decidit i els tràmits del retorn, que inclouen el fet de donar el nom de Néstor Luján com a aval i una consulta a Guillem Nadal, Cònsol a Puerto Rico, ja estan en marxa. Els seus pares, a Barcelona, reben la visita –que serà narrada minuciosament pel seu pare en una carta– d’un policia. Finalment, el mes de juny, obté els permisos.
La família s’embarca el 8 d’octubre del 1962, a Veracruz, en el transatlàntic Covadonga, cap a Bilbao, via L’Havana i Nova York. Durant el trajecte rep un bona notícia del seu pare: González Porto l’ha telefonat “per dir-me que així que arribis, el vagis a veure, que no et comprometis amb cap més feina, sense abans haver parlat amb ell, que te’n prepara de la que has fet, per ell, a Mèxic.” “En fi, que gràcies a Déu, som feliços i ja voldríem ser a Sant Cugat, a ‘casa’.” Perquè aquest és el destí: el pare ja els ha llogat una casa a Sant Cugat, on s’instal·len fins que, el 1966, es traslladaran al que serà ja el seu domicili definitiu: al carrer Borrell, al barri de Sant Antoni, al costat de la casa que acollirà Tísner en tornar d’Amèrica uns anys més tard.

5.5 Publicar a Catalunya

Si bé la seva presència a la premsa es pot considerar, si no excessiva, força normal, sorprèn que no arribés a publicar cap llibre a l’exili. No respon a cap posició premeditada: ell intentarà, en nombroses ocasions, publicar reculls de contes o la seva novel·la Gaeli i l’home déu. Especialment, la sèrie de Disset contes, premi Concepció Rabell als Jocs Florals de Mèxic. Se’n queixa sovint, d’aquesta mancança. Escriu, per exemple, al seu pare el 1950: ”Entre una cosa i l’altra, no he tingut ocasió de recopilar els meus contes i així ha anat passant el temps sense la realització d’un propòsit que em faria una gran il·lusió. Potser degut a la modèstia, i al fet que sóc incapaç d’intrigar o remenar la cua perquè em publiquin alguna cosa, ni tan sols m’ha estat editat el recull de contes que va guanyar el premi Concepció Rabell 1942, a desgrat que en Josep Carner no es cansava de dir a tothom que eren dels millors contes que s’havien escrit en català. En fi, ara veig que aquella modèstia que deia no m’ha impedit de repetir una opinió tan generosa. El que em sap greu és que, a l’exili, entre llibres i llibrets, tothom ha editat el seu menys jo. I això que s’ha publicat cada cosa! [...] i es veu que jo estic destinat a passar a la història amb dos o tres llibres. Si almenys hagués tingut la precaució de fer-los bons!” Cap a finals dels quaranta i primers cinquanta, la qüestió el preocupa positivament. I és que, a més, ja va decantant la seva activitat cap a Catalunya: una mica a la impensada es troba antologat el 1949 a L’humor a la Barcelona del noucents, un llibre amb il·lustracions inèdites de Xavier Nogués, un dels dibuixants que més admirava; Joan Triadú, tot seguit, li publica quatre contes dins l’Antologia de contistes catalans (1850-1950) i se li obren tot un seguit de col·laboracions, entre d’altres, a la revista, ben aviat prohibida, Raixa i als homenatges a Carles Riba i a Josep Carner. El pas definitiu serà la publicació del seu primer llibre de postguerra, Cròniques de la veritat oculta, a Barcelona el 1955.La història del llibre és força llarga. L’arrencada, sembla, va ser l’oferta de Joan Triadú, “que va dir-me que creia d’interès la publicació de la meva obra”. La decisió inicial va ser que l’edités en Janés “per una qüestió de delicadesa, ja que ell fou l’editor del meu primer llibre.” L’original havia arribat al seu pare el setembre del 1952 i no incloïa encara, per exemple, “El desert”, que acabava d’aparèixer a Pont Blau. Era un recull de “tots els contes”, títol que anirà apareixent com a possible. En les cartes amb Triadú, el llibre es va perfilant pel que fa als contes que s’hi inclouen i, amb data de 13 de juny, Calders suggereix humilment el títol (“Si no en tenia cap de millor, us plauria Cròniques de la veritat oculta?”, escriu a Triadú). El pare, en vista del retard, aconsegueix que Janés li retorni l’original. En fer-ho, a través de Josep Pedreira, aquest afirma que “seria un gran llibre per presentar-lo al Víctor Català.” Això voldria dir passar-lo a la Selecta. Calders s’hi resisteix i pensa que, en tot cas, podria presentar-hi un altre recull, Mirar