Materials i recursos de Literatura catalana

Si analitzem les obres literàries com a missatge, és a dir, com alguna cosa que un emissor (l'autor) transmet a un recepto (el lector) cal que tinguem en compte les característiques especials d'aquest missatge:

• És el resultat d'un acte que té la finalitat d'anar més enllà de la simple transmissió d'informació i que, de vegades, pretén aconseguir bellesa, en d'altres, donar una determinada visió del món, o bé les dues coses a la vegada; en d'altres, construir uns móns propis o expressar sentiments; sempre, però, amb voluntat estètica.

• Pretén durar en el temps, perquè allò que s'explica no acaba de manera immediata: les obres considerades clàssiques són llegides i interpretades en èpoques molt posteriors a la seva data de creació.

• És subjectiu ja que, normalment, el text literari ve condicionat per la visió personal que l'autor té el món. Un ús de la llengua especial i propi, que es caracteritza per ser connotatiu, plurisignificatiu i expressiu

• El missatge literari és connotatiu:  les paraules no tenen un únic significat informatiu -denotatiu- sinó que adquireixen altres valors emotius d'acord amb els sentiments de l'emissor i el receptor.
• El missatge literari és plurisignificatiu: el llenguatge literari és portador de múltiples significats. De vegades, l'autor recorre a la història de les paraules i desenterra un significat antic; en d'altres, la paraula adquireix nous significats i matisos a causa de les relacions imaginatives o rítmiques, entre d'altres possibles, que estableix amb altres mots del context
• El missatge literari és expressiu: en el llenguatge quotidià, la sonoritat de les paraules gairebé no té importància; en el llenguatge literari, les paraules no sols valen pel seu contingut, sinó també per la seva forma, segons l'ús que el creador en faci. 

La llengua literària, per poder aconseguir les característiques que hem vist i, alhora, manifestar totes les seves possibilitats expressives, rep un seguit de transformacions, anomenades figures literàries, que podeu consultar a la secció   Anàlisi poètica.

Alguns trets de la llengua literària

Tota obra literària diu alguna cosa i ho diu d'una determinada manera, amb un ús propi del llenguatge, com en qualsevol altra classe de missatge; però allò que és específic de l'obra literària és que l'expressió i el contingut formen una unitat. La forma, la manera d'expressar el contingut, és fonamental en l'obra literària, de tal manera que si se'n prescindeix, l'obra deixa de ser literària. El treball atent, original, sorprenent del llenguatge és precisament allò que fa que la literatura sigui literatura i no història, psicologia o filosofia, tot i que puguin estar compreses dins el contingut.

Dins del contingut de les obres literàries podem veure el reflex de la societat de quan foren escrites, però sense convertir-se en una fotocòpia, ja que l'autor selecciona allò que vol que l'obra contingui. Les obres literàries no són la història de la seva època, tot i que hi podem trobar una mica d'història; també hi apareixen les idees de l'època o n'avancen d'altres que seran generals, però tampoc són filosofia.

L'expressió i el contingut s'organitzen, o s'estructuren, d'unes maneres determinades. Aquesta estructura és la que donarà lloc a la seva classificació en gèneres. Els receptors o destinataris de les obres literàries són les persones que, com a oïdores, lectores o espectadores, en gaudeixen.

Durant la lectura d'una obra, el lector no és algú que la rep passivament, sinó que allò que llegeix li fa actualitzar experiències passades, posar en joc els seus coneixements, representar en la seva ment allò que les paraules li transmeten i valorar l'esforç del creador. Totes aquestes accions fan que el lector doni, a l'obra literària, un valor propi i personal. Per això, les obres literàries poden interessar unes persones i d'altres no. Les obres clàssiques i de grans autors són aquelles que, precisament, «diuen» coses a lectors o espectadors de totes les èpoques, aquelles que influeixen de manera permanent en la història de la literatura i fora d'ella.

Un bon lector és aquell qui comprèn el que va voler dir l'autor i que, a la vegada, li «diu» alguna cosa a ell. Per comprendre una obra tal com la va concebre l'autor és necessari saber tot allò que és possible sobre l'època en què es va escriure, què pensaven, què creien, què sentien els contemporanis de l'autor, quines estructures socials hi havia, quines relacions s'establien entre els diferents elements d'aquestes estructures, quins altres gèneres es conreaven, etc.

El receptor - lector o lectora- que pren la iniciativa d'acostar-se al missatge - l'obra literària- tampoc no té un interès pràctic. No estableix diàleg amb l'autor-emissor, sinó que s'encara directament amb aquest missatge. Moltes vegades, autor-emissor, missatge-obra literària i lector-receptor no coincideixen en l'espai ni en el temps, i fins i tot és possible canviar el codi, és a dir, traduir d'una llengua a una altra el contingut i la forma, malgrat la dificultat de la traducció.

