Materials i recursos de Literatura catalana
3. Materials i recursos específics
3.3. Les quatre Grans Cròniques
Jaume I el Conqueridor, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós
Aquests són els quatre grans cronistes que cridem a tan alta titulació, posant-los per damunt de tots els altres cronistes catalans, i condensant en ells, cadascun pels seus mèrits sobresortints, les excel·lències que els proclamen mestres i models de tots els qui, seguint llurs petjades, han format la corrua que, a un nivell o altre de consistència i de vàlua, constitueix el variat conjunt de la historiografia medieval catalana. La ingenuïtat de Jaume I, la gravetat de Desclot, que el gran historiador italià Giuseppe Amari es complaïa a qualificar de “il grave Desclot”, l'entusiasme de Ramon Muntaner, la duplicitat de Pere el Cerimoniós, s'aleguen i culminen (...) per a goig dels amants de la nostra història i reviscolament de dos dels segles més brillants del nostre passat col·lectiu.
Representació gràfica de les quatre grans cròniques
Les cròniques com a gènere literari
L'aparició de les quatre cròniques medievals planteja també un interès de tipus intrinsecament literari. Les cròniques no equivalen únicament a una redacció “objectiva” i realista d'un conjunt de fets històrics, sinó que es presenten, al mateix temps, com un gènere literari peculiar que pot ser definit i caracteritzat d'acord amb uns procediments literaris determinats, i que pot ser vinculat al conjunt de procediments literaris que existeixen durant aquest període històric a Catalunya. És a dir, les cròniques no constitueixen únicament un reflex dels fets històrics a Catalunya sinó que són, al mateix temps, un moment paradigmàtic dins l'evolució de les literatures medievals. És més: constitueixen un gènerfe literari que només pot definir-se tenint present les literatures de les quals pots procedir, i les literatures que tal volta se'n desprenen. Pensem, concretament, en la peculiar situació de les cròniques entre el gèner de l'epopeia i el gènere, més modern, de la novel·la.
El context històric de les quatre cròniques
La traducció al català de dos textos històrics en llatí, els Gesta comitum barcinonensium et regnum Aragoniae (1267-1283) i el De Rebus Hispaniae (1268) –escrita per l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada- constitueixen les primeres mostres amb interès lingüístic i àdhuc estilístic de la historiografia catalana.
Les anomenades Quatre grans cròniques abracen un dels moments històrics més brillants i alhora decisius de la història de Catalunya (1113-1383) i ens permeten de seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en tots els aspectes –econòmic, polític, social, militar-, a la vegada que ja ens deixa entreveure quines seran les causes de la greu crisi política i institucional de Catalunya al segle XV.
Al llarg d'un segle (1250-1350) el marc històric que anomenem Catalunya arriba a assolir els elements necessaris per poders er considerada la realitat d'un estat-nació. No en falten proves: així, l'estabilitat política i social produïda ja durant el regnat de Jaume I per la incorporació a la Corona de les terres de València i de Mallorca o la creació de tot un aparell institucional, els Consolats de mar, conjunt de disposicions del dret marítim medieval que suposaren la culminació d'un procés jurídic que s'inaugurà amb els Usatges – 1058/1068- on quedà remarcada la independència envers els francs, i que durant el període que ara tractem assolí el més alt graude perfecció a causa principalment de la síntesi entre elements consuetudinaris i les noves idees reformistes protades de Bolonya a Catalunya per Ramon de Penyafort.
La configuració constitucional del període correspongué de fet a les aspiracions dels estaments socials que van fer possible la puixança de les terres catalanes. Dins la creació de l'aparell institucionald e Catalunya cadlria esmentar també la importància que tingueren els municipis –com ara el barceloní amb el seu Consell de Cent- i les Corts Catalanes, important instrument de col·laboració entre els diversos estaments i la monarquia.