tancant els ulls.” Finalment, accepta i li és atorgat el premi, que recollirà el seu pare en una festa celebrada a l’Hotel Colon. En el procés d’edició, encara s’hi fan retocs, com la desaparició dels contes d’El primer arlequi i d’algun altre i la divisió en tres parts, a cadascuna de les qual Triadú va posar un títol. Finalment, va aparèixer el dia del llibre del 1955.Sembla que la publicació de les cròniques li obre el mercat de l’interior. L’editorial Aymà, per exemple, li demana originals. Calders, però, contesta que té en preparació dos llibres de narracions ja compromesos, en principi, amb la Selecta, però que potser pot oferir novel·les. D’immediat, rep un contracte per comprometre la seva producció novel·lística. Hi respondrà amb Ronda naval sota la boira, que presenta al Premi Joanot Martorell del 1957. Serà a atorgat a El mar, de Blai Bonet, una obra que Calders considerarà paradigmàtica de la mena de literatura (des de la temàtica al tractament de la llengua) que no l’interessa. Surt, indubtablement, ferit d’aquest fracàs, que atribueix sobretot a la concepció de la literatura i del realisme que defensa Joan Sales, amb el qual ja havia tingut, pel que explica a Joan Triadú, alguna topada a l’època dels Quaderns de l’Exili. Aquest fracàs, però, iniciarà el llarg pelegrinatge de la novel·la “del més pur Calders”, segons feliç expressió de Triadú, per les editorials barcelonines. Perquè Aymà (“El Club dels Novel·listes”), després de retenir-la durant molt de temps, decideix no publicar-la i, posteriorment, Albertí, que s’hi havia interessat, s’excusa en l’extensió de l’obra. No serà fins al 1966 que apareixerà, de la mà de l’Editorial Selecta. Passarà aleshores, però, sense pena ni glòria.Entretant, però, Calders ha col·laborat a l’Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys, amb “Tres poemes mexicans de Netzahualcòyolt”; a L’obra de Josep Carner. Volum d’homenatge (1959), amb el record de quan es van conèixer; ha col·laborat al primer numero de la revista El Pont i li han estat traduïts i antologats a l’estranger alguns dels seus contes. Ha estat traduït a l’anglès (a la revista Adam), a l’alemany (a la revista Die Welt i la
Neff-Anthologie, de 1960, un recull dels millors relats d’humor de la literatura universal); al francès (a L’Arc); al portuguès (dins l’antologia Os melhores contos catalães, 1954, d’Antoni Ribera i Manuel de Seabra); al castellà (dins Los mejores cuentos de misterio, 1958). No és estrany, doncs, que s’enorgulleixi quan afirmen que és un dels escriptors més universals de la literatura catalana.En els primers anys cinquanta, sembla com si visqués una certa crisi estètica, una certa desorientació, que es tradueix en aquests mots dirigits al seu pare el 27 de juliol de 1952: “Em fa l’efecte que he tancat un cicle de la meva manera d’escriure i he iniciat una nova concepció i estil de realitzar-me. ‘La ratlla i el desig' seria el conte on es dibuixa el canvi; en certa manera, la paralització de La ciutat cansada es deu a aquesta crisi de transformació. Espero trobar una fórmula que em permeti acabar-la, sense que les exigències imposades per la nova posició literària afectin la indispensable unitat de la novel·la.” Malauradament, aquesta fórmula no va aparèixer, encara que probablement el problema era més de poca dedicació que d’orientació. La part que n’ha deixat escrita és magnífica i si la via nova era la que portava a la Ronda naval sota la boira, no sembla que hi hagi cap contradicció. En tot cas, si alguna cosa és detectable en la literatura que escriu en aquests anys és un canvi temàtic, amb l’aproximació al món i, sobretot, als personatges mexicans o, millor, a l’indi mexicà, als contes de Gent de l’alta vall (1957) i Aquí descansa Nevares (1967). Com ha assenyalat Joan Melcion, però, la tria d’aquests personatges, “és paral·lela a la dels personatges que, en altres contes de Calders, es mouen en un escenari que bascula entre el miratge de la realitat i el miratge de la fantasia.” Cap canvi de fons, per tant. Com ho demostra un llibre en el qual recull un seguit de contes, molts dels quals havien aparegut en aquell exercici de disciplina creadora que havien estat els Fascicles literaris. En refereixo a Demà a les tres de la matinada (1959).

