Materials i recursos de Literatura catalana

Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d'hora. La cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s'imposaren les acadèmies europees del s XVIII.

Els documents reials, en estendre's constantment per tots els dominis de la llengua amb l'autoritat de llur procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan difícil d'assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del s XIV i del XV. En són una prova els magnífics sermons de Vicent Ferrer (els quals, cas raríssim en qualsevol literatura no contemporània, es conserven gràcies a notes estenogràfiques preses pels qui n'escoltaven la predicació), puix que en llur text sobten freqüents valencianismes que, en escriure, ell mateix estalviava i reduïa a la llengua comuna. Als dos darrers decennis del s XIV, als documents de la cancelleria apareix l'estil de la prosa renaixentista recentment inaugurat a Itàlia, gràcies a l'actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien.

Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399), introduí definitivament l'estil nou de la prosa en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià, tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la darreria del s XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l'home que, a causa de mèrits intel·lectuals, intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d'escriptor, s'enriqueix extraordinàriament, bé que la seva manca de moral el faci caure i després es redreci al regnat de Martí I. Es tracta d'una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d'obres llatines, com Ferran Valentí, o bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella, mort el 1497.

A part l'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase (1417), en prosa, i als seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador recargolat i autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació d'una temàtica típicament medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del s XV. Ja al s XIV es traduïren al català les principals novel.les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al s XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d'aventures, hom pot comprovar que la literatura cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes.

Però aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué l'anònim Curial e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel.les cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, del món dels cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill (en vers narratiu, però), prototipus de novel.la burgesa, puix que té com a tramat principal l'aburgesament del protagonista; l'obra és colpidora per les seves notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia.

A la vetlla de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del s XIV, Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d'aventura meravellosa i d'intent de frau, i l'anònim Jacob Xalabín, novel.leta oriental entre sentimental i bel.licosa.

No és una tasca fàcil per a l'historiador resumir d'una manera concreta i amb un enfilall de causes i efectes el fenomen del Renaixement a Europa. En línies generals, l'única cosa que pot afirmar-se és que, al llarg dels segles XIV, XV i XVI s'esdevenen una sèrie de transformacions en les estructures econòmiques i de la vida social, política i intel·lectual, que fan que a tot l'àmbit europeu es modifiquin lentament les preferències literàries, els cànons de les belles arts (escultura, pintura, arquitectura) i els gustos estètics; i que es modifiquin igualment, en una altra mesura molt més difícil d'avaluar, elements “macro-estructurals” tals com els costums socials, la religiositat popular i les relacions públiques.

És cert que, al capdavall, la lenta transició de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna passa en un període que, poc o molt característic, reduïble a un sol fenomen (Burckhardt) o a tres etapes distingibles (Panofsky), constitueix un mòdul civilitzatori amb prou constants com per haver rebut, amb justificació, el qualificatiu de “Renaixement”. Ara bé: això no vol dir, com algunes reduccions mecanicistes de la qüestió han suggerit, que Europa passés, de la nit al dia, dels models medievals als models renaixentistes –essent l'Edat Mitjana, diríem, i el Renaixement l'alborada per als dies de l'època Moderna. Car hi ha, certament, uns fets polítics, urbanístics i econòmics, molt determinants, que faciliten alguna nova “actitud” de l'home renaixentista respecte al suposat prototipus de l'home medieval, però, almenys pel que fa a l'humanisme renaixentista –és a dir, pel que fa les manifestacions escrites del Renaixement- s'ha de subratllar la primeríssima importància d'un fenomen elemental i de gran simplicitat històrica: allò que anomenem Renaixement en l'àmbit de les lletres i de les arts, és la conseqüència de l'afirmació, quasi a títol personal, i per part d'uns autors molt concrets, d'uns models estètics diferents dels que són propis de la tradició medieval cristiana. En aquest sentit, tres noms són insubstituïbles:

• Petrarca en l'ambit de les lletres
  
• Gioto en l'àmbit de la pintura i
  
• Bruneleschi en el de l'arquitectura.
  

I tal vegada una cita del primer sigui inequívoca per entendre aquest caràcter “artificial” –és a dir: voluntariós –d'aquest fenomen de “renovació”, “restauració” o “despertar” que solem anomenar Renaixement. Petrarca, efectivament, va escriure: “No hi ha cap dubte que Roma en tindria prou a conèixer-se a si mateixa per renéixer”. Això dóna una de les claus bàsiques per a la comprensió del fenomen cultural renaixentista: en primer lloc, el reconeixement que la civilització cristiana es troba en un moment crític; en segon lloc, i això és el més renaixentista de tot, la ferma decisió, per part d'uns quants homes dedicats a les arts i ales lletres, de retornar als models formals de la civilització antiga grecollatina –les restes de la qual són arqueològicament presents a Itàlia -, amb la intenció de donar una empenta, una nova volada i una nova definició als continguts civilitzatoris en crisi. 

És molt possible que, sense aquesta voluntat sovint personal de sintetitzar nous models culturals a partir de l'anàlisi dels models pròxims (que dóna un resultat negatiu) i dels models llunyans (que excita la curiositat i l'interès dels “renovadors”), el fenomen global del Renaixement, escampat per tot Europa i d'una durada de tres segles, no s'hagués produït. Hi hagué, en aquesta actitud una presència del llegat cultural medieval? Sens dubte; ben inevitable, car els nous models culturals pretenien, generalment, d'oferir un aspecte contrapuntístic respecte als models medievals. 

Només cal pensar en l'estructura fonamental de la “Divina Comèdia” de Dant, on les idees s'acosten a la “modernitat” renaixentista, però on el marc és inequívocament medievalitzant.

Diguem, per acabar amb aquests aspectes generals, que el fenomen renaixentista té un interès enorme si es mira pel costat de les conseqüències, al llarg de la història moderna, d'aquesta actitud. Car, evidentment –i sobretot atesa l'extracció o els vincles socials de “l'home nou” renaixentista-, el resultat més clar i perdurable de la crisi renaixentista és la convicció que els homes són els productors de la seva pròpia cultura, els responsables de la marxa de la vida quotidiana, i els dirigents de bona part dels afers terrenals. Amb això, volem significar que hi ha una sèrie de formulacions culturals de tot ordre, posteriors als segles renaixentistes, que estan impregnades del mateix convenciment que el món és governat i representat, a quasi tots els nivells, pels homes: aquesta és, com hem dit, la significació d'una filosofia racionalista com la de Descartes, que estableix l'hegemonia del pensament com a senyal d'essencialitat humana (“Penso”, i per això “sóc”): això mateix s'ha de veure al darrera de l'avenç científic i intel·lectual ininterromput que transcorre al llarg dels segles XVI i XVII fins arribar al segle de la intel·ligència (XVIII) i al segle del progrés industrial i tecnològic (XIX): això justifica la idea d'un Estat laic que s'estén per Europa arran de la Revolució Francesa; i això explica, al capdavall, la frase de Marx al 18 Brumari de Lluís Bonaparte: “Els homes fan llur pròpia història, però no la fan seguint llur franc albir, sinó condicionats per les circumstàncies amb què es troben directament, circumstàncies que existeixen i que transmet el passat”.

Durant el s XIV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. La provençalització és encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la seva zona continental, al nord de l'Albera, com a la insular), recollits en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on sobresurten els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l'escola poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació de la qual Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència de Barcelona.

Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d'un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del s XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia.

Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, com Gilabert de Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per bé que les cançons i els sirventesos originals d'Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca, tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia en vers català.

En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l'estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de Martí I, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català.

Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica catalana, puix que, ultrapassant l'estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes morals d'una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l'agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del s XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d'atac intel.lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contendents.

Hi ha tot un cicle de poesies en elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l'extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nous camins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença, poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos militars de l'exèrcit reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull, conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a la ciutat de València, en plena puixança i lliure de la guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d'amics, com els diversos que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris, que havien de tenir una llarga tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà petites joies d'humorisme més o menys procaç.

Un dels poetes lírics més notables dins el panorama literari català del segle XV és Jordi de Sant Jordi. Aquest valencià, cambrer del rei Alfons el Magnànim durant la seva curta vida, significa un punt d'inflexió entre l'antiga lírica trobadoresca,per una banda, i la lírica ja prou deseixida d'aquestes influències pròpia dels altres grans poetes catalans del segle XV, Ausiàs March i Roís de Corella.

Per damunt de reminiscències, d'influències o, si es vol, de plagis, hi ha en Ausiàs March, a tot al llarg de la seva obra, una cosa que el separa fonamentalment de trobadors provençals i de poetes italians, i és la seva actitud davant la dona. La dama dels trobadors és cantada en atenció a la seva jerarquia social, és la donna, la senyora, feudalment entès el mot, a la qual el poeta ret un vassallatge amorós, que és una adaptació del vassallatge feudal. Aquest concepte, propi de les condicions socials de les corts del migdia de les Gàl·lies i que per raó de condicions semblants mantingué vigència a Catalunya fins al segle XV, com demostren Gilabert de Próxita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i d'altres, no encaixà amb les condicions socials italianes; i a Itàlia, els stilnovisti, oposaren a la “senyora” dels trobadors, l'alta categoria de la qual es fonamentava en el llinatge, la dona “angelicata”: aquella que mereix ésser amada noper la noblesa de la sang, sinó per la noblesa del cor, o sia el cor gentil  (no oblidem que “gentil” significava noble). La sublimació de la dama és cada vegada més gran entre els poetes italians: per Dante, Beatrice serà la Teologia que el conduirà vers Déu, i per Petrarca, Laura atenyerà la més elevada espiritualitat. En aquest camí ascendent era impossible d'arribar més amunt.I Ausiàs March, lògicament, no ho pretengué. El que féu Ausiàs March, i no feren ni trobadors ni italians, és considerar la dama simplement com a dona: amb virtuts i vicis,amb fermesa i feblesa, un ésser capaç de pecar i fer pecar el poeta.

Escriptor, intel·lectual i metge de la reina Maria de Castella participa activament en la vida literària: tertúlies i certàmens que es feien a la ciutat de València. Es troba immers dins la literatura burgesa que s'havia posat de moda, fet que ens demostra en la seva obra més representativa i qualificada de novel·la burgesa, per bé que va ser escrita en versos de quatre síl·labes, amb rima consonant i de forma apariada.: L'Spill o llibre de les dones Aquest poema narratiu o novel·la burgesa, segons com vulguem qualificar-lo, ens narra, de forma realista, les aventures i els fracassos d'un noi orfe de mare, que primer va portar una vida de vagabund, després va intentar estabilitzar-se mitjançant el matrimoni i finalment va buscar refugi en la contemplació.