Des de la postguerra fins a l'actualitat

La primera meitat del segle XX està marcada per la guerra (la Gran Guerra, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial). Aquest fet, que convulsionà tot Europa, coincidí amb un mosaic ric i divers de propostes artístiques.

En alguns casos, aquestes propostes consoliden opcions o tendències anteriors als fets bèl·lics. Així, per exemple, l’esperit revolucionari de les avantguardes desemboca en el surrealisme, moviment aparegut a França el 1924, compromès i implicat amb el seu entorn, que afectà principalment la poesia i la pintura.

Així mateix, la tradició simbolista, sorgida el darrer terç del segle XIX, es reformula en els plantejaments estètics dels creadors postsimbolistes, entre els quals destaquen Paul Valéry, Carles Riba, Konstantino Kavafis, Ezra Pound, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Fernando Pessoa, que plantegen una poesia centrada en la investigació i l’experimentació formal, fins al punt que pot derivar cap a la poesia pura, tancada en si mateixa, allunyada de l’exterior.

En altres casos, la creació es conjuga amb profunds coneixements culturals, que impregnen els textos poètics d’un alt grau de complexitat, amb múltiples referències a la tradició literària. Aquest és el cas de Thomas Stearns Eliot, nord-americà, premi Nobel de literatura l’any 1948 (la Bíblia, Dant, Shakespeare o Baudelaire, per citar alguns exemples). La terra gastada (1922), que troba en els mites antics la revelació de l’home modern i Dimecres de cendra (1930) són una reflexió sobre el desencís de l’home contemporani.

Així, doncs, la producció artística i literària de la primera meitat del segle XX es caracteritza per l’heterogeneïtat de propostes d’uns creadors, la biografia dels quals està marcada per la guerra. Alguns hi participaren, com per exemple Rainer Maria Rilke, màxim exponent de la poesia germànica, amb propostes que van des del poema objecte, en el camp de l’avantguarda, fins als Sonets a Orfeu (1923), marcats per un fort sentiment d’enyorança.

D’altres, per raons ideològiques o polítiques, es veieren empesos cap a l’exili, experiència que marcà la seva producció. Carles Riba, que el 1939 marxà a França, n’és un exemple. Instal·lat a Bierville, escrigué una de les seves obres més importants: les Elegies de Bierville (1939-1942), en què es plasma l’experiència traumàtica de l’exili.
Les perspectives dels escriptors catalans després de viure la Guerra Civil no són gaire diferents de la resta dels seus contemporanis.
Davant de la situació de forta repressió de qualsevol ideologia que no s’adaptés al sistema de la dictadura del general Franco, els intel·lectuals catalans van optar per dos camins: l’exili o la clandestinitat.

En aquest període, la poesia catalana manté una forta expressivitat, un to autobiogràfic, i la costant del tema de l’enyorança. La llengua es converteix, alhora, en el símbol d’una pàtria que cal salvar. Després de l’any 1939 i d’una manera progressiva, la literatura catalana s’organitzà en el moviment de l’exili, amb la qual cosa va sobreviure gràcies a petites colònies d’immigrants en diferents països.

Pere Quart és un exemple clar de l’intel·lectual català que lluita per fer sentir la seva veu. Inicia la seva producció abans de la guerra, pren part en la lluita i s’exilia a Santiago de Xile.
La poesia de Pere Quart parteix de l'existència del poeta tot inserint-se en la realitat històrica que li ha tocat viure. El poeta, amb senzillesa, ens presenta la realitat immediata a través d’unes pinzellades d’humor i d’ironia que provoca la reflexió crítica. En tornar a Catalunya (1948), la seva obra adquireix un to més transcendent pel dolor de l’exili, l’enyor i la preocupació per la mort.

Obres com Bestiari (1937), Saló de tardor (1947) o Quatre mil morts (1977), exemplifiquen una trajectòria poètica d’un inconformista constant que amplia la seva creació literària al periodisme i a la producció narrativa i teatral.