6. Catalunya. La maduresa

El 1962, Pere Calders torna a Catalunya. Passarà uns anys difícils, en els moments de readaptació al seu propi país, abans no pugui assumir plenament la feina que li havia permès tornar. Però el desencaix abastava també la literatura, dominada aquells anys pel realisme històric. Ni L’ombra de l’atzavara ni Ronda naval sota la boira tenen l’acolliment previsible. Un contista, un periodista com Calders necessitava uns mitjans que la literatura d’aquells anys no podia oferir-li: la premsa, la llibertat. Ni Serra d’Or ni Tele-Estel, tot i que hi col·laborà, podien complir aquesta funció. Sense plataformes, doncs, hagué d’esperar fins al final dels setanta per començar a recuperar espais literaris i d’opinió.

6.1 La vida a Catalunya

Quan va tornar de Mèxic per instal·lar-se a Catalunya amb tota la família, Pere Calders es va trobar amb què la feina promesa no arriba a concretar-se perquè González Porto no és a Barcelona en aquells moments i, hagués o no deixat instruccions, el fet és que a l’Editorial Muntaner i Simón no van voler saber res d’ell. Fins que, un any més tard, el propietari va demanar per ell i, en veure què havia passat, l’incorporà com a gerent de producció, càrrec que ocupà fins que va jubilar-se. Per tant, la seva reincorporació a Catalunya va ser força més difícil del que s’esperava. Calders va haver de fer feines de tota mena, com a dibuixant, com a corrector, com a traductor, gràcies al seu pare, a José Maria Valverde –veí seu a Sant Cugat i també, a causa de la repressió franquista, en una situació no gaire millor que la seva– i a Josep M. Boix i Selva, que li proporcionà feina per a l’Editorial Vergara.
I, tanmateix, Calders recupera els paisatges de la seva terra, la seva ciutat. Hem volgut mostrar aquesta presa de possessió d’aquests espais amb la sèrie de fotografies que va fer, en els seixanta i en els setanta, de la ciutat, dels seus carrers, dels homes i les dones que estiuegen i prenen la fresca als balcons, dels cotxes, de les botigues o dels seus companys de feina a la Muntaner i Simon, d’entre els quals s’hi troben futurs escriptors –com Jesús Moncada– que se senten estretament lligats a ell.

6.2 La represa literària

Entre els encàrrecs que va rebre poc després d’arribar, n’hi ha un de Joan Oliver que Pere Calders va acollir d’immediat: escriure una biografia de Josep Carner. Serà una manera d’agrair, al poeta, els favors rebuts en els primers anys d’estada a Mèxic. Calders l’escriu paral·lelament amb la finalització d’una nova novel·la: L’ombra de l’atzavara, que presentarà al Premi Sant Jordi del 1963 i, ara sí, amb èxit. Serà publicada l’any següent, el 1964 i li valdrà un primer debat sobre un d’aquests tòpics que pesaran sobre ell i sobre la seva obra. Concretament, Rafael Tasis li discuteix, des de la revista Serra d’Or, la qualitat de novel·lista. Calders, en nom de l’amistat, s’hi revolta. Es queixa de la permanència dels tòpics d’aquella presentació de Janés al seu primer llibre i de la poca repercussió del Premi Sant Jordi enfront dels Nadal.
De fet, Calders, en la seva aproximació a la realitat de l’exili mexicà, no havia deixat de ser el narrador de sempre i havia aproximat els seus personatges a la caricatura, defugint, com havia fet sempre, el psicologisme. La visió de Calders no edulcora l’exili, ni transigeix amb ningú, ni cerca sentits ulteriors que salvin els homes i les situacions. Potser per això, llevat del cas de Joan Sales que –amb aquesta obra sí– el va felicitar efusivament, els que havien viscut l’exili o l’estaven vivint encara no s’hi van sentir reflectits com haurien volgut i els seguidors del realisme històric, el corrent que en aquests anys intentava d’aconduir la creació literària cap a la contemporaneïtat temàtica i cap al compromís social, tampoc no el va convertir en bandera. L’obra va ser llegida majoritàriament com l’intent més o menys reeixit de Calders d’aproximar-se al Realisme.
Però aquesta no és la seva concepció de la literatura, i ara, davant d’un llibre que duia una considerable càrrega programàtica i que, de fet, no anava gaire més enllà de la presentació d’un esquema de classificació de la novel·la catalana de postguerra, com era el llibret de Joaquim Molas, Literatura catalana de postguerra (1966), replicarà amb una sèrie d’articles, que són una de les millors teoritzacions sobre la seva pròpia obra. Apareixen a Serra d’Or entre març i desembre del 1966 amb el títol “L’exploració d’illes conegudes.” De fet, el llibre de Molas li serveix de pretext per fer un viatge pel món de la creació literària tal com ell la concep, per defensar la tradició de preguerra (que havia quedat força malparada des de la mirada del realisme històric que defensava aleshores Molas, ell justament!) i la “total llibertat per al somni.” Tot això, amb intel·ligència, amb gràcia i amb uns referents literaris d’una absoluta actualitat. La sèrie de sis articles demostren que, més enllà de defensors o d’imaginaris detractors, sabia perfectament què es feia, com escrivia i per què escrivia.
Calders havia començat a col·laborar a Serra d’Or el 1963 i, a partir de l’any següent, va mantenir una secció, “Qüestions obertes”, que podrien considerar-se com la represa, després dels Fascicles literaris, de la seva qualitat d’articulista d’actualitat. Hi fa, per exemple, una defensa del conte, hi fa comentaris sobre la llengua, etc., fins que, amb l’esperit de qui planteja una “qüestió oberta”, va tractar el tema de la immigració, d’actualitat pel llibre que acabava de publicar Francesc Candel, Els altres catalans (1964). I va fer-ho aplicant-hi una lògica que, en aquell moment, no va resultar políticament correcte. Va rebre, doncs, moltes crítiques i la revista va preferir tancar la secció i demanar-li només articles literaris. Atès el fet que Serra d’Or no publicava –o només ho feia molt esporàdicament– contes, la col·laboració de Pere Calders, després de “L’exploració d’illes conegudes”, va disminuir notablement. Anava, però, col·laborant a Cavall fort i, ben aviat, se li va obrir una plataforma important l’any 1966. Per a ell i per a molts d’altres contistes: el setmanari Tele-Estel (1966-1970). Era una publicació especialment vigilada pel règim, que no podia tractar ni de temes d’actualitat polèmics, ni de política, i això va provocar que s’anés esllanguint fins a la seva extinció. Però, per a Calders, va significar una plataforma per tornar a escriure i publicar contes amb regularitat i, a més, malgrat les dificultats inherents al mitjà, per reprendre allò que no havia pogut consolidar a Serra d’Or: el periodisme d’opinió, el comentari d’actualitat, en una secció setmanal, que manté a partir del 1969: “Pas a desnivell.” Aquesta secció, un cop tancat Tele-Estel, serà continuada a la revista Canigó i, anys més tard, al diari Avui, en un lloc d’honor en els suplements de cap de setmana. També, en algunes temporades –i sempre en català– a La Vanguardia i a El Periódico.

