Les avantguardes i la literatura de preguerra

Contra els poetes amb minúscula

Fer una història global i enllaçada de tots els fets literaris i artístics avantguardistes a Catalunya durant el segle XX resulta una cosa difícil i plena de paradoxes. Val a dir, en termes generals, que totes les mostres d'avantguardisme literari que s'han produït a Catalunya al llarg del segle XX no ofereixen un panorama coherent i ben estructurat. A diferència, potser, del cas de les arts plàstiques i l'arquitectura, les avantguardes literàries han tingut una història plena d'esculls, frustracions i alts i baixos. Hom pot dir, en línies generals, que l'avantguardisme literari català no ha arribat mai a sistematitzar-se; no hi ha hagut, de fet, figures assenyalades ni una producció abundant i coherent, sinó sempre mostres esporàdiques, intermitents, intents tan arriscats com efímers, i, sobretot, no hi ha hagut, en cap moment, una veritable continuïtat que ens permeti parlar de tota una trajectòria homogènia i seguida d'escoles avantguardistes. Mentre les avantguardes catalanes avançaven a un ritme sincopat i a contracorrent, al seu costat i simultàniament es desenvolupava una evolució literària de formes i continguts molt diferents dels avantguardistes i que era, pròpiament, l'única  línia clara i ben enfilada en la història de l'estilística literària catalana del segle XX.

Mentre l'estètica noucentista avançava amb un programa teòric i unes realitzacions pràctiques poc o molt cristal·litzades i enllaçades harmònicament  amb el context cultural de la societat burgesa catalana del moment; l'avantguardisme només va anar oferint mostres esporàdiques de subversió d'aquell ordre; i aquestes mostres eren més l'expressió de voluntats personals i d'influències exteriors mal dirigides que no pas la conclusió de cap escola literària de llarga tradició. És a dir, al davant, i contra, una tradició literària que seguia una evolució clarament analitzable en tots els seus factors, l'avantguardisme català no va tenir cap altra significació que l'intent d'una transgressió violenta, típicament anàrquica, contra l'avenç implacable i segur d'una estètica literària tal vegada passada de moda, decadentista o formalista, però molt arrelada en la classe intel·lectual urbana de la catalunya contemporània.           

Si traduïm això a termes político-socials podem dir que els trets d'avantguardisme literari, a Catalunya, no han estat altra cosa, allarg de tot el segle, que senyals d'un individualisme anarquitzant, més o menys impregnat de filosofies individualistes i laiques, com ara la de Nietzsche, i de concepcions polítiques típicament anti-autoritàries i “anti-socials”; en l'extrem han estat mostres d'una “voluntat de poder” personalista, de tractora de tota idea d'Estat i d'ordre, i defensora, bé que no sempre amb elements no sempre crítics, d'antics tòpics anti-religiosos, més internacionalistes que catalanistes (Salvat arribarà a dir en un determinat context que el socialisme i el nacionalisme no són compatibles), i també contraris a tota sistematització de l'esperit humà i de les seves facultats. Per això els avantguardistes catalans xocaren de vegades amb a confessionalitat catalana, amb les institucions nacionalistes de la Catalunya moderna, i amb la pròpia idea de l'Art com quelcom sacralitzat, sistematitzat i adequat al context sociocultural de la classe dominant. Tanmateix, les Conspiracions de Salvat i part de l'obra de Junoy Folguera i Foix són mostra d'un catalanisme naturalíssim i sovint sentimental que no pot estar-se d'aflorar en la paraula viva dels nostres avantguardistes.

L'avantguardisme català no arribà a significar, de fet, sinó un conjunt d'exabruptes ideològics, polítics i culturals –palesos en l'anticonvencionalisme de les seves produccions poètiques- que romanen, pròpiament, al marge d'una cultura nacionalista i mítica, sòlidament burgesa i amant de l'ordre i la tradició. Enfront d'aquesta ideologia dominant, els trets avantguardistes es poden entendre com un ús del dret legítim a la revenja davant de la qual aquella cultura majoritària a penes s'immuta. Per a tot un sector majoritari de la cultura literària catalana moderna, les pràctiques avantguardistes no han passat mai d'ésser la mostra d'un ímpetu adolescent i immadur, que els portaveus de la crítica literària “oficial” han recuperat fàcilment en tot moment. Indiferents a un fons ideològic i polític que els avantguardistes no sabien exactament com fer evident i transitiu al camp de la política quotidiana, aquells que detenien l'“oficialitat”  de la literatura, sempre poc o molt tradicionalistes, bandejaren l'avantguardisme com un conjunt d'exercicis puerils practicats, deien, per aprenents d'escriptor que no eren capaços d'escriure un sonet perfecte.

