 |
Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939
Passà la seva infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.
Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu company, el doctor Ramon Turró, escriví unes proses castellanes, però començà aviat a publicar només texts catalans: premis als jocs florals de Girona i de Barcelona i col·laboracions a La Renaixença , La Revista , La Il·lustració Catalana , L’Avi Munné , Recull , El Matí , etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i féu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la ( La gent del Mas Aulet, fabulació ambiciosa, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.
[Font: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057435.xml]
|
|---|
Ruyra, proposat incessantment com a model de prosa pels noucentistes, començà la seva carrera literària escrivint en castellà, i no canvia de llengua fins als trenta anys. L’admiració dels noucentistes per l’obra de Ruyra i l’exhibició del seu nom enfront de veus crítiques, és perfectament explicable si pensem que, de fet, fou Ruyra qui portà a la pràctica la categoria de prosa que ells oposaren a la poesia.
En el seu conjunt, l’obra de Ruyra es caracteritza per dos elements fonamentals:
En primer lloc, pel seu pregon catolicisme, la qual coa, literàriament, significa el rebuig de tot naturalisme i de concessions sensualistes a les seves narracions (llevat d’alguna narració com Jacobé o Fineta). El món de Ruyra és un món ordenat, governat per lleis lògiques, un món segur on es confirma la bondat divina, i amb un ritme propi que es voldria indestructible, al qual ha d’adaptar-se l’home.
En segon lloc, i per dir-ho amb paraules seves, l’obra de Ruyra es caracteritza per la consideració de l’escriptura com a treball, és a dir, com a recerca constant de la frase perfecta, justa i exacta: de la frase que defineixi, a partir d’una tasca d’investigació i reflexió, l’objecte narrat.
Vist això, no ha d’estranyar-nos que quan Ruyra volgué conrear la novel·la llarga li fos pràcticament impossible: la que va emprendre La gent del mas Aulet, restà inacabada. El seu terreny era el dels espais curts,on un tema molt concret, gairebé mínim, li permetia posar en marxa una descripció minuciosa i acurada dels seus paisatges preferits. En aquest sentit, és del tot simptomàtic que Pla, un bon lector de Ruyra, pugui descriure tota la costa mediterrània, excepte Blanes, lloc reservat, sembla que ja històricament, a Joaquim Ruyra.
Vegem aquesta magnífica descripció de la costa blanenca el moment de l’alba, que es troba en la prosa narrativa Les coses benignes:
|
L’estel de l’alba fulgurava inquietament, ja velada per la bromosa i rosada llum de l’aurora. El sol, encara invisible, daurava la cresta de la calitja marina i encenia una flameta a la punta superior d’algunes veles que negrejaven a l’horitzó. Per tot el paisatge passava una tremolor de llum càlida. Ací i allà s’alçaven unes veuetes gentils, infantívoles, d’una expressió d’innocència paradisíaca: els curts i admiratius refilets de les aloses que s’anaven despertant per les feixes. I en els marges boscosos sanglotaven amb riure ofegat ocults xaragalls; i de la mar, sembrada d’esculls, venien sons frescals de xapoteig i xarrups deliciosos. Tota la naturalesa somreia. I en aquella hora matinal, les acàcies exhalaven una olor cèlica i, xopes de rosada, semblaven plorar de tendresa amb el goig del nou dia.
(ed. cit., pp. 408-409)
|
El 1903 publicà Marines i boscatges, edició que comprenia excel·lents novel·les curtes com Jacobé, El rem de trenta-quatre, o En Garet de l’enramada. Reeditada més tard com a Pinya de rosa, amb correccions degudes a la reforma de Fabra i, per tant, a l’esforç d’adaptació que féu Ruyra –la qual cosa reafirma la seva voluntat de crear una prosa perfecta –inclourà també la narració L’idil·li d’en Temme, La paraula (1919), Entre flames (1929) i Les coses benignes (1925), una de les narracions que millor expressen la filosofia de Ruyra, posen en relleu no solament la predilecció de Ruyra pel conte i la novel·la curta, sinó al mateix temps, les condicions d’un estil que vol produir l’efecte d’una peculiar versemblança, sense caure en el camp de la novel·lística pròpiament dita: antidispersió, rigor analític i concentració temàtica.
No es pot negligir la important aportació lingüística de Ruyra a la represa normalitzadora del català. Participa'activament en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). I, ben aviat, s’acostà al sistema establert pel grup de L’Avenç. Va aportar una riquesa i una matisació rigorosa en l’àmbit del lèxic i la sintaxi. De la parla marinera de Blanes, en pouava una abundosa quantitat de material per al futur diccionari, superant la seva tendència dialectalista amb un afany d’estilització de les solucions populars. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1924, participà activament en les seves tasques, tot donant suport i enriquint les orientacions lingüístiques de Pompeu Fabra.