6.3 El reconeixement públic

El 1968, una nova editorial, Llibres de Sinera, li publica un magnífic volum amb el títol Tots els contes (1936-1967), que aplegava, a més dels reculls anteriors, els més recents en l’apartat “Contes diversos.” El poc èxit comercial del llibre, tot i que se’n va fer una reedició el 1973, és l’exponent més clar dels límits de la recuperació cultural de la postguerra. I era, en aquests moments, difícilment atribuïble al predomini del realisme històric, un moviment que anava essent deixat de banda, com detectava el mateix Calders en els seus articles. Ni tan sols l’entrevista que va fer-li Montserrat Roig a Serra d’Or, el 1971, va ajudar a popularitzar-lo. Caldria que s’iniciés l’ensenyament en català i que la literatura catalana anés fent-se present a les escoles i en la vida pública, perquè les coses anessin canviant. Un factor, però, va intervenir en la seva popularització: l’estrena, el 1978, en temporada comercial al teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de la Companyia Dagoll Dagom, sobre contes de l’escriptor. L’èxit popular, a Catalunya i arreu (la companyia portà el muntatge per tot l’Estat Espanyol, a Itàlia i França), va ser extraordinari. El muntatge, que comptava amb la col·laboració del cantant Sisa, partia d’una lectura de l’obra de Calders que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar de ple amb algunes de les inquietuds de l’època, a més d’obrir, com va ser a bastament assenyalat amb motiu de l’estrena, noves perspectives al teatre català.
L’estrena d’Antaviana va gairebé coincidir amb l’aparició d’un nou recull, Invasió subtil i altres contes (1979), amb pròleg de Joan Melcion. S’hi recollia la seva producció més recent: entre d’altres, la primera sèrie dels “Contes portàtils”, que havien aparegut anteriorment a la revista Els Marges, i que són un exponent, per la seva capacitat de síntesi, del virtuosisme narratiu, de l’enginy i de la gràcia de l’escriptor. De fet, la situació de democràcia, la recuperació de l’autonomia, la presència del català a l’ensenyament, la possibilitat d’expressar-se amb llibertat a la premsa, obren tota una nova perspectiva en la qual Pere Calders és, dia a dia, més reconegut. El seu humor, la seva disponibilitat, la seva bonhomia, el converteixen en un personatge admirat i estimat en tots els àmbits, tot i que ell mai no va deixar de ser una veu crítica, incisiva, que en els seus articles oferia sempre noves perspectives, nous angles de visió, als problemes que tractava. En l’ensenyament, sobretot. El seu pas per escoles i instituts, la conversió de la seva obra i de la seva persona en una peça clau, familiar, per als ensenyants i per als alumnes, és un dels trets més representatius d’aquesta seva darrera etapa.
Els seus llibres, a partir d’aquests moments en què s’ha jubilat i la seva dedicació a la literatura pot ser més intensa, es multipliquen: Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985), El barret fort i altres inèdits (1987), L’honor a la deriva (1992), al costat de moltes antologies, reedicions de les seves obres exhaurides o inèdites (com Gaeli i l’home déu, 1986), llibres d’encàrrec (participació en llibres com Fumar o no fumar, 1988, o a Porta d’aigua, 1989, amb fotografies de Pere Català i Roca) i els reculls d’articles El desordre públic (1985) i, ja pòstum, Mesures, alarmes i prodigis (1994). Edicions 62, que ha adquirit els seus drets en exclusiva, ultra la reedició dels seus llibres en col·leccions populars, publica les seves Obres completes, de les quals, fins a l’actualitat, n’han sortit cinc volums. Cal destacar, també, l’exposició compartida amb Juan Rulfo, de fotografies dels dos escriptors, feta a Granollers, el 1987. I el recull Dibuixos de guerra. Kalders i Tísner (1991), preparat per Lluís Solà i Dachs.
Apareixen també les pel·lícules que s’inspiren en els seus contes: O principio da sabedoria (1975), dirigida per Antonio de Macedo, i La veritat oculta (1987), de Carles Benpar. I l’any 1996, TV3 produeix una sèrie dramàtica, “Cròniques de la veritat oculta”, amb diversos capítols basats en els contes de Pere Calders i dirigits per diferents directors: Carles Benpar, Antonio Chavarrías, Josep Salgot, Jordi Cadena, etc.  A més, s’inicia també la popularització televisiva amb els següents programes de TV3: “Un tomb per la vida” (1993), “El meu avi” (2003) i “Retalls” (1994).
I, paral·lelament, obté el reconeixement públic: la Lletra d’Or del 1979, Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any 1983, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986, Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Medalla d’Or de l’Ajustament de Barcelona el 1992, Premi Nacional de Periodisme el 1993, entre tants.
Més enllà, però de tot aquests reconeixements oficials, l’home senzill i accessible a tothom, l’home de la h baixa que va voler ser tota la seva vida (segons la feliç distinció que fa al pròleg a la Ronda naval sota la boira), va continuar essent accessible a tothom.