El context té en comú amb la comunicació quotidiana el fet de no ser únic ni compartit. L'obra literària apareix en el seu propi context i ha de ser interpretada segons aquest context. 

Alguns dels trets peculiars de la llengua literària són els següents.

Els inicis de totes les literatures romàniques continuen essent un dels principals problemes que tenen plantejats els historiadors de la literatura. En parlar dels inicis de la nostra producció literària, hem d'ésser plenament conscients d'aquesta dificultat, atès que el problema s'agreuja d'una forma específica: no solament no podem determinar quin fou el nostre primer text, sinó que les primeres manifestacions d'una certa empenta que ens han pervingut són escrites en una llengua no autòctona: l'occità. Això no ha de fer pensar, tanmateix, que el català no havia accedit a formes pròpiament literàries: hi hagué una poesia de caire popular, segurament de caràcter religiós i festiu, transmesa oralment, els ressons de la qual ens han arribat a través dels cants populars i de la seva influència en alguns poetes, com ara Cerverí de Girona.

D'altra banda, la nostra literatura, és a dir, l'escrita ja en català i que coneixem d'una manera no fragmentària, s'inicia amb un cas excepcional, amb l'obra d'un autor que exhibeix un català excel·lent, modern, apte per a qualsevol temàtica, i que en fa la llengua més desenvolupada de la Romània: Ramon Llull. El fet de passar d'una literatura de la qual només en coneixem les restes, a una obra de gran tremp, no es dóna a cap altra de les literatures romàniques. Abans d'arribar a Ramon Llull, cal fer esment de la situació general.

Primeres manifestacions literàries

Hem d'esmentar com a primer document la Cançó de Santa Fe (en podeu veure un fragment a la imatge), datada entre el 1054 i el 1076, escrita probablement al Rosselló, a Sant Martí del Canigó o a Sant Miquel de Cuixà, Ara bé, la seva pertinença a la nostra literatura cal no afirmar-la radicalment, ja que els investigadors no semblen posar-se d'acord quant a la seva adscripció lingüística: per bé que les referències de tipus ambiental, geogràfic, paisatgístic, etc., ens permeten de creure possible la catalanitat de l'autor, les pròpiament lingüístiques –al text es barregen trets occitans i catalans, sense poder-nos inclinar per una primàcia palesa- ens obliguen a no afirmar la seva catalanitat d'una manera ferma. Les darreres investigacions, d'altra banda, opten per la consideració provençal del text.

Fins fa poc, les Homilies d'Organyà eren tingudes com el text més antic de la prosa catalana. Les Homilies foren escrites a les acaballes del segle XII o al començament del XIII. Hem de recordar, però, que degueren existir d'altres molts abans, a conseqüència de les resolucions del concili de Tours (813) que ordenava la predicació en vulgar. Recentment, però, s'ha descobert un fragment de la versió catalana del Forum iudicum, del XII, i, per tant, anterior al manuscrit d'Organyà. Cal esmentar també, per fer més complet el panorama, la producció historiogràfica i les obres de tipus religiós. Quant a aquesta, assenyalem la traducció catalana de la Legenda Aurea, text en prosa de l'últim quart del segle XIII, i entre les mostres de poesia religiosa l'Aujats, senyors qui credets Déu lo pare i alguns textos de cants de romeus recollits al Llibre Vermell de Montserrat.

Al concili de Tours (813 dC) es prengué la decisió de dirigir-se als fidels "in rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur", per tal que tots ells poguessin entendre allò que se'ls deia en llengua rústica romana i en la germànica populars, i per tant significava l'abandonament de llatí clàssic en la predicació. El document, demostra que entre la llengua eclesiàstica i culta per excel·lència, el llatí, i el vulgar parlat hi havia una distància ja insalvable.

Fóra agosarat afirmar que la història d'aquesta distància és exactament la que comprèn el fosc període que va de la caiguda de l'imperi romà a l'època carolíngia. Una llengua no és un component que té una dinàmica deslligada de la història, i en el cas de Catalunya, on les darreres recerques a més a més posen en relleu el fet que la romanització no fou tan pregona com alguns han pretès, es fa molt difícil d'avaluar quin era el grau d'estranyesa que experimentava el nadiu davant la lengua de l'Església.

Intentar de suposar, per tant, quina era la literatura vulgar que aleshores es feia és tasca vana. Hem de tenir sempre present que una de les característiques de la poesia popular i tradicional és la seva escassa predisposició al canvi. Així, lligada com deuria estar a actes rituals relacionats amb el treball i amb la divsió del treball –cosa que tal vegada explicaria les dites cançons femenines- les estacions i el seu pas, les festes, i els grans temes humans, en la mesura que tot ritu exigeix per a la seva eficàcia la reptició, ensopegaríem amb el fet que l'estat de la llengua podria ben plausiblement no anar aparellat amb la seva dinàmica històrica. Amb l'agreujant que atesa la salvatgeria en què caigué tot Europa des del segle IV a l'XI, i en algunes regions fins al XII i més endavant i tot (els Pirineus, per exemple), ens podríem trobar que una llengua més o menys acordada en el seu moment històric ens remetria a construccions ideològiques anteriors a la mateixa romanització. De tal manera que si en el primer cas la llengua ens causaria un miratge cronològic quant a la seva evolució, en el segon ens el produiria quant a la història social. Cal, doncs, inscriure aquesta problemàtica en el sí d'una història que aspiri a ser més completa.