Cal relacionar amb això el fet que gairebé tots els poetes que conrearen l'avantguardisme a Catalunya, no ho van fer al llarg de tota la seva vida. J.V. Foix, Joaquim Folguera i Josep maria Junoy, per exemple cediren a la seducció de l'avantguarda durant un temps, però tots ells es consagraren més aviat com a poetes que recollirien, de fet, els elements de la poesia post-simbolista. Aquest no és ben bé el cas de Joan Salvat-Papasseit qui, com ja veurem, perseverà més o menys al llarg de tota la seva producció poètica, a la vora de la investigació formal pròpia de l'avantguarda. Val a dir que, amb això, els nostres avantguardistes traïren una mica l'esperit propi de tota avantguarda, que per definició no vol situar-se en la processó de la tradició literària, sinó instaurar un llenguatge poètic inèdit, desvinculat de tota tradició històrica.

A Catalunya l'avantguardisme fou, sobretot, un fenomen de marginació a contracor. Una marginació que de vegades fou de tipus ideològico-social (Salvat, per exemple, procedia de la classe baixa barcelonina). Però, en general, si el conjunt de fets avantguardistes catalans –i àdhuc europeus- configuren una literatura marginal, això és, potser , perquè des d'un punt de vista ideològic se situen en una zona marginal respecte a la ideologia dominant (en el nostre cas, s'hauria de pensar en les contradiccions que els avantguardistes podien sentir entre determinades il·lusions de tipus intel·lectual, i el programa polític ofert per les institucions de la Mancomunitat de Catalunya presidida per Enric Prat de la Riba). Però també podríem dir-ho a la inversa: si l'avantguardisme a Catalunya prosperà poc. I d'una manera intermitent, això és tal volta perquè, més que probable, que els defensor de les pràctiques d'avantguarda no tenien, de fet, gaires contradiccions respecte a l'ordre burgès de les literatures més “oficials” de la Catalunya moderna, i per això, en conseqüència, les seves realitzacions pràctiques no assoliren un nivell prou clar d'alternativa ideològica enfrontada a l'ordre ideològic dels escriptors més  arrelats en la cultura i els mites catalanistes del noucents.

Tots aquests elements, afegits a la recepció sovint feble i incompleta dels avantguardistes d'Itàlia i França, s'han de tenir presents en el moment d'intentar una aproximació a la història de l'avantguardisme a Catalunya.

Pel que fa a la literatura –el cas de les arts plàstiques és molt diferent, molt més reeixit i més ben rebut- podem destriar tres períodes prou clars i cronològicament ben separats per moments de silenci:

El període 1926-1930, caracteritzat per la recepció del surrealisme francès, especialment a les pagines de L'Amic de les Arts, que es publicà a Sitges entre abril de 1926 i març de 1929, i a la revista Hèlix , que es publicà a Vilafranca. L'any 1928 es publicà el famós Manifest Groc, signat per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, animadors i col·laboradors de les revistes esmentades. El 1929 apareixen els anomenats Fulls Grocs, una mena de revista que no arribà a quallar. Són importants els intents de lligar els fonaments del materialisme històric,e n el seu vessant marxista, amb els principis estètics del surrealisme. En aquest sentit, Jaume Miravitlles, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), publicà un fulletó “Contra la cultura burgesa”, on presentava Salvador Dalí com a gran revolucionari. El 1934 la revista D'ací d'allà publicà un número extraordinari dedicat al surrealisme.

El període de represa a la post-guerra, protagonitzat pel grup Dau al Set que publicà una revista del mateix títol entre 1948 i 1954.