6.4 Publicat arreu del món

Paral·lelament al procés de reconeixement públic que s’inicia a la dècada dels 80, Pere Calders comença a viure també una autèntica explosió internacional: les traduccions es multipliquen i proliferen les antologies on es recullen els seus contes. El conte Raspall, per exemple, il·lustrat per Carme Solé Vendrell, es tradueix al castellà i a l’holandès el 1981, a l’alemany el 1982, a l’anglès el 1986 i al japonès el 1990. El 1984 es publica el recull de contes Ruleta rusa y otros cuentos, traduïts al castellà, i es tradueix a l’euskera Els nens voladors. El 1985 apareixen en castellà Ronda naval sota la boira i Aquí descansa Nevares, i Cròniques de la veritat oculta és traduït al gallec. El 1986 es tradueix al castellà De teves a meves i es publica un recull de contes bilingüe català-castellà amb el títol El principio de la sabiduría/El principi de la saviesa. El 1988 es tradueix al castellà el recull de contes Tot s’aprofita, i també es reuneix en un mateix volum El primer Arlequí, Crónicas de la verdad oculta i Gente del alto valle. El 1989 es publiquen 4 antologies de contes traduïts al búlgar, al gallec, al suec i a l’italià. El 1991 es publica una traducció al castellà d’Els nens voladors, amb il·lustracions de Joma, i Amanda Bath, que havia recuperat la novel·la Gaeli i l’home déu, publica una antologia de contes traduïts a l’anglès. El 1996 es tradueix a l’italià un volum amb “La verge de les vies” i “Aquí descansa Nevares”. El 2002 es tradueix al castellà L’ombra de l’atzavara, i Cròniques de la veritat oculta és traduït a l’eslovè i al francès. El 2003 es publica una antologia de contes traduïts al  romanès. El 2004 es publica la traducció al castellà d’Aquí descansa Nevares i Gent de l’alta vall, i Marta Noguer Ferrer y Carlos Guzmán Moncada proposen una nova traducció de Ronda naval sota la boira i una antologia de contes titulada Exploración de islas conocidas.També es tradueix al francès Aquí descansa Nevares.
La participació en antologies, ja sigui de contistes catalans o d’escriptors de l’Estat Espanyol, també és d’un abast lingüístic considerable: castellà, alemany, japonès, hongarès, noruec, portuguès i rus.

6.5 Estudis i edicions (1994-2007)

Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. Poc abans d’acabar-se el segle del Titànic. “He viscut”, havia escrit uns anys abans, “una monarquia que va caure, un parell o tres de dictadures, una República, una guerra, dos intents d’autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme.” Ho havia viscut sense perdre mai l’humor ni la bonhomia. En la seva esquela, un fragment de “La Fi” de Cròniques de la veritat oculta: “Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.”
Poc temps després de la mort de l’escriptor veu a la llum el volum Cartes d’amor, a cura de Francesc Vallverdú: una selecció de les cartes que Pere Calders va escriure, durant el període del seu enamorament, a Rosa Artís. I encara abans de finalitzar el 1994, se celebra l’exposició “Tísner & Kalders, societat en comandita”, que recull una mostra dels acudits gràfics dels dos escriptors durant la dècada dels anys 30. Les circumstàncies van fer que l’exposició es convertís en un homenatge improvisat a la figura i obra de Pere Calders. Durant el 1995 es publica també pòstumament el llibre Un crim i altres contes, que recull set contes de Pere Calders per a la “Petita Biblioteca Universal” d’Edicions 62. I l’Ajuntament de Llançà, el poble on l’escriptor i la seva família estiuejaven, i on reposen les cendres de Pere Calders, li rendeix un homenatge el mes d’abril.
A partir d’aquest moment, se succeeixen els estudis, actes i edicions sobre l’escriptor i la seva obra. El 1996, Maria Campillo publica l’article “La mirada de Pere Calders” en el volum De Rusiñol a Monzó: humor i literatura, que recull els textos d’un cicle de conferències sobre humor i literatura que va celebrar-se la el 1994 a Girona. I la Universitat Autònoma, com a dipositària del Fons Pere Calders, publica, a cura de Jordi Castellanos i Joan Melcion, un volum d’homenatge titulat Entre la ratlla i el desig : antologia de textos, que recull, a banda de contes ja publicats, dos fragments de novel·les inèdites i algunes cartes escrites des de l’exili mexicà. El 1997 apareix el llibre Pere Calders o la passió de contar, a cura de Rosa Cabré, que recull les intervencions que es van fer en el col·loqui sobre l’escriptor celebrat l’abril de 1991 a la Universitat de Barcelona, i també s’edita el vídeo Pere Calders: la mirada subtil del narrador, amb guió de Joan Melcion. Agustí Pons publica la seva extensa biografia sobre l’escriptor, Pere Calders, veritat oculta, l’any 1998. L’any 2000 se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’exposició Calders. Els miralls de la ficció, una mostra que entrellaça el recorregut vital i literari de Pere Calders per oferir una imatge de l’escriptor que defugi els tòpics simplistes. I paral·lelament se celebra a la UAB i a Barcelona el Congrés Internacional “Pere Calders, l’escriptor i el seu temps”, les actes del qual van veure la llum el 2003 amb el títol Pere Calders i el seu temps. Jaume Aulet publica el 2001, amb el títol Epistolari Pere Calders-Agustí Bartra, una petita mostra de les cartes que els dos amics van creuar durant el període 1962-1970. El 2004 apareix una nova selecció de contes de Pere Calders, aquesta vegada també en format CD:ROM: es tracta del llibre Històries poc corrents, a cura d’Eusebi Coromina, una proposta per a la col·lecció “Català fàcil” de l’editorial Eumo. I finalment, l’any 2006, apareix un estudi aprofundit de la relació de Pere Calders amb l’exili, de la mà de Carlos Guzmán Moncada: Un exilio horizontal. Pere Calders y México, un llibre que va rebre el “Premio Nacional de Ensayo Malcolm Lowry 2005”.

Fins el 1939: assaig, crítica i novel·la

Si amb la seva riquesa el predomini de la poesia fou llavors absolut, la posició crítica més estricta que l’acompanyà afavorí la creació de cultura, amb l’esforç editorial —que cobrí des de les edicions erudites, com les de la Fundació Bernat Metge i les d’"Els Nostres Clàssics”, fins als moderns, com les de Proa i Catalònia—, les revistes i la premsa en general; hom passà, a més, de les restriccions de la Dictadura a l’oficialitat. L’obra literària, el periodisme, la creació de cultura i àdhuc la política convergiren, doncs, en l’obra de Lluís Nicolau d’Olwer (Resum de literatura catalana, 1927; El pont de la mar blava, 1928), de Jaume Bofill i Mates (La llengua catalana, 1933) i d’Antoni Rovira i Virgili, historiador, prosista literari (Teatre de la natura, 1928) i periodista: redactor i editorialista de La Publicitat (1922) i fundador de la Revista de Catalunya (1924). Assagistes i crítics, entre ells Joan Crexells (Primers assaigs, 1933), J.V. Foix i Carles Riba (Els marges, 1927), ocuparen les pàgines literàries d’aquestes publicacions, així com del magazín D’Ací i d’Allà (1924, segona etapa), del setmanari Mirador (1929), de la La Nova Revista (1927) i dels Quaderns de Poesia (1935), mentre Antoni Rubió i Lluch fonamentava la investigació historicoliterària, seguit de Jaume Massó i Torrents i, sobretot, de Jordi Rubió i Balaguer. Època, doncs, més que creadora de teatre o de novel·la, institucional i alhora reflexiva, produí també les cròniques, com Coses vistes (1925), revelació de Josep Pla, l’obra màxima de Puig i Ferreter Camins de França (1934), les Visions de Catalunya (1927-35) de Joan Santamaria, i les memòries de Plàcid Vidal L’assaig de la vida. 

El conte, així mateix, mantingué la regularitat i la qualitat, amb J.E. Martínez i Ferrando, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Miquel Llor i, a la darreria, Salvador Espriu amb Ariadna al laberint grotesc (1935), mentre Josep Maria Folch i Torres, l’escriptor més popular del seu temps, lliurà periòdicament Pàgines viscudes. En canvi, malgrat una certa facilitat de publicació, com als Quaderns Literaris de J. Janés i Olivé, i els premis —premi Crexells, 1928—, la novel·la no assolí de renovar-se sinó en obres aïllades, en ruptura amb el naturalisme i amb pas a la novel·la psicològica, com Fanny (1930) de Carles Soldevila, Laura a la ciutat dels sants (1931) de Miquel Llor, Vals (1936) de Francesc Trabal i Aloma (1937) de Mercè Rodoreda. 

Uns altres continuaren obertament la tradició anterior, però amb elements psicològics autobiogràfics i poètics, com Puig i Ferreter (El cercle màgic, 1929), Pere Coromines (En Tomàs de Bajalta, 1925) i Sebastià Juan i Arbó (Terres de l’Ebre, 1932). Semblants a cròniques, hi hagué novel·les: Vida privada (1933) de J.M. de Sagarra, Quan mataven pels carrers (1930) de Joan Oller i Rabassa i la satírica Mort de dama (1931) de Llorenç Villalonga, mentre Salvador Espriu constituí una revelació amb Laia (1932). El teatre perdia, així mateix, vivesa i amplitud. Cap dels principals autors del Modernisme no trobà equivalent en aquest període, malgrat els èxits i la notable continuïtat del teatre de Josep Maria de Sagarra, en general no prou exigent (L’hostal de la Glòria, 1931). A l’extrem oposat, Carles Soldevila intentà la comèdia, ben resolta, d’ambient ciutadà (Els milions de l’oncle, 1927), però el seu èxit fou esporàdic, com ho foren els d’Avel·lí Artís (Seny i amor, amo i senyor, 1925), J. Millàs-Raurell (La llotja, 1928) i Ambrosi Carrion (Níobe, 1928). El teatre infantil de Josep Maria Folch i Torres tingué encerts notables. Entre el 1936 i el 1939, al Principat, la ciutat adquirí un caràcter més “oficial” i sovint engatjat, com indica el fet de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes —la qual a més de les seves edicions, publicava la Revista de Catalunya (1938), el servei de biblioteques del front, del Casal de la Cultura, i d’altres serveis de què es féu càrrec la Generalitat. Molts d’escriptors col·laboraren al setmanari Meridià i al magazín Catalans! (1938), però només alguns respongueren a l’afany de renovació, entre ells Joan Oliver en teatre (La fam, 1939), C.A. Jordana en narracions, Pere Calders (Unitats de xoc, 1938), Xavier Benguerel i Josep Sol (Una adolescència, 1936). És culminant en aquest temps l’abundor i la qualitat de traduccions, antigues i modernes.