Hi ha també un altre element d'indiscutible valor de cohesió nacional: la llengua, essent ara la mateixa la parlada pel poble i per la cort. La llengua esdevé el que avui en diríem un senyal d'identitat. La parla catalana s'identifica amb ujna visió política al servei de la qual es barregen activitats ben diverses: des de la història al comerç, dels sermons religiosos a la perduda èpic apopular, dels documents municipals a les cròniques règies.
Durant el període que abracen les quatre cròniques, doncs, tot contribueix a consolidar una identitat nacional.
Elements vinculats a les quatre cròniques
A mitjan segle XII, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal destinades a ser llegides, hem de suposar a Catalunya l'aparició d'una altre mena de cròniques, de tipus popular, amb tots els recursos propis per ésser memoritzades i recitades, és a dir, pròximes al gènere de l'epopeia medieval.
Per bé que cap exemple d'aquestes “cròniques” populars no ha pervingut fins a nosaltres, els estudis iniciats per Mila i Fontanals i proseguits per estudiosos de la categoria de Menéndez Pidal, a l'àmbit del castellà, i Coll i Alentorn i Martí de Riquer a l'àmbit del català, demostren amb tota certesa que a les lletres catalanes existí, abans de les cròniques esmentades, i per descomptatt abans de les cròniques històriques que estudiem en aquest capítol, un gènere epopeic d'àmplia difusió.
Això s'ha pogut concloure per la troballa de fragments de rima assonant i de vegades fins i tot consonant dins el discurs en prosa de les quatre cròniques catalanes medievals conegudes.
Com veurem més endavant, podem suposar que els joglars que formaven part, d'una manera fixa o temporal, de les corts reials aprenien i recitaven de memòria –d'aquí la manca de manuscrits- les gestes principals i més honroses de llurs reis. Els joglars encarregats de recitar les notícies de més gran actualitat han estat anomenats (ja ho foren per Ramon Llull) recontadors de noves, i els que es dedicaven a referir gestes antigues devien sre els anomenats referendarii gestorum antiquorum, és a dir, narradors de gestes antigues.
Fou a partir d'aquest sòcol, i també d'acord amb altres línies d'influència que esmentarem més endavant, que foren escrites, a finals del segle XIII i al llarg del XIV, les famoses cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.
Totes elles es caracteritzen pel fet d'historiar la corresponent època contemporània o bé la immediata anterior, i no el passat remot com s'esdevé en les cròniques llatines dels referendarii esmentats o en d'altres literatures que també tenen reis historiadors, com és el cas de Castella amb la figura d'Alfons X el Savi. Molts aspectes temàtics i estilístics d'aquestes cròniques històriques catalanes que comentem, ens permeten assegurar que van ser redactades en contacte molt directe amb el monarca: altrament no s'explicaria l'aparició d'episodis o de reaccions personals que només el rei podia conèixer. Fins i tot tenim el cas que les cròniques de Jaume I i de Pere el Cerimoniós es presenten, des d'un punt de vista literari, com narracions autobiogràfiques, cosa que constitueix una gran novetat en la historiografia medieval i ens permet copsar l'activitat política i personal dels autors respectius. Això no vol dir que el monarca fos l'autor material de les cròniques. Possiblement, totes foren redactades per escrivans de la cort, però, això sí, sota la direcció del rei.
D'aquest contacte més o menys directe amb el monarca a l'hora de redactar les cròniques, se'n desprenen una sèrie de característiques que altrament no existirien: les cròniques no ens narren els fets amb un to fred, sinó que ens els presenten amb tot el pintoresquisme de l'experiència directa; la figura central de cada una d'elles és la del corresponent monarca o bé la d‘una dinastia, com és el cas en la crònica de Muntaner; l'extensió dels diversos episodis de les cròniques està en funció de la proximitat o llunyania del qui escriu respecte als fets que narra, és a dir, oscil·la segons la intensitat amb què un fet es recorda; en part també cal atribuir a la presència del monarca la barreja d'elements objectius, fruit de l'interès del rei per justificar el seu regnat per tal que hom pogués fer-ne, més endavant, una lectura favorable.