En els nostres primers textos amb voluntat literària sobresurten tres coses: 

1. La seva arrencada culta –a diferència d'altres literatures, com la castellana, per exemple-, és a dir que quant als seus recursos denota l'aprenentatge o la dependència de les arts liberals.
2. La unitat cultural que palesen, sigui quin sigui el seu registre
3. Una llengua que encara que no sigui la nostra sembla haver atès la seva consolidació.
   

I això vol dir, si més no, que per tal que el vulgar arribés a assolir la consideració de llengua culta, fou necessària també una evolució en la mentalitat europea que ho fes possible. I aquesta mutació, que és complexa i afecta els diversos ordres de la vida, i que mai no podrem conèixer amb exactitud per la manca de documentació, desemboca en el feudalisme els impulsos més pregons del qual es perden en el rerefons de la història.

Hom ha dit, tanmateix, que els grans trets ideològics que conformen bona part de la literatura medieval apareixen per primera vegada en la literatura del segle VI. En línies generals podem dir que són manifestacions d'una literatura aristocràtica, lligades als descendents de la classe senatorial romana, i que posen l'accent en la representació d'una societat de l'oci, enemiga del treball, d'esquena a la terra i que senyoreja i menysprea qui la treballa –quan la ruralització n'és l'element definidor- i que, en última instància, constaten i justifiquen una profunda desigualtat.

Si l'oci és una idea determinant en la formació de les representacions ideològiques de la societat, i tindrà en el si de les classes dirigents una llarga vigència, l'altre factor clau és la guerra. La guerra no és solament la font més important de riquesa, sinó que tota la societat s'estructura també a partir de la desigualtat que les armes sancionen.

La guerra determina també les formes de vida. La guerra divideix l'any en temps de rapinya i temps de dilapidació. Temps de proesa i ardiment, i temps de festa. I això té un reflex unitari en la literatura. No únicament perquè prové d'un llunyà fons comú, sinó sobretot perquè es deriva d'un univers mental únic. Les diferències entre èpica i lírica, per exemple, no amaguen mai la profunda connexió que les relaciona com a productes d'un mateix paradigma cultural. L'origen de molts dels conceptes que formen la xarxa conceptual de la poesia trobadoresca prové, doncs, d'un passat violent i bèl·lic. I és precisament la seva memòria, la pervivència de situacions i desitjos que tenen el seu punt motriu en un passat dificultós i rude, arcaic, allò que quallarà del tot a mitjan segle XII en la construcció d'una representació mental de la societat que bastirà tota la producció cavalleresco-cortesa europea fins ben entrat el segle XV.

La primera literatura romànica que llegirem reflectirà un model elaborat en el si de l'aristocràcia feudal, i que mitjançant un procés de divulgació afectarà bona part de la literatura medieval en el seu conjunt. I és important de destacar el següent, almenys en la gran àrea de l'altra llatinitat (Georges Duby), que és la civilització del sud, o sia la nostra: amb absoluta concordança amb la divisió social que estableix l'espasa –el gran símbol del poder cavalleresc- en restaran exclosos l'Església i la resta del poble: ambdós, com reconeixen els textos: desarmats. Això no vol dir en cap cas que no tinguessin una presència cultural remarcable, la contemporaneïtat històrica fa impossible que no hi hagi coincidències i trasllats. Significa solament que seran mesurats a partir del model que vehicula els continguts i els ideals, les idees polítiques i les formes de vida de la classe dirigent. Perquè aquesta literatura és –en la mesura que s'oposa a l'eclesiàstica, voltada a entendre l'inefable ultraterrè, i en llatí , laica, en vulgar i tendent a reduir el real en termes d'exclusió i, per tant, de domini; en aquest sentit l'hem d'entendre com una literatura aristocràtica al servei d'un model que reserva la direcció del món i el seu goig a un nucli restringit.

La poesia de tradició trobadoresca: vídeos introductoris

Qui eren els trobadors? En quina època van viure? Quin tipus de poesia van escriure? En quina llengua?

En aquests dos vídeos trobaràs les respostes.