El poeta més representatiu de la postguerra que connecta la cultura catalana de l’exili amb la que es fa al país és Carles Riba. És un dels intel·lectuals més complets: humanista, poeta, crític i traductor. La seva producció poètica, que parteix en uns inicis de la recerca de la identitat amb el primer llibre d’Estances (1919), evoluciona, durant el seu període d’exili a França, cap al seu llibre més destacat i complex: les Elegies de Bierville (1943), on expressa l’experiència personal i col·lectiva enllaçant tradició i present. Carles Riba elabora una poesia reflexiva des de l’experiència poètica del simbolisme. En una darrera etapa, Esbós de tres oratoris (1957), la seva obra dóna un gir cap a un to religiós dramàtic més narratiu.

Altres poetes com Clementina Arderiu, Màrius Torres, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Josep Palau i Fabre i Joan Sales van contribuir amb la seva producció a mantenir la veu poètica de tot un poble.

Exiliar-se, sinònim d’allunyar-se, implica marxar d’un poble, una ciutat o un país. Exiliar-se, però, també pot ser una experiència vital que suposa l’aïllament de la realitat més immediata. El primer respon a la denominació d’exili exterior. El segon, a la d’exili interior, situació dels poetes que romangueren al país: un país, però, que els resultava estrany o aliè després de la Guerra Civil. En aquests casos, la poesia es convertí en un territori alternatiu a la realitat en què va primar l’experimentació formal.

Aquest és el cas de J.V. Foix, pròxim als moviments d’avantguarda, que es declarà “investigador en poesia” amb obres com Gertrudis (1927) i KRTU (1932). Durant els anys de clandestinitat de la immediata postguerra, contribuí a organitzar diferents grups al voltant de diverses revistes. Presentà els sonets decasíl·labs d'estil clàssic a Sol, i de dol (1936) amb la intenció d’aconseguir l’equilibri entre la tradició i la modernitat a través d’un llenguatge literari propi que recull la tradició medieval (Ramon Llull i Ausiàs March) i la parla viva catalana.

Però una solitud profunda marcà els anys de la postguerra en la vida de Foix, que va continuar mantenint contacte amb altres escriptors i artistes del moment amb les tertúlies que organitzava a casa seva: Brossa, Tàpies, Tharrats, Cuixart, entre d’altres. Les irreals omegues (1949) i On he deixat les claus?... (1953) exemplifiquen una producció marcada per la Guerra Civil i la necessitat d’arrelament al país.

Salvador Espriu, que inicià la seva obra poètica després de la Guerra Civil, n’és un altre exemple. El dolor causat per la pèrdua de les persones estimades i del món on va viure decanten la seva poesia cap a una reflexió centrada en el tema de la mort i l’episodi agònic en la història de Catalunya. La nostàlgia dels temps passats a Cementiri de Sinera (1946), la preocupació pel destí del seu país i de la llengua a El caminant i el mur (1954), i el ressò popular que adquirí en la lluita contra el franquisme amb La pell de brau (1960), defineixen el caràcter de la seva obra. 

El poeta, a través d’un estil concís, utilitza un vocabulari de caràcter simbòlic ple d’elements bíblics o de la mitologia antiga. Espriu és considerat poeta nacional de Catalunya i la seva veu serà popularment difosa gràcies a la interpretació que farà el cantant Raimon dels seus poemes.

L’obra poètica de postguerra d’escriptors com Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater s’ha de sumar a les múltiples veus individuals que han contribuït a la construcció d’una veu amb identitat pròpia de la literatura catalana. S’ha de tenir en compte que la poesia ha estat, alhora, un activador cultural arreu dels Països Catalans amb el relleu poètic de generacions posteriors com Vicent Andrés Estellés al País Valencià o Marià Villangómez a les Illes Balears.

[Font http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/exili/pantalla4.htm]