Les avantguardes i la literatura de preguerra
1. Les avantguardes
1.3. Joan Salvat-Papasseit
Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) constitueix un dels exemples més notables de l’avantguardisme català. No és que Salvat fos únicament un poeta d’avantguarda, però és dels pocs escriptors que arribaren a publicar més d’un llibre sencer amb pretensions avantguardistes (altres casos el constitueixen J.V. Foix i Joaquim Folguera).
De Joan Salvat-Papasseit sí que podem dir que la pràctica d’avantguarda està lligada amb l’ascendència social. El seu pare, fogoner de vaixells, morí quan el poeta tenia set anys. Això determinà el seu ingrés a l’escola de l’”Asil Naval”, on Salvat-Papasseit cursà uns estudis precaris i de tot punt insuficients, que van frustrar, ja des d’aquella època i a part de la situació econòmica de la família, les possibilitats de Salvat d’accedir a una formació cultural universitària.
Segons els amics que han fet la crònica de la seva vida, començà a treballar cap als tretze anys com adroguer, i després com ajudant en un taller d’escultura religiosa de Barcelona. Hom li atribueix un bon nombre de professions diverses, practicades totes amb la intenció primera de guanyar diners per ajudar la seva mare en el sosteniment de la família.
Impregnat d’aquest tarannà –més que no cultura, perquè Salvat havia llegit poc, i de pressa- el poeta fundà l’any 1917 una revista d’un sol full anomenada Un enemic del Poble, amb el subtítol eloqüent de “Fulla de subversió espiritual”. En aquests fulls, que apareixien més o menys mensualment, Salvat publicà els anomenats Mots-propis, conjunt d’aforismes que reflecteixen els seus punts de vista sobre l’art, la cultura, la religió, el catalanisme, les lluites socials, i algunes altres coses.
Un punt de vista anàrquic en allò polític queda palès en un d’aquests “mots-propis”: “Sé el que pensava ahir –que no és com avui penso- i no m’arrepenteixo (sic), més no puc saber què pensaré demà. No dec, doncs, afiliar-me a cap programa fet o a cap partit” (n. XXX). I també queda clar un anarquisme individualista per tot allò que estigui relacionat amb l’activitat de l’esperit, i, especialment, amb una de les expressions més pures, segons Salvat, com ja era el punt de vista dels modernistes: la poesia. Escriu Salvat: “Al marge d’un article de Joan Ruskin, on vagament es parla de ço que s’anomena lliure albir, voldria posseir la noble intel·ligència del fidelíssim ca, per a ésser sempre bo; voldria posseir la llibertat amplíssima i l’esperit anàrquic de la mosca, per a ésser gosat sempre com un boig” (n. LI).
Salvat parla del poeta com un “home entusiasta”: “El poeta serà, doncs, l’home entusiasta”escriu l’any 1919 a la revista Mar Vella, i aquest entusiasme s’ha d’entendre com una força espiritual que no sabria adaptar-se ni als programes polítics ni al concepte de Pàtria: “El poeta ha nascut per damunt de la Pàtria” diu també Salvat als “fulls de subversió espiritual” que dirigeix i redacta.
Aquest entusiasme no és pas l’entusiasme del superhome nietzscheà, sinó, senzillament, un entusiasme de l’home-poeta. En aquest sentit, doncs, un entusiasme pròxim al de Maragall i a la seva dèria de la paraula viva. Indica Joan Fuster respecte a això: “contra el que suggereixi el terme en la seva etimologia i en la seva accepció corrent, l’entusiasme no era, per a Salvat-Papasseit, cap deixadesa mística, cap propensió al frenesí. La idea li venia, és clar, dels romàntics, a través de Maragall, a través de Diego Ruiz –un llibre seu, Del poeta civil i el cavaller, influí tanmateix, no és un superhome ni un il·luminat, tampoc un maudit a l’estil fi-de-segle” (Pròleg de Joan Fuster a l’edició de Poesies de Salvat-Papasseit de 1962, p. 52). El poeta que vol exemplificar Salvat, i d’aquí les contradiccions que sorgiran en la seva obra quan vulgui ésser avantguardista, és un poeta entès com home entusiasta, sensible, valent, agosarat. Diu ell mateix en una “nota biogràfica”: “Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. Però em sé d’una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava” (Mots propis i altres proses, cit. p. 77)
Així, amb una evident provisionalitat i feblesa programàtica, es reuneixen en Salvat, i també en altres poetes joves del moment, una barreja d’ambició de percepció poètica neo-romàntica, una defensa de la intel·ligència sensible que procedeix clarament del simbolisme francès i anglès, un desig típicament modernista de trobar la forma literària més ajustada al caràcter efímer de tota sensació, i una concepció político-social sempre pròxima a la doctrina desordenada de l’acràcia: “Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia (sic) sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició. Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n’és una nova forma d’opressió,perquè és un estat seguidor de l’estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.” (Mots propis..., ed. cit., pp. 42-43)
És comprensible que aquestes declaracions, unides a la publicació dels seus llibres d’avantguarda (Poemes en Ondes Hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les Gavines, 1921) despertessin desconfiança i fins i tot sornegueria per part d’aquells intel·lectuals que s’havien sotmès a una poètica totalment distinta (noucentista) en ares de la il·lusionada construcció d’una nacionalitat catalana dirigida pel programa ideològic de la burgesia en puixança.
Aquesta actitud avantguardista dels primers llibres de Salvat –paradoxalment inspirats, entre altres fonts, pel futurisme de Marinetti aliat ala progressió del feixisme a Itàlia-, no té cap altre suport polític i ideològic que la progressiva influència que assoliren les organitzacions obreres a partir de la inflació conseqüent a la primera Guerra Mundial, i al catalanisme d’esquerres. I la vinculació política de Salvat amb aquestes organitzacions fou molt relativa, quasi imperceptible.
Quasi tots els comentaristes de l’obra de Salvat (Josep Pla, Joan Fuster, Tomàs Garcés...) han coincidit a assenyalar que el millor del poeta no es troba en els poemes d’avantguarda, sinó en els dedicats a temes més tradicionals, i escrits amb procediments també més clàssics: l’amor, la naturalesa, la pàtria. Val a dir que aquesta apreciació d’algun sector de la crítica podria entendre’s com un darrer mecanisme d’assimilació, per part d’una ideologia catalano-burgesa dominant, d’un autor clarament marginat de la intel·lectualitat universitària del seu moment, i que va incorporar a la seva poesia aquells procediments formals que més semblaven adir-se amb un esbós del programa polític anarquista. Perquè, això sí, l’anarquisme de Salvat no va anar més enllà d’una actitud idealista i adolescent. En relació amb això, fixem-nos en la importància que Salvat concedeix en la seva poesia als temes de la joventut i de l’heroi jove (herència també de la inflamació modernista), i també al tema del pirata, el “lladre d’amors” o els clowns.
Com els seus companys de generació Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera, Salvat rebé amb admiració els jocs poètics reinventats per Apollinaire amb el nom de Cal·ligrames. Els tres autors citats els practicaren. Junoy féu una cèlebre Oda a l’aviador francès Guynemer publicada ala revista Ibèria l’any 1917, que causà admiració al regenerador modern d’aquest invent, Guillaume Apollinaire. Folguera i Junoy, unamica més com el propi Salvat, dedicaren algunes estones de lleure al dibuix-redacció de cal·ligrames (n’apareixen tres de Folguera, a títol pòstum, a la primera plana del número de març d’Un enemic del Poble), que contrasten amb llur posterior poesia metafísica i clàssica; en aquest sentit, també són un contrast els cal·ligrames de Salvat comparats amb els poemes eròtics de La Rosa als Llavis.
Observem la distribució del poema Marxa Nupcial, del llibre L’irradiador del port i les gavines(vid. ed. cit., pp. 39-41). Observarem la distribució tipogràfica del poema,les poques constants de rima i de ritme, i les recurrències a temes tan estimats pels futuristes italians com són el llum elèctric (“irradiador camaleònic”), l’ambient de circ, el dinamisme, els avenços de la tècnica (Edison). Temes, aquests, barrejats tanmateix amb algun element d’un vitalisme no gaire allunyat, com dèiem, de Maragall (“i així seré immortal”).
Però fóra parcial quedar-se amb aquesta sola visió de l’obra de Salvat. Com ja hem dit, Salvat és un poeta de qualificació difícil, impossible –és un poeta ingenu, seduït en diferents moments de la seva vida per diferents maneres de fer poesia, que sovint li arribaven barrejades i indiscriminades, i que s’anaven ajustant a la seva pròpia evolució sentimental i política.
A més de ser un dels més notables poetes de la primera avantguarda catalana, i un activíssim propagandista de certes idees anarquitzants oposades ala ideologia burgesa del seu moment, si bé mai violentament enfrontada amb ella, Salvat fou també un poeta que havia llegit molt bé els modernistes, Maragall especialment. A la fi podríem considerar que els avantguardismes catalans de la pre-guerra provenen tots de la gesta poètica dels homes del Modernisme, que foren els primers a aixecar una certa manera de fer literatura contra els mites vinguts a menys de la poderosa i influent Renaixença jocfloralesca de la segona meitat del segle XIX.
Comparem el poema anteriorment esmentat amb aquests altres de La Rosa als Llavis:
SI LA DESPULLAVA Si la despullavaoh, la meva amor! un botó que queia ja em donava goig. Ara la bruseta i el cinyell tot pret, mel rosada i fresca la sina després: al mig de la toia clavellets vermells. |
VISCA L'AMOR Visca l'amor
que m'ha donat l'amiga fresca i polida com un maig content! Visca l'amor l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet. Visca l'amor que ella també es delia. Visca l'amor: la volia i l'he pres. (ed. cit., pp. 185-186)
|
És cert, però, que Salvat no oblidà mai la seva dèria avantguardista, i aquests poemes es troben al costat d’altres on encara són evidents els trets –si més no purament formals- que donen idea de la influència futurista i cubista sobre Salvat. Fins i tot al llibre més suposadament lírico-eròtic de Salvat, La Rosa als Llavis, hi apareixen constants referències a la guerra, l’stylo, els tramvies, l’autòmnibus, l’avió o el voltàmetre, temes propis dels futuristes i de llur desfici per la tecnologia moderna.
Font del text: LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES. Carbonell, Antoni, Espadaler, Anton M., Llovet, Jordi, Tayadella, Antònia. (Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA). Barcelona, 1980. Adaptació de la versió web http://batxillerat.blogspot.com.es/2014/12/v-behaviorurldefaultvmlo.html |