Duració: 1 min 52 s	Duració: 12 min 09 s

Trobadors i joglars

Hom dóna el nom de trobador a l'autor de composicions versificades en vulgar, en occità, en oposició al de poeta, que quedava relegat als qui ho feien en llatí. Els trobadors escrivien els seus poemes per ésser cantats, la qual cosa significa, evidentment, que foren, almenys en una qualificada majoria, músics experts. Això vol dir també que es tracta d'una poesia destinada a ser escoltada i només excepcionalment llegida –termes que la història s'ha encarregat de capgirar. Val a dir, doncs, que el procés de creació d'un poema era una feina complexa que no admetia gaires improvisacions, i sovint eren els mateixos autors els qui els cantaven. Quan aquests no ho feien personalment, la persona destinada a transmetre a qualsevol auditori les seves composicions era el joglar. Els joglars, en termes molt generals i d'una manera àmplia, poden ésser definits com aquelles persones que es guanyaven la vida proporcionant distracció a un públic: illorum officium tribuit laetitiam (llur ofici proporciona alegria) reconeixen les Leges palatinae de Jaume II de Mallorca.

Els joglars eren professionals de l'actuació, de la posada en escena dels poemes que els autors els confiaven, la qual cosa tindrà una conseqüència fonamental: el grau de teatralitat, la importància dels aspectes quinèsics de pràcticament tota la poesia medieval. D'altra banda, i pel que fa a la poesia trobadoresca, els joglars havien d'observar una extrema fidelitat en la transmissió de textos especialment acabats, cosa que requeria una preparació específica per a tal tipus de mester. En aquest sentit, el joglar de lírica, el propagador de l'amor cortès, es diferenciava radicalment del joglar d'èpica que podia treballar més de memòria i fins i tot improvisar.

És precisament per aquesta voluntat d'exactitud i precisió, que trobadors d'un cert estatus mantenien joglars amb la preferent missió de divulgar els seus poemes. Potser a causa de discrepàncies, falses interpretacions o a la necessitat de compendiar les capacitats i coneixements del joglar, sorgeix l'ensenhamen, com el del noble català Guerau de Cabrera (doc. 1145-1159), adreçat als seu joglar Cabra. Aquesta composició sembla original i, en qualsevol cas, el model que seguiren altres autors d'ensenyaments. Aquests textos són d'un gran interès, car revelen a l'ensems quins eren els gustos literaris i quines les lectures i la formació dels trobadors i de la noblesa de l'època.

Guerau de Cabrera retreu al seu joglar una manca de qualitats artístiques:

Però també l'acusa d'ignorar cançons de gesta famoses, flabiaux o històries novedoses com devien ser aleshores els primers romans adscrivibles a la matèria de Bretanya.

El fet que alguns joglars prenguessin el nom del trobador per al qual treballaven –com és el cas que acabem de veure- i que la majoria duguessin noms o mots més o menys atractius, pot fer pensar que la distància social entre trobador i joglar era considerable. Hem d'apressar-nos a dir que així fou en la majoria dels casos. No hem d'oblidar que foren trobadors reis com Alfons I de Catalunya-Aragó, grans nobles com Guilhem de Peitieu –el primer trobador l'obra del qual es conserva-, papes com Climent IV, i gent que gaudia d'una confortable posició en el si de la rígida i estratificada societat feudal. Ara bé, això no impedí mai que les relacions entre trobadors de diversa procedència social fos directa i cordial, i que el joglar no gaudís d'un tracte de favor.

Per un altre costat, endemés, hi hagué un extens nombre de trobadors que conrearen la poesia de forma professional, guanyant-se la vida a diferents corts i davant auditoris diversos. Això arribà a provocar confusions-poc tolerades per alguns trobadors-, agreujades pel fet que alguns trobadors d'origen noble o acomodat, en arruïnar-se, s'haguessin de convertir en joglars per tal de subsistir. I al'inrevés, és a dir, joglars als quals la seva qualitat i fama interpretatives ajudà a adquirir la condició de trobadors.

Així doncs, el conreu de la poesia era una de les formes que permetia l'obtenció de prestigi social per a tota la classe de trobadors. En uns, però, el prestigi social obtingut mitjançant la poesia anirà acompanyat d'un professional guany econòmic; en altres, en els nobles, el prestigi que els proporcionarà la poesia serà bàsicament una manifestació més de lapersonalitat feudal, un complement que els acosta a l'ideal humà cavalleresco-cortès.

Val a dir, finalment, que moltes de les informacions que posseïm sobre els trobadors ens vénen donades per la nota biogràfica o vida que duen alguns cançoners provençals que serveix d'introducció a les composicions del trobador que n'és protagonista, per tal de proporcionar dades sobre la seva personalitat i atreure l'interès del públic. Per aquest motiu totes són fiables. D'altres, en canvi, com la de Guilhem de Berguedà, s'han revelat pràcticament exactes. De vegades els poemes van acompanyats també d'una razó, o comentari explicatiu, la finalitat del qual és facilitar-ne la comprensió.