La postguerra: la clandestinitat i la represa

La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La represa d’aquests cap al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L’Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense peu d’imprempta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l’obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de Bierville (1942), i l’acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l’obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968). L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963— potencia d’altres gèneres, com la novel·la, l’assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum. Es consagraren tres narradors d’èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els onze volums d'El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel·lística de Joan Sales (Incerta glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel·lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d’exili. S'amplià fins a la cinquantena de títols l’obra de Josep Pla. Així mateix, dels novel·listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l’obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui, com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic. Tant en la poesia com en la narrativa aparegueren variades formes d’avantguarda (Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedes, Joan Perucho) fins al teatre de Pedrolo, de Brossa i de Porcel. 

Aquest gènere, reprès cap al 1946, no assolí de superar la crisi i anà de fórmules tradicionals (Sagarra, autors populars) a assaigs excepcionals, com Primera història d’Esther (1948), de Salvador Espriu. Posteriorment sorgí una generació de molt interès. L’erudició més exigent és protagonitzada per Jordi Rubió i Balaguer, Josep M. de Casacuberta, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Francesc de B. Moll i Joan Coromines. El pensament i l’assaig històric se centren en Jaume Vicens i Vives, Maurici Serrahima i Josep Ferrater i Móra. Hi ha també la influència i la vastitud de l’obra del crític, assagista i historiador Joan Fuster, sobretot a partir de Nosaltres els valencians (1962). Els primers premis literaris (Joanot Martorell, Ossa Menor, Víctor Català) eixamplaren a poc a poc la restringida vida literària catalana, que disposà de revistes com Ariel (1946), Antologia (1947) i Poemes (1963), que foren aviat suprimides. A part les abundants publicacions de l’exili (La Nostra Revista i Pont Blau de Mèxic, Germanor de Xile, Catalunya de Buenos Aires), la tribuna de més durada i de més pes fou Serra d’Or (des del 1959), sota l’empara de l’església i l’esforç editorial més important fou la creació d’Edicions 62.

[Font http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0224771.xml]

Duració: 13 min 45 s

Duració: 28 min 32 s	Duració: 1 h 11 min 7 s

És molt difícil fer una tria de poetes, però n'hem seleccionat quatre de significatius:

• Vicent Andrés Estellés
• Miquel Martí i Pol
• Joan Bossa i 
• Maria Mercè Marçal

Esperem que en gaudiu.

Poetes del poble: Miquel Martí i Pol

El compromís amb la vida

Duració: 22 min 46 s	Duració: 22 min 40 s	Duració: 7 min 2 s

Per a saber-ne més:  Joan Brossa

• Els Entra-i-surts de Joan Brossa: poesia i llengua, joc màgia i humor, compromís social, cinema i art, alfabet, reflexió vital o amor.
• L'exposició POESIA BROSSA AL MACBA
• El document d'Enciclopèdia Catalana: Marques de cultura catalana a l'obra literària de Joan Brossa
• Enllaços web:
• Fundació Joan Brossa
• Joan Brossa al Qui és qui
• Bloc en homenatge a Joan Brossa
• Associació d'escriptors en llengua catalana

• Vídeos:

Duració: 26 min 30 s	Duració: 9 min 33 s

Duració: 4 min 5 s	Duració: 26 min 49 s

Record de Maria Mercè Marçal

Duració: 9 min 43 s	Duració: 8 min 35 s
Duració: 2 min 57 s	Duració: 9 min 50 s

En aquests 4 vídeos podràs veure i escoltar una visió panoràmica de la literatura catalana que parteix des dels nostres dies i anirà retrocedint fins els clàssics medievals.