Són elements bàsics de les quatre cròniques llur to heroic i la intenció de fomentar un sentiment nacional, de fet menys evidents a la crònica del rei Pere. Aquesta diferència que afecta a la quarta crònica es pot explicar tenint presents una sèrie d'elements: en primer lloc, ni la personalitat del rei ni l'època no permetien ja aquell to abrandat de le sprimeres cròniques: tinguem presentg que la concepció medieval del món va deixant pas a la humanitat; en segon lloc, les fonts utilitzades en el moment de la redacció de la darrera crònica ja no són les mateixes que les utilitzades en les altres tres; es continua pouant de la directa vivència dels fets que es narren i es continuen fent refoses de relacions que es devien escriure a molt poca distància del fets, però, en canvi, l'ús d'elements èpics hi és pràcticament nul i, com a contrapartida, apareix de manera més prolixa l'ús de documents de la cancelleria. Aquest elements estructural i l'estilístic és el que dóna a la crònica del rei Pere l'aspecte de dietari de palau.
A part de l'extraordinari valor com a document històric –la crònica de Muntaner, per exemple, constitueix l'única narració occidental conservada de l'expedició catalana a Orient- les nostres cròniques són quatre textos de gran interès literari i lingüístic. Pel que fa a la llengua, cal dir que totes elle sprsenten un gran uniformitat, tot i que foren escrites per autors pertanyents a zones diverses del domini lingüístic. Aquesta uniformitat és deguda sobretot al paper que ostentà la Cancelleria reial, sobretot al segle XIV, com a impulsora d'una mena de koiné o llengua literària comuna.
Les cròniques com a gènere literari
L'aparició de les quatre cròniques medievals planteja també un interès de tipus intrinsecament literari. Les cròniques no equivalen únicament a una redacció “objectiva” i realista d'un conjunt de fets històrics, sinó que es presenten, al mateix temps, com un gènere literari peculiar que pot ser definit i caracteritzat d'acord amb uns procediments literaris determinats, i que pot ser vinculat al conjunt de procediments literaris que existeixen durant aquest període històric a Catalunya. És a dir, les cròniques no constitueixen únicament un reflex dels fets històrics a Catalunya sinó que són, al mateix temps, un moment paradigmàtic dins l'evolució de les literatures medievals. És més: constitueixen un gènerfe literari que només pot definir-se tenint present les literatures de les quals pots procedir, i les literatures que tal volta se'n desprenen. Pensem, concretament, en la peculiar situació de les cròniques entre el gèner de l'epopeia i el gènere, més modern, de la novel·la.
L'epopeia de les cròniques
Pel que fa a les relacions amb l'epopeia, hom tendeix a considerar que els llargs poemes èpics o “gestes” medievals podrien trobar-se a la base d'aquest gènere específic que defineixen les cròniques. Sembla fora de dubte que durant els segles XII i XIII es van difondre per Catalunya una llarga sèrie de canóns de gesta i poemes èpics, que recitaven públicament joglars nascuts a Catalunya, en la llengua vulgar assequible al poble, i amb un estil que devia procedir de la gran tradició èpica francesa, molt més ben conservada que la catalana. D'altra banda, durant el segles esmentats es produïren, a Catalunya, una sèrie d'esdeveniments polítics que podien afavorir el naixement i la divulgació d'aquests poemes èpics: la reconquesta de les terres ocupades pels sarraïns, els orígens dels comtats catalans, la independència respecte del domini franc,l'expedició a Mallorca de Ramon Berenguer el Gran, i les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia. Podríem dir que l'existència de fets anàlegs entre territori francè si territori català devia despertar el costum d'explicar aquests fets catalans amb el mateix procediment literari que s'explicaven popularment les gestes del territori francès. Ara bé: si tant en provençal com en francès ens han pervingut bona quantitat de poemes èpics, aquest no és el cas a Catalunya, i en el nostre cas només podem suposar l'existència d'aquesta epopeia popular divulgada pels joglars. D'altra banda, el fet que l'epopeia medieval fos un gènere preferentment, per no dir exclusivament, creta per ser recitat oralment, fa que no hàgim d'estranyar-nos que no ens hagin arribat textos escrits d'aquesta èpica catalana. Tinguem present que l'objecte “llibre” no és encara, al segle XII, un element de la civilització literària europea, tret del paper que jjuguen els llibres sagrats en la vida religiosa dels estrats nobles i eclesiàstics de l'època. L'epopeia medieval constitueix encara una literatura per ser parlada i escoltada, no pas llegida.
