Materials i recursos de Literatura catalana

Context històric des del Renaixement fins al Barroc

El Renaixement del segle XVI significa per als països de parla catalana l’inici d’un llarg període d’estancament econòmic, d’absteniment polític, d’inhibició cultural, de defecció lingüística. Entre les causes del decandiment d’aquest període podem citar, en primer lloc, l’extinció (al segle XV) de la dinastia catalanoaragonesa amb la mort, sense successió de Martí l’Humà i l’adveniment de la dinastia castellana dels Trastàmara (Compromís de Casp 1412). Posteriorment, la unió dinàstica de Castella i Aragó en les persones d’Isabel i Ferran (1474) comportarà la tramitació política entre totes dues corones en benefici de la de Castella i en detriment de la d’Aragó. L’aristocràcia d’aquesta última es traslladarà una cort esdevinguda sedentària i establerta a Castella.

Malgrat conservar l’estructura federativa i respectar les institucions pròpies de cada regne, els Àustria tendiren a imposar una concepció unitarista d’Espanya. D’acord amb la ideologia cesarista, governen amb un sentit absolutista del poder i, des de Felip II, no sols hi impediren la difusió dels nous corrents ideològics europeus, sinó que, amb l’ajut de la Inquisició, sotmeteren els seus vassalls a l’espiritualitat dogmàtica i repressiva sancionada pel Concili de Trento (1545-1563). A més, els pobles peninsulars es trobaren involucrats en llargues guerres de religió, la més important de les quals fou el conflicte dels Trenta Anys (1618-1648).

El descobriment del Nou Món tingué conseqüències desastroses: va ocasionar el trasbals del sistema monetari europeu i, per a Espanya va representar la refeudalització de la societat en tots els sentits. Durant aquest període, els països de la Corona d’Aragó esdevingueren de facto meres províncies de l’Imperi espanyol. Els Àustries perjudicaren els interessos catalans amb mesures clarament favorables per a Castella: a més d’introduir virreis, governants i funcionaris castellans, prohibiren tota relació comercial amb el Nou Món, exigiren la participació de catalans, valencians, mallorquins i aragonesos en la creació d’un exercit unificat (Unió d’armes) i crearen el Consell d’Itàlia (1551), pel qual els regnes italians passaven a dependre directament del monarca.

A Catalunya, els efectes de l’intervencionisme castellà en els afers propis esclataren en la Guerra dels Segadors (1640-1659). Felip IV sostenia la llarga Guerra dels Trenta Anys contra França i amb aquest pretext bèl·lic el seu “valido”, el Comte-Duc d’Olivares, que estrenyia el Principat amb tributs molt alts, hi introduí un exèrcit de mercenaris. La convivència anà deteriorant-se fins que el juny de 1640 (Corpus de Sang) un grup de segadors entrà a Barcelona i inicià el conflicte. La revolta adquirí ben aviat un caire independentista i trobà en Pau Claris, president de la Generalitat catalana, la figura mítica que esperonà el poble a la guerra, en la qual comptà amb l’auxili interessat de França, que envaí el Rosselló. Derrotats els rebels, Felip IV signà la Pau dels Pirineus amb Franca (1659) on, sense l’aprovació de les corts catalanes, cedí a la corona francesa el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la meitat de la Cerdanya. La crisi econòmica, el clima de violència i la refeudalització determinaren l’aparició del bandolerisme, que accentuà la inestabilitat social.

Al Regne de València, la bipolarització, comuna a tot l’Estat, entre les capes oligàrquiques, urbanes i burocratitzades, i el camperolat s’agreujà amb l’expulsió dels moriscs (1609). Llur èxode s’estima en més de 170.000 persones, quasi una tercera part de la població total del regne. Les conseqüències foren immediates: crisi agrícola generalitzada (sobre tot en la producció de sucre, arròs i blat), inflació, fallida de la Taula de Canvi i despoblament de les comarques interiors del país i de zones litorals com la Marina i la Safor. La noblesa terratinent es veié perjudicada en un primer moment per l’expulsió, però se’n beneficià a la llarga, car, a més de l’expropiació dels béns moriscs, imposa en les terres despoblades condicions molt dures per a la repoblació, amb les quals es reformava l’estatus oligàrquic. La recuperació econòmica fou molt lenta i es produí en perjudici de les classes baixes, protagonistes de diverses revoltes, la més important de les quals fou la Segona Germania (1683).

D’altra banda, el regne valencià, molt lligat econòmicament a Castella, no experimentà interessos separatistes com els del Principat i se n’allunyà durant la Guerra dels Segadors. En definitiva, a les portes del segle XVIII, el País Valencià es debatia entre unes estructures socioeconòmiques medievalitzants que reapareixeran en la Guerra de Successió.

A les Illes Balears, la refeudalització socioeconòmica s’agreujà amb la repressió de la minoria jueva, els “xuetes”, que avortà el relatiu protagonisme d’una burgesia incipient.

Al 1700, en morir sense descendència l’últim rei de la Casa d’Àustria, Carles II, s’obria un conflicte successori. Carles II havia testat a favor de Felip d’Anjou, nét del poderós Lluís XIV de França, el rei Sol, i com ell, de la dinastia Borbó, que esdevenia així l’hegemonia a Europa. Les altres potències, Anglaterra, Holanda i Àustria, s’aliaren contra Franca i Espanya i defensaren les pretensions dinàstiques de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Els felipistes reberen el qualificatiu de “botiflers”, i els austracistes el de “maulets”. Els felipistes derrotaren els austracistes valencians a Almansa el 25 d’abril de 1707 i tot seguit assetjaren incendiaren Xàtiva. Immediatament, el 29 de juny, Felip V abolia els Furs valencians i hi establia una nova estructura de poder, com faria després a Aragó (1707), a les Illes (1715) i al Principat (1716). El Principat, les Illes i Aragó aconseguiren conservar el dret privat propi, però no fou així al País Valencià, on el desinterés de la noblesa n’impedí la rehabilitació posterior. El règim juridicopolític que naixia amb la Nova Planta suprimia l’ús oficial del català als tribunals de justícia i posteriorment, al sistema educatiu.

Al llarg del segle XVIII el creixement econòmic i l’expansió demogràfica s’interrelacionen en un llarg període de prosperitat. La població dels pobles catalanoparlants es triplica i tant la producció agrícola (amb la intensificació dels conreus i el perfeccionament de les tècniques d’explotació) com l’artesanal i industrial, col·loquen la nostra societat en la via de l’acumulació precapitalista. Al País Valencià, la indústria més important entre 1750 i 1793 fou la de la seda. El 1778 s’autoritza a comerciar amb Amèrica els ports de Barcelona, ciutat de Mallorca i Alacant (el més important del País Valencià en aquell moment).