Els trobadors i les trobairitz

La poesia trobadoresca abraça tota la temàtica pròpia de la societat de l’època, però és, sens dubte, l’especial tractament de l’amor allò que li ha donat major relleu i l’ha definit històricament. I així hom parla de l’amor cortès per referir-se –amb no gaire unanimitat conceptual- a la ideologia amorosa que tot lector d’aquesta lírica aprecia.

Com tota la poesia del desig amatori, la dels trobadors troba en els joves el nucli consumidor i potenciador per excel·lència. De fet, el mot joven és un dels termes clau d’aquesta lírica i respon a la doble dimensió de l’edat –des de la sortida de la infància fins al matrimoni; és a dir, el període de formació cortesano-cavalleresca- i de la condició moral, car integra valors positius com la lleialtat, la predisposició al servei, el valor (pretz), la generositat (larghesa), etc.

En el terreny pròpiament eròtic, la manifestació d’aquest ideal de comportament que forma la cortesia, rau en la mesura és a dir enla instauració del desig com a valor en ell mateix, la qual cosa requereix sempre la indispensable distància respecte a l’objecte amat per tal de poder-se perpetuar. Així, doncs, no és d’estranyar que el codi eròtic trobadoresc prengui cura de teoritzar els graus en què es troba l’enamorat –que normalment coincideix amb el trobador- segons la qualitat d’aquesta distància.

Aquest amor llunyà, la fin’amors o amor lleial, que s’oposa als codis no nobles, car es fa coincidir la noblesa d’esperit amb la de la sang –cosa que s’arriba a raonar científicament- implica, per la seva pròpia estructura, la consideració de la dona com a ésser excel·lent; dotat, per tant, no solament de qualitats estètiques i morals, sinó també de poder. Aspecte, aquest darrer, que queda suficientment evidenciat en situar-se l’enamorat en posició de suplicant i en obtenir la dama la privilegiada disposició de negar o atorgar el favor que el poeta li demana.

Val a dir, però, que plantejaments semblants no són exclusius d’una cultura i que tampoc apareixen en èpoques determinades de la història. Hom ha pogut parlar fins i tot d’un universal cortès de l’amor. Alló que, en el nostre cas, individualitza a bastament aquest codi amorós –les claus interpretatives del qual no posseïm enterament i, per tant, hem d’acontentar-nos amb temptatives més o menys aproximades –és la seva pertinença als esquemes mentals de la societat feudal europea. En aquest sentit, és clar que s’opera un trasllat de ritus i conceptes de caire jurídic al terreny amorós (operació que, dit sigui de passada, afecta altes instàncies de la societat medieval). Així, la dama serà considerada com el senyor del poeta –expressat en la forma masculina midons (el meu senyor)-, mentre aquest es declararà el seu om, o sia vassall de la dama cantada.

Hem de tenir present, encara, que la dama era normalment casada i de rang superior al trobador i al conjunt de joves que s’aplegaven a la cort –centre de tota aquesta ideologia cavalleresco-cortesa, i únic lloc on podien consolidar el cobejat pretz (mèrit). D’altra banda, la dama era sempre encoberta per un senhal (senyal), indicació metafòrica que la designava; però que també podia usar-se per expressar el destinatari de les composicions. És obvi, tanmateix, que ens trobem enfront d’una bona part de joc galant, de refinat i contingut erotisme, de diversió enginyosa i aristocràtica. Però és cert, també, que en els closos ambients cortesans això comportava una innegable tensió,la qual explicaria les figures del gilós, el marit que no tolera les mostres de cortesia envers la seva muller, i els lausengiers o malparladors i envejosos que posen en perill i delaten les relacions entre dama i enamorat. De fet, bé podem dir que tot jove era un lausengier per als seus companys.

I és que aquesta tensió visible en el camp amorós reflecteix un altre estat de coses. En realitat, podem considerar els trobadors com els protaveus ideològics de la petita noblesa que malda per formar un bloc idoelògic amb l’aristocràcia, sota el denominador comú de l’ideal cavalleresc i el codi cortès que aquests autors propaguen. És lògic, doncs, que siguin els joves cavallers de la petita noblesa, amb dificultats per accedir al domini d’un feu, els que insisteixin a proposar aquest codi, i a sentir-se dipositaris dels valors que fonamenten la societat feudal.

Aquest fet, d’altra banda, tindrà un clar reflex estilístic en el grau d’abstracció de bona part de les composicions, necessari per a conjurar dos estrats semblants i oposats alhora, i caldria posar-lo en relació amb el formalisme d’aquesta poesia. En efecte, la poesia trobadoresca és una poesia formal –on el jo de l’autor no implica cap mena d’autentitictat o de reafiemació d’una experiència pròpia i real –que cal valorar en funció de l’específica combinatòria que cada escriptor realitza d’uns conceptes que romanen invariables al llarg de més de dos-cents anys. És per això que de vegades es fa pràcticament impossible d’atribuir amb certesa una composició a un autor o a un altre. Però això permet d’adscriure a l’estil personalíssim d’un autor composicions que no ofereixen capo mena de novetat pel que fa al contingut.

No ha de sorprendre, doncs, que els tractats de poètica provençals no tinguin en compte categories que afecten l’especial condició de la persona, i que siguin gramàtiques destinades a la creació –en oposició a les especualtives- que insisteixen en els aspectes gramaticals i tècnics.

Els tractats de poètica

Els tractats de poètica sorgits de i per a la lírica trobadoresca segueixen, en principi, l’esquema dels llatins, l’estudi dels quals fou una constant al llarg de l’Edat Mitjana. Amb aquest tipus de tractats hom pretenia donar resposta als problemes que la pràctica poètica plantejava i alhora corregir els defectes més freqüents; és a dir, problemes de mètrica, de riquesa de rima, d’adequació al gènere triat, etc.

Ara bé, tots aquests tractats foren escrits a partir del segle XIII, època en què la diferència entre el provençal i les llengües veïnes era ja notable. Aquest fet explica a bastament que aquests tractats dediquessin la seva major extensió a explicar el funcionament d’una llengua que no era la pròpia. Així, doncs, la part més extensa i detallada era ocupada per la gramàtica, car per seguir l’exemple dels poetes occitans ja clàssics, ja dignes d’imitació, la primera cosa imprescindible era aprendre llur llengua.

Per això, no és gens estrany que el primer tractat fos escrit per a un públic no autòcton, sinó català. En efecte, Ramon Vidal de Besalú escriu les Razós de trobar pensant sobretot en aquest aspecte gramatical i d’aprenentatge de la llengua. Oferim a continuació les primeres paraules de l’obra, en les quals Ramon Vidal explica els motius pels quals era convenient d’escriure-la.

Un any més tard, un altre català, el monjo Jofre de Foixà escriu a Sicília, entre 1289 i 1291, les Regles de trobar per tal de fer més entenedor el contingut del text de Ramon Vidal de Besalú i ampliar la part dedicada al que més pròpiament pertany a la retòrica, és a dir, la problemàtica pròpiament literària.

Al segle XIV, i dins el terreny de la retòrica, apareixen dues obres d’una cabdal importància simbòlica i pràctica: el De vulgari eloquentia de Dant, enllestida entre 1304 i 1307, iles Leys d’Amors de Guilhem Molinier escrites entre 1328 i 1337. Així, mentre l’obra de Dant reprsenta la superació d’aquests tractats i de la poesia que els fonamenta, i posa les bases per a una revolució poètica d’àmplies repercussions, l’stilnovisme, les Leys d’Amors, lligades íntimament a la formació del Consistori de Tolosa ajuda a bastir una frontera que mantindrà Catalunya allunyada d’aquestes innovacionsa, l temps que porta aparellada la conversió en dogma de la retòrica trobadoresca. Si el De vulgari eloquentia possibilita una forta i pregona renovació, les Leys d’Amors són la mostra més palesa de la decadència de la poesia trobadoresca.

Els gèneres

La poesia trobadoresca ofereix una extensa gamma de gèneres poètics, regit cadascun d’ells per lleis que els són pròpies i que, de fet, proporcionen el contingut temàtic o bé la disposició formal al compositor. Aquesta a prioris estructurals ajuden a fer entendre l’especial treball de l’autor com a invenció formal a partir d’uns esquemes determinats. Esmentem a continuació alguns dels gèneres més característics de la poesia trobadoresca.

L’estil dels trobadors

Cal que ens referim a l’estil usat pels trobadors. Fou aquest un problema que els preocupà enormement i desencadenà fins i tot apassionades i interessantíssimes polèmiques literàries. Ja des de ben aviat els trobadors escolliren o compaginaren dos estil antagònics: el trobar clus i el trobar leu.

La característica delprimer resideix en la seva dificultat interpretativa, basada en l’obscuritat conceptual, en un hermetisme intel·lectual,mentre que la del segon es manifesta per l’afecció a la senzillesa a usar un llenguatge entenedor, sense que això impliqui vel·leitats popularitzants. En realitat, l’ús d’un o altre estil es devia, en bona part, a l’auditori a qui anaven adreçades les composicions, car s’ha de pensar que la dificultat de comprensió per a la majoria reafirma la condició elitista de qui en gaudeix.

Dins del trobar hermètic hom dsitingeix també el trobar ric, dominat pel culte a la bellesa formal, per la recerca d’efectes sonors rars i insospitats ik per la rígida selecció verbal.

Guilhem de Berguedà

La biografia de Guilhem de Berguedà és una de les més singulars de tota la literatura medieval. Aquesta és la transcripció íntegra de la seva vida:

No hi ha cap mena de dubte que la seva agitada existència aventurera, envoltada d’amors il·lícits, i d’una bel·licositat extrema li reportà una immensa fama.

D’acord, doncs, amb aquest tarannà impulsiu i directe, la seva producció més extensa, dins el conjunt de poemes que ens han pervingut, està formada per sirventesos. En ells, Guillem de Berguedà se’ns mostra clarament com el representant prototípic de la noblesa catalana del segle XII, que es debat entre el poder monàrquic, les pròpies ànsies d’expansió i les conseqüents tensions que això crea entre la pròpia noblesa, i el poder terreno-espiritual i dogmàtic d’una Església cada cop més combativa en els dos camps. En aquest sentit, els seus sirventesos són un aspecte més de la lluita que sostenia: revoltes de la noblesa, bandositats, qüestions de domini. Entre els seus sirventesos destaquen els dedicats a Pere de Berga, el bisbe d’Urgell (Arnau de Preixens) i Ponç de Mataplana, on es barregen motius purament personals, conflictes de veïnatge, xocs de natura política o bé enemistats interessades per raó d’aliances partidistes.

En fer del sirventès una arma, Guillem de Berguedà l’utilitzarà sense cap mena de trava, emprant quan convé el llenguatge més ferotge de tota la poesia trobadoresca. Com a bon guerrer, era també un virtuós i la seva tècnica fou formalment modèlica, i, pel que fa a l’ús de recursos estilístics, d’una eficàcia inqüestionable.

L’habilitat de Guillem de Berguedà consisteix a usar un llenguatge planer, expressiu i àgil, al servei d’una infal·lible tècnica denigratòria consistent a reafirmar la seva posició i obtenir el favor i la simpatia del públic mitjançant una caricatura vigorosa i probablement fidel a la realitat. Aquesta és la descripció que ell fa del seu enemic Ponç de Mataplana:

També són abundants les acusacions que puguin provocar la condemna de l’auditori i permetin una palpable progressió escatològica:

Si cal, no s’està de recórrer a testimonis compromesos:

També com a escriptor que compta especialment amb l’efecte social dels seus versos, empra freqüentment jocs de paraules que provoquen la immediata reacció del pùblic pel seu efecte còmic:

Per altra banda, Guillem de Berguedà fou també un líric original i delicat. Però allò que sens dubte li confereix un relleu extraordinari dins la poesia trobadoresca i ens dóna l’altra cara de la seva personalitat, és el planh que dedicà a Ponç de Mataplana quan aquest morí lluitant contra els sarraïns. Guillem de Berguedà hi confessa haver mentit quan malparlà d’ell; i qui havia estat ferotge enemic esdevé heroi admirat per les seves qualitats. El to sincer, que contradiu els seus sirventesos, l’acabada expressió i el sentiment que es desprén de tot el planh, en fan una de les obres més perfectes,insòlites i apreciades de la lírica provençal trobadoresca. Vegem-ne una mostra:

Guillem de Cabestany (1212)

 La informació que actualment posseïm sobre la biografia d’aquest trobador rossellonès és certament escassa, i, de fet, només ens permet d’afirmar que la seva producció se situa als voltants de l’any 1212. Ara bé, la gran fama que tingué Guillem de Cabestany es deu, en bona part, a la seva Vida provençal,la qual, per raons difícils d’escatir, li adscriu la llegenda del cor menjat per la dama a la qual dedicà les seves composicions. Guillem de Cabestany seria, doncs, la figura emblemàtica de l’amant desafortunat, que mor assassinat pel marit gelós per l’èxit galant del trobador. Aquesta història fabulosa i plena de dramatisme fou recollida per Boccaccio al Decameró, i, més modernament, Stendhal, en un gest d’admiració romàntica, traduí al francès, en el seu llibre De l’amour, la versió més extensa de les Vides que els cançoners dediquen a Guillem de Cabestany.

De Guillem de Cabestany ens han pervingut set cançons d’atribució segura i dues d’atribució dubtosa. Les seves composicions tracten temes amorosos dins els més estrictes cànons de l’amor cortès, amb una tècnica rigorosa i depurada que, malgrat algunes excepcions, no presenta gaires notes innovadores.

Com a autor, el seu èxit més gran fou la cançó Lo dous cossire (La dolça aflicció), l’estrofisme de la qual fou imitat per diversos trobadors i és citada gairebé sempre en els cançoners. La cançó descriu l’estat de neguit i alienació en què es troba l’enamorat davant la conducta ambigua i distant de la dama.

Ramon Vidal de Besalú (1160-1220)

Ultra el tractat abans esmentat, i que podem considerar com la seva obra de major relleu i importància, ens han arribat de Ramon Vidal obres de caràcter molt divers, entre les quals destaquen un conjunt de poesies líriques i tres narracions en vers.

De la seva obra global esmentem el Castla gilós (Reprensió de gelosos), narració de 450 versos octosíl·labs apariats en què, a manera dels flabiaux francesos, planteja una situació satírico-burlesca resolta amb una habilitat remarcable.

Cerverí de Girona

L’obra poètica de Cerverí de Girona representa la darrera gran aportació a la literatura trobadoresca clàssica, és a dir, la que comprèn els segles XII-XIII. Des que el professor Martí de Riquer demostrà, amb sòlids arguments, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona eren la mateixa persona, la figura del nostre trobador s’ha engrandit de forma considerable, per tal com l’amplitud de la seva obra –la més extensa conservada de cap trobador-, unida a la seva riquesa formal i temàtica, en fan una producció ben singular.

La impressió fonamental que dóna l’obra de Cerverí és la de tractar-se d’un gran estilista. Guillem de Cervera dominà i exhibí certament multitud de recursos formals, i va imprimir a totes les seves composicions una nota de caràcter personal, transformant, d’aquesta manera, en objectes distints allò que havia estat escrit per molts trobadors. Bona part de la seva obra cal adscriure-la a l’estil propi del trobar ric, és a dir, del gust per la combinatòria formal, de la dificultat constructiva, de la bellesa aconseguida a base d’inesperats efectes verbals. Ara bé, conscient que a Catalunya el que hom preferia era el trobar leu, o sia les composicions no gaire subtils i fàcils d’entendre, i adonant-se també de la inexplotada i menyspreada riquesa que oferia el cançoner popular, Cerverí aprofità i convertí en cultes formes poètiques que fins aleshores havien romàs apartades de la poesia cortesa.

Comprovem-ho en aquest viadeyra o cançó de camí, gènere que fou considerat en el famós tractat de Ripoll com la “pus jusana species qui es en los cantas” (la més baixa espècie d’entre les cançons):

Cerverí fou també un home preocupat pels esdeveniments del seu temps –revoltes de la noblesa, problemes successoris- que va conèixer de forma bastant directa, atesa la seva vinculació al casal de Cardona i a la cort reial. És de destacar que sempre reaccionà amb criteri independent, sense que la seva vinculació amb els protagonistes d’afers de vegades força tèrbols impliqués cap mena de censura o servilisme.

Bon observador, Cerverí s’adonà també que s’estava operant un canvi de mentalitat que repercutia en els costums del temps, i que els ideals que bastien la societat feudal experimentaven modificacions palpables. Davant d’aquesta problemàtica, la posicióde Guillem de Cervera és la d’un moralitzador que es mou entre l’enyor i un serè pessimisme. D’aquest caràcetr és la seva obra més extensa, els Proverbis, recull de màximes morals adreçades als seus fills. El to general dels Proverbis és una mica feixuc i difícil a causa dels esforços que l’autor ha d efer per encabir les seves màximes en versos subjectes a un rigorós esquema mètric.

Episodi del programa de ràdio En guàrdia sobre els trobadors, personatges majoritàriament de la noblesa, sovint a mig camí entre el guerrer i el cortesà. Els trobadors ens mostren l'inici d'una història cultural i política amb una varietat que no trobem en cap altre document de l'època amb les seves cançons amoroses, amb les seves composicions de propaganda política, els seus debats i, en definitiva, amb la seva visió del món. En aquest excel·lent programa podreu aprofundir en aquests conceptes.

Duració: 54 min 03 s

El programa de televisió Tarasca es trasllada a l'època en què va néixer la música trobadoresca i repassa la figura i les composicions de diversos trobadors occitans i catalans, com Raimbaut de Vaqueiras, Raimon de Miraval o Guillem de Berguedà. El resultat és el capítol Mestres del trobar.

Duració: 45 min 40 s

El programa de televisió Tarasca fa un repàs exhaustiu a la història dels trobadors occitans i mostra com sonaven les seves composicions. El reportatge comença a Muret on, l'any 1213, va tenir lloc la batalla en què va ser ferit de mort el rei Pere I el Catòlic pels croats de Simó de Montfort. L'exèrcit aliat va sofrir una gran derrota que, per als catalans, va suposar la fi d'un suposat estat catalanooccità. 

Tot el que es coneix de la música en els primers dies de l'Europa cristiana comença per l'Església. Els trobadors van substituir l'amor diví per l'amor a la dona, i el llatí, per la llengua mundana, l'occità. A Sant Marçal de Llemotges, es practicaven dos estils de música polifònica: un d'estil sil·làbic i un altre de l'"organum", portador del primer sistema de mesura dels temps musicals.

El primer trobador de qui es conserven composicions poètiques és Guillem IX d'Aquitània. Més endavant, els trobadors de la segona generació, cap al 1150, van fundar l'amor cortès contra l'amor realista cavalleresc dels grans senyors.

Duració: 1 h 45 min

El programa de televisió Tarasca recorda la figura dels trobadors durant els segles XII i XIII, que en les seves cançons parlaven de l'amor cortès. El programa inclou les actuacions de diversos músics que interpreten cançons trobadoresques.

Duració: 46 min 29 s