Un dels fets que demostren que la crònica històrica pot tenir una de les seves fonts en les cançons èpiques de gesta, és a dir, en el gènere literari de l'epopeia, és la prosificació de les gestes que pot trobar-se a les cròniques.
El més curiós de tot, però, és el fet que, com pot veure's molt clarament a la crònica de Desclot, els fragments que amb més seguretat provenen de la tradició èpica esmentada són també els fragments de menys validesa històrica de la crònica, si bé no sempre és cert el cas contrari. Sembla així, doncs, com si l'escriptor de la crònica hagués aprofitat els procediments literaris de les cançons de gesta èpiques només per a un determinat sector de l'estructura del seu text històric –precisament pel sector més “llegendari”, no històric, de la seva crònica.
En aquest sentit, val a dir que a les cròniques es barregen els episodis estrictament reals,presos de la veritat objectiva del fets i transportats al text amb una certa tendència al “realisme”, amb episodis més o menys imaginatius, que contrasten amb els primers quant a la seva “veritat històrica”, però també sovint gràcies al distint procediment literari emprat: la prosificació d'un poema èpic.
Això ens permet d'aventurar la hipòtesi que a les cròniques hi ha un llegat literari –l'epopeia, sens dubte, hi és present-, però, al mateix temps, hi ha un altre element radicalment nou: la narració original i en prosa dels fets esdevinguts a una persona o a un conjunt de persones en situacions existents de fet. (A més, aquests fets són simultanis a l'escriptura de la crònica: generalment, i tret de les particularitats de cada cas, les cròniques no són únicament l'escruiptura d'allò que s'ha esdevingut en la història passada sinó la relació sovint diària dels fets que s'esdevenen en aquell moment.)
La qüestió literària més important de les cròniques sembla, doncs, que és aquesta: per una banda acusen l'empremta d'un gènere literari lligat a la versemblança i la llegenda (l'èpica recitada pels joglars), i per altra banda són la mostra original d'una relació escrita d'un conjunt de fets viscuts de debò. Si aquesta síntesi d'un element èpic amb un element que podem anomenar històric pot donar-se a les cròniques, això és, entre altres raons, pel fet que les mateixes cançons de gesta ja eren, també, un gènere mixt quant ala barreja entre fantasia i veritat: els joglars anomenats “recontadors de noves” eren una mena d'empleats de les corts reaisl que divulgaven entre el poble, amb barreja de llegendes i de fets comprovables, les gestes del rei i del seu exèrcit, les notícies polítiques i miitars de la cort –eren com una mena de periodistes-, amb notícies més o menys actuals i posades al dia permanentment.
Una altra qüestió ens permet encara parlar de les cròniques com d'un gènere mixt i de transició, si més no a Catalunya:per una banda, són textos per ser llegits; per altra banda, també són concebuts com a textos per a ser escoltats recitats (llegits) per boca d'altre. Així està escrit en el cas de les cròniques de Jaume I i de Ramon Muntaner, que es presenten almateix temps com un llibre de lectura i com un llibre adreçat a uns “oïdors” que el sentiran relatat per un altre, talment es recités una cançó de gesta:
E així, senyors qui aquest llibre oirets, pensats lo tresor qui en aquest passatge s'és consumat, quin fruit ha fet a bén de crestians.
(Muntaner, ed. cit., p. 923)
Fet i fet, les cròniques són uns llibres on es relaten les gestes o els feyts, d'homes molt carregats de llegenda i d'heroïcitat (per tant d'epos, d'èpica) al seu temps: reis, cavallers, militars, conqueridors, viatgers, navegants, mercaders...