En l’aspecte jurídic hi ha una continuïtat del règim senyorial. Els senyors, que posseeixen quasi un 80 per cent de la terra, continuen cobrant-ne lluïsmes, censos, delmes i primícies dels arrendats. Les tensions esclaten cap a la darreria de segle, tot coincidint amb anys de fam, epidèmies, la recessió econòmica produïda per l’enfonsament del mercat americà i l’enfrontament armat amb la Convenció francesa, la Guerra Gran (1793-1795). Hi hagué avalots antifeudals (el 1793, 1794 i 1801) que preludien el sentit últim de la Guerra del Francés (1808-1814).

La Revolució Francesa constitueix, per l’abolició del règim senyorial i de la feudalitat, el punt de partida de la societat capitalista i de la democràcia liberal en la història de França, i, de retruc, de les revolucions burgeses de l’Europa del segle dinou.

El concepte de Decadència

L'anàlisi de la decadència del català durant els segles XVI, XVII i XVIII no ha assolit conclusions unànimes. D'entrada, cal insistir en la relativitat i imprecisió del concepte: la decadència afecta els usos socialment prestigiats i la literatura culta, però no l'ús col·loquial ni els gèneres literaris populars i només parcialment, fins 1707, els usos administratius. El terme Decadència és, doncs, una designació convencional aplicable més aviat a la història literària. Amb tot, bé si es considera el decandiment literari català com un producte de l'evolució cultural interna, atesa la precocitat del primer Humanisme (Martí de Riquer), o bé si es posa l'èmfasi en la pressió dels factors externs (Rubió i Balaguer, Antoni Comas), s'hauria d'evitar una visió simplista dels fets. Ja ho adverteix Joan Fuster:

No hi ha dubte, però, que el canvi de llengua literària no implicava el canvi de llengua col·loquial, ni tan sols els mateixos sectors castellanitzants. L'aparatosa literatura castellana segregada per la València del XVI i del XVII és obra d'unes poques dotzenes de persones (...) La castellanització social era prou més lenta que la literària, doncs.

Prou més lenta i mai no aconseguida. El castellà esdevingué l'única llengua culta dels valencians, a través de l'actitud que en aquest punt van prendre els aristòcrates i els escriptors lligats a ells en el XVI. La conseqüència fou que el castellà passà a ser als ulls de les classes inferiors, un signe exterior de categoria social.

La castellanització de la gran noblesa i d'una part dels sectors benestants i intel·lectuals obeïa a condicions sociopolítiques i a la pressió cultural del castellà. Es tractava, tot plegat, d'una nova situació diglòssica que, tanmateix, no afectava substancialment l'ús quotidià de la llengua catalana. Si la literatura de creació es decanta pel castellà en les manifestacions més elevades, els gèneres populars, la correspondència privada i la documentació administrativa, si més no fins a la darreria del segle XVII s'expressen en la llengua del país.

Al llarg del segle XVI, el català perviu en els usos privats, fins i tot entre la noblesa. Aquesta prosa renaixentista hereta, en els usos privats, la maduresa expressiva de la Cancelleria i l'obra de grans escriptors quatrecentistes havien aportat a la llengua. Hi ha, fins i tot, escriptors en castellà que redacten llurs dietaris i correspondència privada en català. D'altra banda, el conjunt de l'administració no es castellanitza fins el darrer terç del segle XVII, com ha observat Joan Fuster "... de les altures de la Generalitat a l'últim racó del país...". El canvi d'idioma administratiu, que comença a produir-se ja al segle XVII, fou possible perquè el castellà, la llengua del monarca, comptava amb l'adhesió de les classes altes i el prestigi davant els estaments burgès i popular. El 1576, les pragmàtiques reials, ordenacions del sobirà que no rebies la sanció de les corts, comencen a redactar-se en part en castellà, per bé que conserven en català l'encapçalament medieval: Ara ojats que us diu senyor rei. Fins a les darreries del segle XVI, els processos judicials se seguien en català. A partir d' aquest moment, les audiències, presidides pels virreis, optaren per la llengua de la monarquia Hispànica.

A les comarques interiors d'influència aragonesa, el català deixà de ser-hi l'expressió oral d'una minoria, la llengua de l'administració civil i eclesiàstica i el vehicle literari preferent durant la segona meitat del segle XVI –hi ha nombrosos testimonis de la presència de catalanoparlants en aquesta zona com ara Joan Sebastià de Xèrica, autor d'una composició mariana en català al 1532. D'altra banda, la castellanització de l'Església, especialment al País Valencià, s'ha de relacionar, entre d'altres factors, amb l'intervencionisme reial en el nomenament de bisbes, el "dret de presentació", reconegut per Roma el 1526, i amb la introducció massiva de superiors d'ordes religiosos de llengua castellana. Els jerarques representatius d'aquesta actitud fou Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València (1586-1611) i virrei (1602-1604), que fustigà la irreductible minoria morisca fins a aconseguir-ne l'expulsió el 1609.

Les resistències del Principat a la castellanització eclesiàstica es manifesten en les diverses controvèrsies sinodals i individuals sobre quina havia de ser la llengua de la predicació (llatí, català o castellà) que es produeixen fins a mitjan segle XVII. Però durant la segona meitat d'aquest segle, el castellà s'hi adoptà en la predicació i en els registres eclesiàstics (el quinque libri). A les Balears, la castellanització no afectà a penes la predicació i la catequètica. Pertot arreu els jesuïtes foren, entre els ordes religiosos, els agents més actius de la castellanització tot afavorint, per exemple, la introducció del castellà a les Universitats, on el predomini de l'escolàstica implicava el monopoli lingüístic quasi absolut del llatí.

L'etiqueta de La Decadència no funciona

Aquest mes de març* ha arribat a les llibreries el quart volum de la Història de la literatura catalana (Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona), una obra de vuit volums que dirigeix Àlex Broch i en la qual han participat gairebé una setantena de professors. Es tracta d'una obra col·lectiva i "de país", tal com ha afirmat Broch. El quart volum, que se centra en la literatura del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració, està dirigit per Josep Solervicens, professor de la UB, i compta amb la col·laboració de Mathias Ledroit, Antoni Lluís Moll, Maria Paredes Baulida i Anna M. Villalonga.

Després de la història de Rubió i Balaguer, que va redactar la part corresponent a la literatura catalana dins de la Historia general de las Literaturas hispánicas(1949-58), i dels onze volums d'Història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas (1986-1988), es creia necessària la publicació d'una nova història de la literatura catalana: "Calia per moltes coses", assegura Broch, que és també autor del Diccionari de la literatura catalana (2008).

"Tota història de la literatura dialoga amb les històries anteriors: sense la de Riquer, Comas i Molas no hauria pogut ser possible tota la visió general. Tanmateix, s'havia escrit el 1964, de manera que era necessària una actualització", assegura el crític literari Broch. A més a més, aquesta nova edició permet incorporar autors de la generació dels setanta, com Montserrat Roig, Quim Monzó, Jaume Cabré o Carme Riera, que no formaven part de les històries de la literatura anteriors.

