Des de la postguerra fins a l'actualitat
2. La prosa d'idees
Fins el 1939: assaig, crítica i novel·la
Si amb la seva riquesa el predomini de la poesia fou llavors absolut, la posició crítica més estricta que l’acompanyà afavorí la creació de cultura, amb l’esforç editorial —que cobrí des de les edicions erudites, com les de la Fundació Bernat Metge i les d’"Els Nostres Clàssics”, fins als moderns, com les de Proa i Catalònia—, les revistes i la premsa en general; hom passà, a més, de les restriccions de la Dictadura a l’oficialitat. L’obra literària, el periodisme, la creació de cultura i àdhuc la política convergiren, doncs, en l’obra de Lluís Nicolau d’Olwer (Resum de literatura catalana, 1927; El pont de la mar blava, 1928), de Jaume Bofill i Mates (La llengua catalana, 1933) i d’Antoni Rovira i Virgili, historiador, prosista literari (Teatre de la natura, 1928) i periodista: redactor i editorialista de La Publicitat (1922) i fundador de la Revista de Catalunya (1924). Assagistes i crítics, entre ells Joan Crexells (Primers assaigs, 1933), J.V. Foix i Carles Riba (Els marges, 1927), ocuparen les pàgines literàries d’aquestes publicacions, així com del magazín D’Ací i d’Allà (1924, segona etapa), del setmanari Mirador (1929), de la La Nova Revista (1927) i dels Quaderns de Poesia (1935), mentre Antoni Rubió i Lluch fonamentava la investigació historicoliterària, seguit de Jaume Massó i Torrents i, sobretot, de Jordi Rubió i Balaguer. Època, doncs, més que creadora de teatre o de novel·la, institucional i alhora reflexiva, produí també les cròniques, com Coses vistes (1925), revelació de Josep Pla, l’obra màxima de Puig i Ferreter Camins de França (1934), les Visions de Catalunya (1927-35) de Joan Santamaria, i les memòries de Plàcid Vidal L’assaig de la vida.
El conte, així mateix, mantingué la regularitat i la qualitat, amb J.E. Martínez i Ferrando, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Miquel Llor i, a la darreria, Salvador Espriu amb Ariadna al laberint grotesc (1935), mentre Josep Maria Folch i Torres, l’escriptor més popular del seu temps, lliurà periòdicament Pàgines viscudes. En canvi, malgrat una certa facilitat de publicació, com als Quaderns Literaris de J. Janés i Olivé, i els premis —premi Crexells, 1928—, la novel·la no assolí de renovar-se sinó en obres aïllades, en ruptura amb el naturalisme i amb pas a la novel·la psicològica, com Fanny (1930) de Carles Soldevila, Laura a la ciutat dels sants (1931) de Miquel Llor, Vals (1936) de Francesc Trabal i Aloma (1937) de Mercè Rodoreda.
Uns altres continuaren obertament la tradició anterior, però amb elements psicològics autobiogràfics i poètics, com Puig i Ferreter (El cercle màgic, 1929), Pere Coromines (En Tomàs de Bajalta, 1925) i Sebastià Juan i Arbó (Terres de l’Ebre, 1932). Semblants a cròniques, hi hagué novel·les: Vida privada (1933) de J.M. de Sagarra, Quan mataven pels carrers (1930) de Joan Oller i Rabassa i la satírica Mort de dama (1931) de Llorenç Villalonga, mentre Salvador Espriu constituí una revelació amb Laia (1932). El teatre perdia, així mateix, vivesa i amplitud. Cap dels principals autors del Modernisme no trobà equivalent en aquest període, malgrat els èxits i la notable continuïtat del teatre de Josep Maria de Sagarra, en general no prou exigent (L’hostal de la Glòria, 1931). A l’extrem oposat, Carles Soldevila intentà la comèdia, ben resolta, d’ambient ciutadà (Els milions de l’oncle, 1927), però el seu èxit fou esporàdic, com ho foren els d’Avel·lí Artís (Seny i amor, amo i senyor, 1925), J. Millàs-Raurell (La llotja, 1928) i Ambrosi Carrion (Níobe, 1928). El teatre infantil de Josep Maria Folch i Torres tingué encerts notables. Entre el 1936 i el 1939, al Principat, la ciutat adquirí un caràcter més “oficial” i sovint engatjat, com indica el fet de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes —la qual a més de les seves edicions, publicava la Revista de Catalunya (1938), el servei de biblioteques del front, del Casal de la Cultura, i d’altres serveis de què es féu càrrec la Generalitat. Molts d’escriptors col·laboraren al setmanari Meridià i al magazín Catalans! (1938), però només alguns respongueren a l’afany de renovació, entre ells Joan Oliver en teatre (La fam, 1939), C.A. Jordana en narracions, Pere Calders (Unitats de xoc, 1938), Xavier Benguerel i Josep Sol (Una adolescència, 1936). És culminant en aquest temps l’abundor i la qualitat de traduccions, antigues i modernes.
La postguerra: la clandestinitat i la represa
La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La represa d’aquests cap al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L’Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense peu d’imprempta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l’obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de Bierville (1942), i l’acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l’obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968). L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963— potencia d’altres gèneres, com la novel·la, l’assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum. Es consagraren tres narradors d’èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els onze volums d'El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel·lística de Joan Sales (Incerta glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel·lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d’exili. S'amplià fins a la cinquantena de títols l’obra de Josep Pla. Així mateix, dels novel·listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l’obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui, com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic. Tant en la poesia com en la narrativa aparegueren variades formes d’avantguarda (Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedes, Joan Perucho) fins al teatre de Pedrolo, de Brossa i de Porcel.
Aquest gènere, reprès cap al 1946, no assolí de superar la crisi i anà de fórmules tradicionals (Sagarra, autors populars) a assaigs excepcionals, com Primera història d’Esther (1948), de Salvador Espriu. Posteriorment sorgí una generació de molt interès. L’erudició més exigent és protagonitzada per Jordi Rubió i Balaguer, Josep M. de Casacuberta, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Francesc de B. Moll i Joan Coromines. El pensament i l’assaig històric se centren en Jaume Vicens i Vives, Maurici Serrahima i Josep Ferrater i Móra. Hi ha també la influència i la vastitud de l’obra del crític, assagista i historiador Joan Fuster, sobretot a partir de Nosaltres els valencians (1962). Els primers premis literaris (Joanot Martorell, Ossa Menor, Víctor Català) eixamplaren a poc a poc la restringida vida literària catalana, que disposà de revistes com Ariel (1946), Antologia (1947) i Poemes (1963), que foren aviat suprimides. A part les abundants publicacions de l’exili (La Nostra Revista i Pont Blau de Mèxic, Germanor de Xile, Catalunya de Buenos Aires), la tribuna de més durada i de més pes fou Serra d’Or (des del 1959), sota l’empara de l’església i l’esforç editorial més important fou la creació d’Edicions 62.