Certament, de bell antuvi resumeix Jaume I, en aquesta crònic,a les intencions que l’han mogut a escriure-la:
E per tal que els homes coneguessen e sabessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nos hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest libre per memòria, a aquells qui volran oir de la gràcies que Nostre Senyor nos ha feites, e per dar exempli a tots els altres hòmens del món, que facen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquest Senyor qui és tant poderós.
A més a més, una carta d’Alfons el Benigne i altres fonts positives fan suposar l’existència d’alguna versió catalana –i, per tant, original- del Libre dels Feyts, amb anterioritat a la versió llatina de l’anomenat Marsili.
Una cosa que distingeix aquesta crònica (en la seva versió catalana) de les altres, és la manca d’una divisió del text en llibre si capítols. De totes maneres, partint d’un criteri d’ordenació lògica, el Libre pot ser dividit en cinc parts:
1) La infantesa de Jaume I,
2) la conquesta de Mallorca,
3) la conquesta de València,
4) La conquesta de Múrcia, i
5) els darrers anys del regnat de Jaume I.
La crònica ve a ser una mena de memòries fetes perpetuar el record de les grans gestes militars de Jaume I, però té igualment una finalitat didàctica i religiosa: donar testimoni a les generacions futures del reconeixement a Déu per les gràcies obtingudes en totes les seves gestes i actuacions.
L’obra queda sempre polaritzada a l’entorn de les individualitats heroiques, entre les uqals destaca, per descomptat, el mateix Jaume I. Així, el Libre dels Feyts no és la història d’una època de Catalunya, sinó més aviat la dels seus protagonistes: Jaume I en primer terme, i al seu costat els nobles i millors cavallers que l’acompanyaven: Pere Ahonés, el Montcada, Ferran Sanxeç, Berenguer d’Entença, etc.
Això no vol dir que la crònica no dediqui múltiples passatges a consideracions d’ordre no personal. Vegeu, per exemple, aquest fragment d’exaltació nacional, on, tanmateix, no falten referències històriques exactes als comtes catalans:
E, fe que devem a Déu, pus aquells de Catalunya, que és lomellor regne d’Espanya, el pus honrat, e el pus noble, pe rço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d’Urgell, e el comte d’Empúries, e el comte de Foix, e el comte de Pallars: e ha hi rics-hòmens, que per un que aquí [Aragó] n’haja n’ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n’ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n’ha deu, e per un ciutadà honrat n’ha en Catalunya cinc.
A part del rei Pere, els personatges més destacats a la crònica són en Ramon Folc de Cardona i l’almirall Roger de Llúria. Vegem un diàleg entre aquest darrer i el francès comte de Foix:
Sènyer –ço dix en Roger- salva la vostra honor, jo no sé pas mal ne esquiu, mas dic-vos encara ço que ja us he dit: que no vull haver treves ab lo reiu de França (...). E no em façats reguard com deïts que el rei de França armarà a l’altre any tres-centes cos de galeres: jo creu bé que ell les porà armar, aqueixes e encara més; e jo, a honor de mon senyor lo rei d’Aragó, si el rei de França n’arma tres-centes, armar-n’he cent,sens pus; e quan aquelles cent hage armades, pens-me d’armar lo rei de França tres-centes o mil si es vol, que no em tem que es gosen ab mi trobar en neguna part. Ne sol no em pensa que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d’Aragó; ne encara no solament galera ne lleny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa per mostrar guiatge d’aquell senyor rei d’Aragó.
Aquest és el to que fa servir a l'hora de parlar dels monarques del Casal d'Aragó. Per exemple, parla de Jaume I en els següents termes:
... es vée lo pus gran príncep del món e el pus savi e el pus graciós e el pus deturer e cell qui fo més amat de totes gents, així dels seus sotmeses com d'altres estranys e privats, que rei que anc fos: qu, aitant con lo món dur, se dirà: “lo bon rei en Jacme d'Aragon”. (...) E aprés fo lo mellor d'armes que nengun altre.