Quina és l'aportació d'aquest volum?

El volum s'estructura en tres grans blocs que es corresponen a les tres etapes que formen la literatura moderna, Renaixement, Barroc i Il·lustració, els quals, al seu torn, es divideixen en els gèneres conreats. Una de les grans aportacions del quart volum de la Història de la literatura catalana és que proposa una nova conceptualització històrica: "A partir dels avenços que s'han fet en els últims anys a les universitats s'ha pogut crear un marc de referència que permet avançar i construir una concentració de saber que dóna una imatge completa d'aquest període", aclareix Broch.

"La Renaixença, per justificar-se, construeix una Decadència", continua Solervicens. "Nosaltres hem partit del fet que el Renaixement, el Barroc i la Il·lustració existeixen a Catalunya i del fet que no són una acumulació de tòpics, sinó que hem intentat processar com funciona intel·lectualment cadascuna d'aquestes èpoques, quins canvis mentals hi ha i quina incidència poden tenir en la nostra literatura en català", sosté Solervicens. Es considerava que aquest era un període decadent perquè es trencava amb la tradició medieval i perquè la literatura catalana patia un procés de castellanització. "L'etiqueta de la Decadència no funciona. En el món acadèmic ja hem guanyat aquesta lluita, ara falta estendre-ho tant en l'ensenyament secundari com en la societat", assegura Solervicens, i afegeix: "Els prejudicis maten".

Per poder explicar bé la història de la literatura moderna, han decidit prescindir del terme període i parlar d'èpoques: "Quan parlem de períodes es prioritza a partir de quan comença una cosa i fins quan i se'ns vol mostrar que després d'aquella data tot és igual. En realitat, però, no és així, perquè hi ha textos que s'apunten al canvi però d'altres que es queden en la tradició. El terme èpocapermet aquesta permeabilitat, és a dir, que en el moment en què hi ha un text innovador no vol dir que tots els textos que vinguin després ho hagin de ser", argumenta Solervicens. "Si parlem d'èpoques i no de períodes la confrontació que s'havia creat entre la Decadència-Renaixença deixa d'existir", assenyala Broch.

"Els intel·lectuals de l'època s'intenten explicar a si mateixos i, si te'ls escoltes, entens més coses: per exemple, el concepte de meravella, per al Barroc, significa sorprendre mentre que per a la Il·lustració significa deixar-te bocabadat per no dir res". Cada autor té un discurs que lliga amb el moviment de l'època: "Curiosament, el plantejament historiogràfic havia partit del discurs de la Il·lustració i això tergiversava força l'època anterior, el Barroc", sosté Solervicens. "Avui dia, des de la distància, es pot analitzar la profunditat de la teoria sense prejutjar-ne l'estètica", afegeix Broch.

El Renaixement

Tal com postula Josep Solervicens, "m'interessa que quedi clar per què existeix el Renaixement, qui l'utilitza, en quins sentits ho fa i com ens és útil ara per parlar del Renaixement català". "El terme Renaixement respon a una imatge d'època, una imatge que té la voluntat de trencar amb un passat bàrbar, el de l'època anterior, i fer renéixer el món clàssic", explica el professor de la UB. Des del punt de vista del poliperspectivisme, mentre a l'edat mitjana s'estableix un dogma de fe dins del qual s'integra la cultura clàssica subordinada al món cristià, al Renaixement s'intenta entendre una cosa quan es pot apreciar des de perspectives diverses. Per exemple: un cançoner amorós de l'època pot integrar moltes concepcions de l'amor dins el text o un diàleg entre personatges del mateix nivell pot plantejar posicions diverses sense que un guanyi l'altre, com fa Cristòfol Despuig als Col·loquis de Tortosa.

El Barroc

"Quantitativament, i qualitativament també, és l'època més potent de la literatura catalana", sosté Solervicens. Aquesta època coincideix amb un procés de catalanització del qual el Renaixement català no havia pogut gaudir, ja que es movia al costat d'un Renaixement llatí i d'un de castellà importants: "Si et quedes només amb la part catalana del Renaixement, tens la impressió que són petites peces que no encaixen, però quan ho poses al costat de la literatura castellana i llatina pots fer-te una idea del que passava i que la producció catalana no era un simple bolet".

És durant aquesta època en què sorgeix el que Solervicens anomena "Parnàs català": "Els noms d'alguns autors són perfectes desconeguts per a tots els mortals, fins i tot per a molts dels que estudien la literatura d'aquesta època. No ha d'espantar gens que no es coneguin, aspirem que algun dia es puguin conèixer". A diferència del Renaixement, durant el Barroc català hi ha una generació de poetes molt prolífica, d'entre els quals destaca Vicent Garcia, que crea una llengua poètica apta per escriure coses modernes.

La Il·lustració

La radicalitat del model tal com es forja a França, amb la idea de reformisme gairebé revolucionari, de laïcisme i ateisme, xoca amb els autors il·lustrats catalans: "Si ens mirem la nòmina d'il·lustrats catalans, que segons la tradició ho eren, resulta que o bé són clergues, o bé formen part de la jerarquia eclesiàstica i la noblesa. Com es pot concebre que un moviment que vol ser revolucionari, vol acabar amb els privilegis de la noblesa i és ateu pugui estar integrat per eclesiàstics i nobles?", es pregunta Solervicens. Una de les possibles respostes, segons el professor de la UB, és perquè el Barroc s'allarga durant tot el segle XVIII i fins al començament del XIX al territori: "Es tracta d'un problema de convivència de dos models mentals", argumenta.

Segons Josep Fontana, el tipus d'escriptor paradigmàtic il·lustrat és un burgès, i no pas un aristòcrata o un eclesiàstic. I aquest seria Joan Ramis i Ramis, creador de la Societat Maonesa de Cultura. Es mou en la Menorca il·lustrada, en un moment en què l'illa es trobava sota dominació anglesa i, per tant, hi ha més permeabilitat a les idees il·lustrades. "El més destacat de Ramis és el teatre", apunta Solervicens. De fet, la seva obra més destacada, que és la que va descobrir Jordi Carbonell és una obra de teatre neoclàssica: Lucrècia o Roma lliure. "Hem de suposar que no és un teatre per ser llegit, sinó per ser representat, però no tenim cap indici que ho confirmi".

Cinc autors emblemàtics

Cristòfol Despuig, Pere Serafí, Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Joan Ramis són els cinc autors que, segons Solervicens, són representatius i emblemàtics d'aquestes tres èpoques. "Introduir aquests noms significa obrir portes, ja que a partir d'ara poden sortir estudis que vagin donant llum sobre el que ara és desconegut", assenyala Broch. Per tant, ajuden a mostrar una imatge completa de l'època: "No era un desert, tal com es concebia tradicionalment, sinó que hi havia tot un teixit cultural que permetia que es generessin aquests moviments", sosté Broch.

Són autors complexos i que dialoguen en sincronia perfecta amb la literatura europea, encara que ningú assumeix que siguin clàssics. "Jo penso que haurien de ser clàssics i que la gent els hauria de conèixer, que s'haurien d'ensenyar als instituts i que s'haurien de representar als teatres nacionals, en el cas dels autors teatrals". Per aquest motiu, Solervicens reivindica aquests cinc autors, en els quals s'aprofundeix en aquest volum: "Hem elaborat un discurs global que en molts casos no existia, ja que d'alguns no es coneixien ni els noms, i els estudis que se'n tenien eren parcials i amb perspectives diferents".

Segons Solervicens, Vicent Garcia és un dels millors autors de l'edat moderna. Un dels problemes principals que presenta la seva obra és que, d'una banda, se l'ha llegit sovint en clau burlesca i, de l'altra, ha tingut molts imitadors que s'amagaven darrere del seu sobrenom, el Rector de Vallfogona: "En el vallfogonisme hi trobem els imitadors de Garcia, però en pejoratiu, ja que es dedicaven simplement a reproduir la grolleria i els aspectes més burlescos de manera poc elaborada". Vicent Garcia, en canvi, utilitzava la burla amb enginy i ho feia subtilment, ja que els seus poemes admeten una doble lectura, una de més profunda i agosarada i una de literal i ortodoxa, com en el cas de la dècima següent:

A una dama, que patint una gran set, li don son galant un gerro d'aigua: De la caritat vingui a conseguir la finor, puix que li he apagat l'ardor, a la que me'l causa a mi. Quan ab son preciós robí l'aigua ditxosa tocà, ab vislumbres la il·lustrà de resplendor carmesina, fent, ab sa boca divina, lo miracle del Canà.

"Per l'ús que fa de la llengua i la capacitat d'utilitzar col·loquialismes juntament amb arcaismes, és un autor que em recorda a Carner, encara que això sigui un sacrilegi per a tots els carnerians", assegura Solervicens. Vicent Garcia va tenir molts imitadors i van circular força obres atribuïdes a ell: "Segurament els era més rendible fer servir el seu nom, ja que així podien aconseguir difondre més la seva obra, tot i que hi ha d'altres autors que l'imiten de manera matussera i ja els està bé que hi surti el seu nom". El mateix Garcia n'era conscient: "Don Francisco d'Aiguaviva / no m'ha honrat tant com açò, / que una satireta sua / ha tret a llum en mon nom".

De cada autor se n'ha fixat la poètica, les constàncies, l'estil, la llengua i els recursos literaris, i cadascun compta amb un apartat amb els models que utilitzen, cosa que permet relacionar-ho amb els models anteriors —la majoria, fonts medievals—, i amb un apartat de recepció, cosa que permet saber fins a quin punt aquests autors han estat revisitats per escriptors posteriors. Finalment, se n'analitzen les obres més importants i es proporcionen uns paràmetres de lectura.

* Es refereix al mes de març de 2017

Font: Article publicat a https://www.nuvol.com/noticies/josep-solervicens-letiqueta-de-la-decadencia-no-funciona/

 

Moviment intel·lectual i estètic dels segles XV i XVI basat en la reivindicació (el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l'assimilació de les idees i els valors que contenen, l'afany d'imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l'ambició de superar-los, l'exaltació de la dignitat de l'ésser humà i del seu paper a l'univers i una nova ordenació laica de la societat. Durant aquest període es produïren també un conjunt de canvis fonamentals com la introducció de la impremta, que afavorí la circulació ràpida i massiva d'obres i idees; les reformes religioses que s'iniciaren amb Erasme de Rotterdam i Luter i culminaren amb la Contrareforma catòlica; els descobriments geogràfics que permeteren eixamplar el món conegut; la formulació del sistema heliocèntric per part de Copèrnic. El Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d'allà es difongué, a ritmes diversos, arreu d'Europa a través de la presència d'humanistes o d'artistes italians en ciutats estrangeres, a través dels viatges d'estudi que els estrangers feren a Itàlia i a través de la difusió dels escrits dels humanistes italians i dels escriptors clàssics que aquests humanistes van descobrir i editar. Al nostre àmbit també cal tenir presents els cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d'Aragó, pel fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols (1442-1458) i per l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt IIII (1455-1458) i Alexandre VI (1492-1503), els dos papes de la família Borja. La preocupació per l'estudi de les llengües clàssiques, característica de l'humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars. La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l'ús  del diàleg, una forma literària clàssica, com per l'esperit crític del seu autor. En el terreny de la literatura d'entreteniment, emergeixen novel·les i facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per l'Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l'adaptació al sistema mètric català d'una nova forma d'estructurar el poema que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l'harmonia i l'eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l'adopció d'unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal -el sonet, l'octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d'inspiració italiana, o el vers blanc, l'epístola, l'oda, l'elegia i l'ègloga, d'imitació clàssica-; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d'Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons populars. En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere mataroní Joan Pujol, pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis d'Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l'obra anònima de mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l'àmbit religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d'inspiració medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma nova, l'acte sacramental, en són bons exemples El castell d'Emaús i L'Església militant del valencià Joan Timoneda. [Font https://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-renaixement/detall]

La literatura culta que es produeix durant el segle XVI es fa ressò del nou moviment estètic i literari nascut a Itàlia, el Renaixement, que no és altra cosa que la continuació dels ideals proposats per l’humanisme. Alguns dels trets més rellevants d’aquest moviment són:

• Es produeix un interès apassionat per recuperar i actualitzar els models culturals de l’antiguitat clàssica grecollatina. La inspiració literària caldrà buscar-la, doncs, en els clàssics.

• El redescobriment de la cultura clàssica condueix a una nova valoració de l’ésser humà, com a individu i com a membre actiu de la societat civil. Aquesta visió antropocèntrica implica l’exaltació de l’home i de la naturalesa i la recerca del desenvolupament harmònic de totes les qualitats humanes.

• La raó, l’equilibri i l’harmonia són ideals i valors culturals que cal tenir presents en el món literari.

• La finalitat literària ha deixat de ser didàctica; s’escriu per complaure o divertir el lector.

• Es renova la poesia i es conreen noves estrofes, el sonet i un nou gènere literari: l’assaig.

Poesia segle XVI

La poesia catalana del segle XVI acusa una gran influència d’Ausiàs March, les obres del qual van ser reeditades i que va exercir també una gran influencia sobre la poesia castellana del Segle d’Or.

Al costat d’aquest corrent ausiasmarquià, trobem intents de renovació de la mètrica per tal d’adoptar el decasíl·lab de ritme italià, com també la persistència de les formes tradicionals i popularitzants.

Pere Serafí (1505?-1567), pintor i poeta anomenat "Lo Grec", en paral·lel amb Joan Boscà, introdueix els metres italians del sonet i del madrigal. És, sens dubte l’autor més polifacètic del XVI i també el més receptiu a les diferents propostes poètiques del moment. És hereu de la tradició medieval i la continua. Alguns dels temes que tracta així ens ho demostren. El podem relacionar amb Ausias March, tant per l’aspecte medievalitzant de la seva poesia, com pel coneixement que demostra d’altres poetes del seu temps: Joan Boscà, Garcilaso o Hurtado de Mendoza,  que al seu torn també imiten Ausias March. Pere Serafí no té ni la profunditat ni el vigor d'Ausiàs March, del qual en coneix l’estil i així ho notem quan reprodueix expressions seves i li imita alguns recursos. En la seva literatura coindideixen tres aspectes de la poesia catalana del XVI ja esmentats: 

• Influència ausiasmarquiana
• Innovació italianitzant i
• Formes populars.

• Pere Serafí .

Joan Boscà, prevere de Mataró, manté també la tradició literària d’Ausiàs March. El text més interessant és un poema èpic en tres cants i més de 1.500 versos, dedicat a la victòria de Lepant i a la intervenció decisiva que hi van tenir els catalans, intitulat La singular i admirable victòria de Lepanto. En la seva Visió en somni, manifesta teòricament la incapacitat de l’època per entendre Ausiàs March.

La producció poètica es caracteritza, com a Catalunya, per la persistència de formes medievals, per un intent de renovació italianitzant i per la pertinència de formes populars i tradicionals.

Joan Timoneda (1510?-1583) llibreter i editor, és la figura més notable del segle XVI valencià. Timoneda, com Serafí i Ferrandis d’Herèdia, glossa i dóna un caràcter cortesà a les cançons i refranys populars. D’aquesta manera, en el Renaixement la cançó popular es converteix en cançó culta i constitueix -segons Fuster- la definitiva reacció contra la tradició ausiasmarquiana i contra el món del Cançoner satíric valencià. Dels cançoners que edità el que conté més textos catalans (54 per damunt d’un total de 273) és Flor d’enamorats, en el qual hi ha textos d’una gran vivacitat i agilitat.  Observeu-ne l’exemple que us proposem:

Preniu, dama, mon consell, encara que us sembli cru: que tot lo novell és bell i no és or tot el que lluu.

 

Un dels poemes més coneguts de Timoneda és Bella de vós só enamorós. Aquí la teniu cantada per Raimon:

I Bella, de vós só enamorós, Ja fósseu mia! La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira.	II Tot mon tresor done i persona, a vós, garrida. Puix no us vol mal qui el tot vos dóna, dau-me la vida; dau-me-la, doncs, hajau socors,ànima mia! La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira.	III Bella, de vós só enamorós, Ja fósseu mia! La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira. .
IV Vós m'haveu fet gran cantorista i sonador; vós ben criat; vós bell trobista, componedor, fort i valent; també celós, ànima mia. La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira.	V No us atavieu, anau així, que prenc gran ira si us ataviau i algú prop mi per sort vos mira. Nueta us vull, gest graciós, ànima mia. La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira.	VI Bella, de vós só enamorós, Ja fósseu mia! La nit i el jorn, quan pens en vós, mon cor sospira.

Prosa

Cristòfor Despuig. L’obra més important de tota la literatura catalana del XVI és, sens dubte, els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrits per Cristòfol Despuig el 1557, inèdits fins el segle passat. A desgrat que s’hagin qualificat tradicionalment d’obra historiogràfica, cal considerar-los, de fet, per l’actitud que traeixen i per la varietat de temes que s’hi tracten, com a assaig. Consten de sis col·loquis entre tres interlocutors: Lúcio –cavaller culte, veritable alter ego de Despuig-, Fàbio –mercader i natural, com Lúcio, de Tortosa-, D. Pedro –cavaller valencià. Entre les principals qüestions debatudes figuren les següents: 

• La identitat historicocultural comuna dels països de llengua catalana
• L’imperialisme politicocultural exercit pels castellans i
• La guerra civil catalana del XV

Consulteu el web: 

Sota una falsa aparença de localisme, motivada en part pel títol de l’obra, aquesta inclou una molt considerable dosi de curiositat humanística, de coneixements històrics i científics, i no pas en darrer lloc, de consciència nacional reivindicativa. I, en aquest darrer sentit, és una de les primeres i més lúcides veus d’alarma enfront de la castellanització dels Països Catalans.

Joan Lluís Vives (1492-1540) destaca al País Valencià, dins el panorama de l’humanisme. Aquest gran filòsof valencià patí en la família, tota ella de conversos, el rigor de la Inquisició, que condemnà a la foguera el pare. De l’exili estant, enyorava en l’obra, escrita en llatí, la terra nadiua i l’idioma matern (com ho demostra el fet que el seguís parlant tota la vida, l’usés en la correspondència, el trobés més adequat per a les lleis i fóra partidari del seu ensenyament als infants.

Una de les causes de la crisi cultural i lingüística va ser la repressió ideològica i inquisitorial que es va dur a terme durant el regnat de Felip II. Davant les possibles dissidències i les noves idees religioses, es va utilitzar mà dura per restaurar l’ordre universal sota la unitat política religiosa. Així doncs, a la darreria del segle XVI els escriptors es van haver d’allunyar, i gairebé per força, de la mesura, l’equilibri i l’harmonia que propugnava el Renaixement, i passar a dependre intel·lectualment de la Contrareforma. Les expectatives optimistes del Renaixement fracassaren i de mica en mica molts homes i moltes dones se sentiren decebuts, impotents davant dels problemes quotidians que no podien resoldre. Entrem en una època de crisi, d’inestabilitat i de guerres, on la societat desenvoluparà actituds, ideals i valors diversos que configuraran un nou corrent estètic: el Barroc. S’anomena Barroc el moviment cultural europeu que va des del final del segle XVI fins al començament del segle XVIII, i que es caracteritza per la seva oposició al classicisme. Abandona les regles de l’art clàssic i tendeix a una artificiositat extrema, a la sinuositat de formes i a l’estilització desmesurada. Dins del Barroc hi ha dos grans corrents: el conceptisme i el culteranisme. El conceptisme transmet molts conceptes amb poques paraules. S’aconsegueix a través de jocs de paraules, paradoxes, equívocs... El culteranisme es caracteritza per un ús exagerat dels aspectes formals del llenguatge. S’aconsegueix mitjançant l’ús d’una sintaxi forçada i de les metàfores.

En terres de parla catalana, en cap moment hi hagué un grup artístic aglutinador dels nous valors, actituds i ideals que propugnava el Barroc, sinó uns pocs autors, d’entre els quals cal destacar Francesc Vicenç Garcia, que es van deixar enlluernar pel barroc castellà; la majoria d’aquests autors es va dedicar a imitar-ne l’estil - artificiositat, exageració...- i els temes - amor, mort o la brevetat de la vida. Aquest artifici, contrast i exageració típics del nou corrent estètic van ser expressats a través d’un gènere literari: la poesia. El professor Antoni Comas defineix el nou corrent estètic amb aquestes paraules :

«Escuela Poética Castellana» és el nom que donem al corrent d’imitació de la poesia castellana barroca dins la literatura catalana del segle XVII i part del XVIII. Aquesta poesia es caracteritza per: ús sistemàtic de l’hipèrbaton, gran abundància de metàfores i abús de l’aparat mitològic, i alhora una tendència als temes burlescs i satírics. Així mateix s’obliden els metres i gèneres de tradició catalana, que són substituïts pels castellans: sonets, octaves, silves, lires, dècimes, «quintilles», quartetes, romanços, «romancillos», etc. Compareix per primera vegada a la poesia catalana el bucolisme, que perdurarà fins l’adveniment de la Renaixença.

Producció literària dels segles XVII i XVIII

Els poetes barrocs al Principat reproduïren la dicotomia de les lletres castellanes. El recargolament culteranista està representat per Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582-1623), més conegut per “el rector de Vallfogona”, i per Francesc Fontanella (1625-1680/85).

Francesc Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona  és la figura més representativa de tot el segle XVII català. Va ésser ordenat sacerdot l’any 1605, al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on a penes va residir. Protegit per la poderosa família dels Montcada, contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. Assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona, va ser amic de nobles i del bandoler Perot Rocaguinarda.

Francesc Vicenç Garcia va assolir una mítica popularitat per les seves composicions de caràcter còmic, obscè i escatològic, al costat de les quals elaborà una obra seriosa que s’edità molt després de la seva mort sota el títol de L’harmonia del Parnàs. Conjuntament amb Francesc Fontanella, va constituir l’anomenada Escola Poètica Castellana, corrent d’imitació de la poesia castellana barroca dins la poesia catalana.

Els seus poemes segueixen els models barrocs imposats pels autors castellans -Quevedo, Góngora i Lope de Vega-, tant en l’aspecte temàtic com en el formal: sonets, dècimes, romanços de tema mitològic, lletres satíriques castellanes també anomenades letrillas (versos de to burlesc i agut que acaben amb un refrany). En els romanços i lletres satíriques, presenta una actitud burlesca, satírica, obscena, escatològica i grollera. Aquestes composicions de caràcter burlesc, obscè i escatològic van ser imitades posteriorment i reberen el nom de vallfogonismes.

 

La seva poesia manté una doble actitud literària, molt típica del Barroc. D’una banda, i sobretot en els sonets i les dècimes, ens mostra una actitud literària retòrica, artificiosa i elegant; de l’altra, sobretot en algunes dècimes. Una de les característiques principals de la seva poesia són l’artificiositat, amb abundància de metàfores i ús de l’hipèrbaton. El temes que tracta són els típics del Barroc: la fugacitat del temps i del plaer, la religió, la mort o el desengany.

Comprovem-ho tot llegint aquesta dècima, que és la setena d’un conjunt que es titula Dècimes d’un galan a les llàgrimes d’una dama que, perquè no la ves plorar, se cobrí la cara ab un mocador:

Cada llàgrima un volcà ocult porta i encobert; mai tan estrany desconcert sola una causa formà; però tan cobert està, les flames tan retirades, que les gotes agraciades líquides perles pareixen, ab qui en valor competeixen les de la boca, gelades.

 

Francesc Fontanella és l’altra gran figura del XVII català. Pertanyia a una il·lustre família de jurisconsults, va prendre part molt activa en la guerra de Separació de Catalunya, causa per la qual va haver d’exiliar-se. La seva obra es divideix en dos grans gèneres: les composicions líriques i les proses dramàtiques de caràcter al·legòric i pastoral. Conscient de la progressiva castellanització de la llengua i literatura catalanes, pretén oposar-s’hi, incorporant els gèneres de moda, la temàtica i els procediments barrocs. Fontanella és conegut sobre tot pel seu patriotisme, que ateny la millor expressió en Lo desengany, panegíric fúnebre a la memòria de Pau Clarís.

Josep Romaguera encarna l’adaptació del conceptisme quevedista a la poesia catalana (en contraposició a Vicenç Garcia i Francesc Fontanella que representen l’assimilació de culteranisme). Romaguera solament va escriure una obra en català, Ateneo de grandesa sobre eminències cultes, on combina quinze gravats amb poemes al·lusius. En el pròleg, l’autor justifica l’ús de la llengua catalana, es lamenta que a l’actualitat es troba tan desemparada i invoca la seua antiga esplendor.

Un gènere molt destacat al Barroc és el dels dietaris personals. Hom ha discutit si els autors de dietaris els elaboraven en català per inseguretat en l’ús escrit del castellà o per una voluntat, quasi inconscient, de resistir la castellanització i no desvincular-se de la tradició. En tot cas, ens han pervingut com a testimonis preciosos que ens ajudaren a reconstruir l’època en una mena d’història total. Del Principat conservem sis Dietaris de Jeroni Pujades d’excepcional valor, i del País Valencià mereix una especial atenció l’Autobiografia de Bernat Català de Valeriola (1568-1608), dietari que l’autor va començar en català i va continuar en castellà. També conservem els de Jeroni Sòria (1539-1557), Pere Joan Porcar (1589-1628), el d’aquest últim es titula Coses evengudes en la Ciutat e Regne de València, i el de Dídac i Àlvar Vic (1619-1632).

La prosa religiosa catalana durant el segle XVII es manifesta en aquests gèneres:

• obres hagiogràfiques i marianes
• catecismes
• tractats d’espiritualitat i asceticomístics
• sermonaris
• regles d’ordres i confraries
• novenari

La prosa profana d’aquest segle abasta una gran varietat de matèries: Medicina, Pedagogia, Art, Arquitectura, etc. Un especial esment mereixen els tractats militars, conseqüència de l’ambient creat per la guerra de separació, i els llibres de viatges. L’obra de major interés dins la prosa profana és potser el Llibre primer de la historia catalana (1600) del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Es tracta d’una geografia de Catalunya basada, per una banda en les autoritats clàssiques, i per l’altra, en l’experiència directa de l’autor, que conté extraordinaris encerts, com per exemple la divisió comarcal.

El teatre continua la tradició dels Misteris, precisament la versió que ens ha arribat del Misteri d’Elx correspon a aquesta època. El teatre català, en voler alliberar-se de la seua pròpia tradició, cau sota la influència del castellà. L’exemple més clar el trobem en la Comèdia de santa Bàrbara de Vicenç Garcia. 

Poesia Barroca

Tota la poesia culta catalana d’aquest segle té el tint, la forma i la inspiració de la tradició renaixentista i barroca castellana, conseqüència de la influència que exercí sobre les lletres catalanes, que hom ja constatava en fer referència a la poesia culta produïda pels escriptors catalans del XVI i del XVII.

Pel que fa a la poesia popular catalana queda reduïda a festes de carrer o de barri, que giren a l’entorn de la celebració de la diada del sant, i fins i tot les festes majors dels pobles i de les ciutats que provocaren concursos poètics. Aquests tipus de poesia popular va ser molt conreat al País Valencià on cal esmentar la tradició popular satírica i festiva, en certa manera deslligada del Principat i de les Illes. Aquests tendeixen a la representació, al teatre. Carles Ros contribuí a la composició de col·loquis.

Al segle XVIII, l’Acadèmia oferí una defensa i protecció a la poesia catalana i també un suport per a l’estudi de la llengua, cultura i història. Els poetes segueixen el Rector de Vallfogona: Joan Baptista Gualbes, Fra Manuel de Vega i Joaquim Vives i Ximènez.

Destaca Fra Agustí Eura (1680-1763) que escriu en català, llatí i castellà. En les composicions més ambicioses es preocupa pel tema de la mort que l’obsessiona (perpetua el tema del barroc hispànic), així trobem Anatomia mental del cos humà i En memòria d’una sepultura; també escriví Lo tractat de la llengua catalana.

També destaca Francesc Tagell, l’obra més important del qual és Relació, conjunt de dècimes catalanes, en les quals explica a un amic els esdeveniments i intrigues a la mort de Climent XII i l’elecció de Benet XIV.

Potser el més important és Ignasi Ferreres que Formà part d’un grup anomenat Comunicació Literària que reivindicava l’ús literari del català. Destaca la seva obra Soliloqui de Caifàs en què es troba ja un cert to preromàntic pel caràcter exaltat de la visió de Caifàs, per la intensitat efectiva amb què imagina els sofriments de Crist i per la tècnica de soliloqui.

A partir del segle XVIII s'inicien a Europa dos corrents culturals que marcaran aquesta centúria: el Neoclassicisme i la Il·lustració. El terme neoclassicisme significa tornar a prendre com a punt de referència i imitació els models clàssics grecs i llatins, tal com proposava el francès Boileau: Cal fugir de l'exageració del Barroc i les obres han de ser creïbles. Cal evitar els contrastos estilístics i temàtics, i la mescla de gèneres. Les obres han de ser harmòniques i equilibrades. Cal que l'art tingui una finalitat didàctica i moralitzadora. Els neoclàssics només consideren com a gèneres nobles i útils el teatre i la poesia. D'una banda, la comèdia i la tragèdia són els gèneres teatrals per excel·lència, i, de l'altra, les faules els serviran de mitjà per expressar una poesia educativa i útil. El terme Il·lustració s'aplica a les noves idees basades en la raó i l'experiència, les quals van ser proposades pels intel·lectuals europeus -sobretot francesos- del segle XVIII. Aquestes noves idees són: La llibertat. Tots els homes i les dones neixen iguals i són lliures per naturalesa. L'exaltació de la raó, del pensament humà i de la crítica com a valors. La ciència és empírica; com a persones lliures i racionals, la podem experimentar i comprovar. Les terres de parla catalana també reberen les influències d'aquests dos corrents, però no oblidem que a començament de segle és quan, per la força de les armes, el País Valencià i Aragó (1707), les illes Balears (1715) i el Principat de Catalunya (1714) queden eliminats i perden la seva pròpia identitat nacional. I que la promulgació dels Decrets de Nova Planta prohibeix l'ús escrit de la llengua catalana i l'ensenyament en l'idioma autòcton. Lògicament, l'ambient cultural que encara hi restava s'acabà d'ensorrar. A la segona meitat del segle XVIII, i de forma lenta i progressiva, l'esperit il·lustrat començà a reeixir entre els intel·lectuals i erudits de l'època, que en llengua castellana escrivien apologies de la llengua catalana, gramàtiques i estudis històrics. La literatura culta de caràcter neoclàssic, escrita en català, només es va conrear a Menorca, perquè després de la Guerra de Successió l'illa va passar a ser governada pels anglesos i aquests van mantenir com a llengua oficial el català. En destacarem el teatre neoclàssic de Joan Ramis i Ramis. Durant aquest període, la literatura que es mantingué més viva i sòlida va ser la poesia popular de tradició oral, l'única que permetia expressar idees i sentiments i que no estava supeditada ni a les modes ni a la política conjuntural.

Poesia Neoclàssica 

Aquest moviment estètic, de curta durada que aviat fou superat pel preromanticisme més popular, de base intel·lectual té el seu origen en el casament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva activitat creadora al s. XVIII. A la segona meitat del segle XVIII es produí una activitat literària en català que respon a la concepció i els cànons del neoclassicisme europeu que aparegué, doncs, de forma tardana.

Se seguien els preceptes establerts per Boileau a la seva Art Poétique, centrats en la imitació dels models clàssics, en la bellesa de l’obra artística i en el bon gust en la tria i organització dels materials que integren l’obra.

La poesia és narrativa, satírica didàctica i imita les formes i temes clàssics. Als Països Catalans, destaquen dos focus neoclàssics: el de Menorca, on hi ha una certa prosperitat econòmica i una burgesia dinàmica, una certa renovació que gira entorn de la Societat de Cultura de Maó /1778-85), i el Rosselló, on incidí en el teatre. Destaquen dos poetes:

Joan Ramis i Ramis (1746-1819): introductor del corrent neoclàssic als Països catalans. Educat segons les normes del barroc tardà i esmorteït i amb la tradicional Arte Poética española, però la seva estada a Avinyó el posa en contacte amb el neoclassicisme francés, amb l’Art poétique de Boileau. Mentre durà el domini britànic a l’illa de Menorca, Ramis escriu tragèdies neoclàssiques seguint les normes racinianes, adaptarà l’alexandrí a la poètica catalana, poleix la llengua de castellanismes i les seues obres se subjecten a la norma de les tres unitats (espai, temps i acció). Però amb la cessió de l’illa a la corona borbònica en 1783 pel tractat de Versalles, l’obra de Ramis pateix una fatal regressió, fruit d’una posició contradictòria. Comentarà a escriure en castellà i les obres seran un híbrid de neoclassicisme i del barroc decadent. Ramis, per no perdre privilegis s’acostarà a l’aristocràcia rural, i fins i tot oblidarà el metre alexandrí a favor de la mètrica tradicional. Ramis soluciona el conflicte escrivint en llatí com una voluntat de mantenir una posició ètica. Així, veiem que la poesia del Principat depén de la castellana, i no aconsegueix de seguir els corrents europeus, i les obres palesen aquesta barreja de trets incapaços de donar un producte sòlid i autònom.

L’obra més important de Ramis és Lucrècia, dividida en cinc actes, conté els elements més purs del teatre neoclàssic: unitat de lloc, acció, temps. Tracta de l’amor matrimonial però fa un dur atac a la tirania i defensa de la llibertat. És una obra de teatre escrita en vers i inspirada en les tragèdies neoclàssiques de Racine. Fixeu-vos en les característiques que presenta:

• Fidelitat a les tres unitats: lloc, temps i acció.
• Estructura en cinc actes: en el primer es planteja l'acció; en el tercer, el nus; i en el cinquè, el desenllaç.
• Tema històric: història de Roma.
• Plantejament del drama de l'amor conjugal.
• Defensa de la llibertat i el rebuig dels tirans.
• Ús de versos alexandrins apariats (versos de dotze síl·labes que rimen de dos en dos).
• Ús d'alguns castellanismes.

A més a més d'aquesta obra, la més significativa per l'estil i pel tractament psicològic dels personatges, va escriure tres tragèdies: Armida, Constància i Rosaura.

Antoni Febrer Cardona (Maó, 1761-1841). Gramàtic i lexicògraf de gran relleu, va traduir els clàssics grecollatins. Les seues idees gramaticals tenen un caràcter innovador i racional. Obres seves són: Principis de lectura menorquina, una concepció racionalista de la gramàtica i també un Diccionari menorquí-espanyol-francés-llatí.

Poesia Preromàntica

Corrent ideològic, literari i artístic que aparegué a Europa durant la segona meitat del segle XVIII, en el qual germinaran les idees que portaran el romanticisme. Característiques:

• Retorn als orígens, enfront de les acadèmies i el racionalisme: dels orígens clàssics grecoromans arrencaren els principis de la burgesia ascendent, simbolitzant la consciència ciutadana enfront l’aristocràcia;

• Retorn a la natura, producte de les recerques científiques dels naturalistes;

• Retorn al sentiment a l’emoció: sentiment davant les ruïnes de l’esplendor passat, hi ha una recerca d’un món irracional i fantàstic enfront del racionalisme.

En literatura es donen les característiques de revolta, desesperació i malenconia, juntament amb les anteriors esmentades, dins unes tendències classicitzants. Com ja hem dit abans, cap a finals del segle XVIII comença a manifestar-se un canvi de sensibilitat; un grup de poetes neoclàssics manifestaren en la seua obra un subjectivisme sentimental que desemboca en el Romanticisme.

No hi ha cap obra de mèrit literari, sols cal esmentar a Ignasi Ferreres que escriu Soliloqui de Caifàs on ja es veuen unes tècniques i uns continguts preromàntics. També cal esmentar a Antoni Puigblanch que escriu Les comunitats de Castella, on trobem una defensa de la llengua i un sistema democràtic com propugnava el romanticisme.

 

Prosa

No es pot parlar d’una veritable prosa creativa al s. XVIII ja que les obres solen tenir un caràcter erudit, científic o ideològic, però cal destacar com veurem, l’obra de Baldiri Reixac, de Fra Joan López i del Baró de Maldà.

Pel que fa a la prosa política i la historiografia, durant la guerra de Successió va haver-hi gran activitat parlamentària en la qual excel·leix el discurs que Manuel Ferrer i Ciges va dirigir a la Junta de Braços.

Hi ha també una abundant literatura pamfletària a favor de Carles d’Àustria contra el comportament de Franca i contra Anglaterra per l’incompliment de promeses del pacte de Gènova: Despertador de Catalunya, Via fora als adormits i Record de l’Aliança.

En la predicció religiosa del segle XVIII, hi ha un avanç de l’ús del català a causa, en part, de les manifestacions de crisi religiosa que obliga els bisbes a tenir en compte l’eficàcia per damunt de tot. Això és també la causa que es publiquen catecismes en català i els predicadors s’atreveixen a utilitzar en català els recursos de l’oratòria barroca. Finalment, hi ha també l’activitat dels missioners. Abunden les obres religioses en aquesta època: catecismes, vides de sants, tractats d’espiritualitat, traduccions bíbliques i litúrgiques... Així l’Exercici del cristià del gramàtic Josep Ullastre o el Foment de Pietat de Josep Liord, obres de gran difusió, i la traducció dels salms penitencials de Pere Mercé i Santaló.

És natural que també hi hagi gran nombre de manuals de predicació, alguns d’ells traduïts i reeditats moltes vegades: Font mística i sagrada del paradís de l’Església del missioner fra Francesc Balcells; Alivio de pastors i past d’oveller de Pere Salses i Trilles; Plàtiques sobre los evangelis de Francesc Rey.

Entre les obres en prosa d’aquesta època, poques tenen nivell literari. Al 1749, el clergue Baldiri Reixac (1703-1781) publicà la primera part de les Instruccions per l’ensenyança de minyons, breu tractat de pedagogia, resum del mètode de l’escola Port-Royal que propugnava l’educació de l’alumne en la seua llengua materna. Inspirat en els Traité des études de Charles Rollin, dedicat a universitaris i que Reixac aplica a les escoles rurals de Catalunya, les Instruccions... ens parlen, per primera vegada en la història de la nostra pedagogia, d’amor al nen. Contra els mètodes dels jesuïtes, recomana les classes poc nombroses. A més del seu valor pedagògic, conté una apologia de la llengua catalana i al final, un vocabulari castellà-català.

Fra Joan López (1730-1798) en la seva Peregrinació a Jerusalem ens conta la seua estada a Terra Santa, com a religiós al servei d’una comunitat catòlica. Descriu les formes de vida, costums i governs dels pobles que va coneixent; té una gran habilitat descriptiva i un agut sentit de l’observació.

La figura més important de la prosa catalana del XVIII és Rafael d’Amat de Cortada i de Sentlust, baró de Maldà (1746-1819). La seua obra, Calaix de Sastre que té seixanta volums, dels quals se n’ha publicat una petita part, ofereix una visió de la Barcelona i de la Catalunya d’aquell temps molt viva i directa. El baró de Maldà, malgrat la seua condició nobiliària, va saber posar-se en contacte amb el poble i és el primer escriptor català que connecta directament amb la realitat. Anotà les seues observacions sobre Barcelona i les rodalies per la qual cosa els seus papers son una inapreciable informació sobre la vida catalana del segle XVIII. El seu estil és pobre, el llenguatge ple de castellanismes i mal construït, però malgrat això té una Gràcia i un poder de captació del lector o de l’oient –ell llegia els seus relats en tertúlies nobiliàries. Era un home extraordinàriament piadós, un bon músic i un excel·lent gastrònom. El baró de Maldà ha estat qualificat com un periodista avant la lettre.

Font del text: Renaixement, Barroc, Neoclassicisme i Preromanticisme. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://es.scribd.com/document/11564678/49-Tema-49-El-fet-literari-des-del-Segle-d-Or-fins-a-la-Renaixenca-Renaixement-Barroc-Neoclassicisme-i-Preromanticisme