Muntaner, però, lloa bàsicament els diversos monarques en funció de la seva adscripció al Casal d'Aragó:
Con certs siats que els bons senyors ajuden als vassalls llurs a fer bons; e sobre tots senyors ho han aquells del casal d'Aragó, que no us diré que sien senyors a llurs vassalls, que ans los són companyons. Que qui pensa los altres reis del món com estan cars e cruus a llurs vassalls, e es pensa hom los senyors del casal d'Aragó quantes gràcies fan a llurs sotsmeses, la terra deurien besar que calciguen.
Tot i que l'objecte clau sobre el qual projecta el seu “patriotisme” és la monarquia. Muntaner també fa lloances dels catalans i de Catalunya:
E negú no es pens que en Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pas ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bés les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món e qui viuen mills e pus ordonadament en llur alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
Muntaner defensa la unió de totes les terres habitades per catalans, de vegades regides per diversos monarques, perquè les considera vinculades per un ideal comú i pel que ell anomenava el “pus bell catalanesc del món” que tothom parlava. Muntaner fa una apologia de la unió dels dominis catalans:
E així la casa de Mallorca e de Sicília (...) reja e mantenga contra tots los hòmens del món. E males gents no metessen àls en son cor; e membre-li de l'eiximpli de la mata de jonc (...)
E si ngun me demana: “En Muntaner, quin és l'eiximple de la mata de jonc?”, jo li responc que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que sie entre ells, havia devisión neguna tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per què és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una valença, no temen tot l'altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.
Tot i que aquesta crònica és una mena d’enfilall de documents, no per això deixa d’haver-hi moments en què es desborda el sentiment nacional que també es troba a les altres cròniques. És molt conegut aquest fragment posat en boca de Pere III, a la tornada de Saragossa, i a les portes de Fraga:
-Senyor, veets aquell lloc?
E Nós li diguem: -Hoc.
-Doncs, de Catalunya és.
E nós, en aquella hora, diguem:
-O terra beneita, poblada de lleialtat! Beneït sia nostre senyor Déu, que ens ha lleixat eixir de la terra rebel e malvada!
[Aragó: referència a les lluites amb els nobles de la Unió]
Arran de la celebració dels 750 anys del naixement de Ramon Muntaner, autor d’una de les grans cròniques de la literatura catalana, que narra els fets més rellevants de la història de Catalunya des del naixement de Jaume I, el 1207, fins a la coronació d’Alfons el Benigne, l’any 1328, la Biblioteca de Catalunya ha volgut sumar-se a aquesta commemoració amb la publicació del llibre electrònic sobre les quatre grans cròniques al qual podreu accedir des de la imatge enllaçada.
- El Llibre dels fets del rei Jaume I
- El Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot
- La Crònica de Ramon Muntaner i
- La Crònica particular del rei Pere III el Cerimoniós.
L’objectiu és posar a l’abast de tothom de forma lliure i gratuïta —amb una llicència Creative Commons— una eina per conèixer les fonts de la història medieval de Catalunya, que sigui d’interès tant per als especialistes com per als profans. La Biblioteca nacional de Catalunya té entre les seves funcions, no només conservar el patrimoni cultural de Catalunya per al futur, sinó fer-ne la màxima difusió. Amb aquesta voluntat, hem optat, així, per editar un llibre en format electrònic i aprofitar els avantatges que això ens ofereix: una distribució fàcil a través de les xarxes i una aproximació dinàmica i interactiva als continguts gràcies a la combinació d’informació en diferents formats (entrevistes, arxius sonors, imatges digitalitzades i text). Aquest conjunt proporciona resultats més suggeridors que atrauen diversos segments d’audiència. La publicació que presentem ens trasllada a l’època medieval i tracta les cròniques a través de diferents focus temàtics: el context històric, l’art, la identitat i les dones. Recull el testimoni d’especialistes, informació de l’època, cronologies, imatges, passatges, bibliografia i els enllaços a la reproducció digital íntegra dels textos més rellevants que es conserven a la mateixa Biblioteca de Catalunya.
Continua llegint:
