Les avantguardes i la literatura de preguerra

Una anàlisi de la situació de la narrativa catalana anterior a la guerra civil ens porta a fer una breu referència a la crisi de la novel·la com a gènere i als esforços per superar aquesta conjuntura.

El que hom coneix per crisi de la novel·la és en realitat la crisi del realisme en literatura i, concretament, de les estructures narratives ja tradicionals, elaborades pels corrents realistes i naturalistes a la segona meitat del segle XIX. Ens trobem, per tant, amb un fenomen que no és exclusiu de la cultura catalana, sinó que és la manifestació d’una problemàtica estesa a les literatures europees, que en el nostre cas presentarà unes formes peculiars.

Les alternatives d’aquesta crisi de l’època daurada de la novel·la europea assenyalen un rotund distanciament i superació de le estructures narratives del XIX. Són exemples d’aquest esperit de recerca i voluntat de transformació i supervivència de l’antiga versemblança literària, obres comA la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1904); Els Buddenbrooks de Thomas Mann (1901) –crítica de la família burgesa_; L’immoralista d’André Gide (1902); La transformació (1912) o El procés (de Franz Kafka –puntal de tot un corrent literari bast en el qüestionament d eles estructures socials o polítiques del món industrialitzat i burocratitzat,la influència del qual va quedar prou palesa en la recepció que en feren els existencialistes francesos-; l’obra introspectiva d’Italo Svevo, Virginia Woolf (Mrs. Dalloway, 1925) i William Faulkner (El sol i la fúria, 1929), exemples de prosa on es practica l’anomenat “corrent de consciència”, un altre dels procediments pel qual es configura el progressiu individualisme en la literatura contemporània; i, finalment, assolint la fita més culminant en la renovació del realisme caduc, l’opera magna de James Joyce, l’Ulysses, publicat l’any 1922.

En la literatura catalana hom fa coincidir el punt àlgid de la crisi amb el període d’assentament i consolidació de l’escomesa noucentista. De fet, però, el problema ja s’havia plantejat durant el Modernisme, que no va ser capaç d’oferir una alternativa eficaç a la crisi de la novel·la. Impossible ja una nova Auca del senyor Esteve. Fent de l’antiruralisme un considerable cavall de batalla, el noucentisme atacarà aquests escriptors més genuïnament representatius del període modernista com ara Joan Puig i Ferreter, Prudenci Bertrana, Alfons Maseras i Víctor Català que es veuran obligats a emmudir.

El Noucentisme mai no rebutjà, en bloc i apriorísticament, el gènere novel·lesc, però exhibí una palesa indiferència davant d’aquesta forma literària. La posició noucentista, de fet, denota una tàctica dilatòria, encaminada a guanyar temps per trobar una resposta definitiva i contundent. Ara bé, l’argument expressat per Carner que el temps de la novel·la encara no era arribat, car abans calia portar a terme pràctic l’ideal de civilitat que aquella havia de reflectir, i el seu conseqüent rebuig de la novel·la, que narra una realitat no cívica (desagradable des de l’òptica endreçada dels noucentistes), acaba d’explicar el fracàs o l’absència de la narrativa noucentista. Els narradors descendents immediats del noucentisme, com Duran i Reynals, Alexandre Plana i Ernest Martínez Ferrando, no escriuran mai una obra amb plena consistència com a novel·la.

Això implica, d’altra banda, que la solució d’Eugeni d’Ors no era la que hom confiava d’obtenir dels noucentistes. La ben plantada (1911) difícilment pot ser presa com a novel·la. En efecte, La ben plantada és l’exposició de l’arbitrarisme en l’àmbit de la prosa, la base de la qual és l’antinovel·lisme. En l’obra d’Eugeni d’Ors no hi ha cap tret que estructuralment pugui recordar la construcció novel·lesca.

En trobar-se en aquesta cruïlla, el noucentisme optà per la sortida més viable: no es tractava tant de conrear a la desesperada un gènere decrèpit, com de reforçar, ampliar i consolidar la categoria totalitzant de la prosa. Així es deslliuraren els noucentistes de qualsevol lligam pròpiament novel·lístic.

D’aquí l’hegemonia que assoliren en aquest període el conte, el llibre de viatges, l’article periodístic, les “relacions” i la novel·la curta.

En aquest context s’originà el debat sobre la novel·la, en el qual participà bona part de la intel·lectualitat catalana. El debat, que hom sol datar durant el període noucentista, no representa cap solució immediata. La seva funció primordial fou la de crear un clima favorable al gènere, en remarcar la seva ja preocupant absència enfront de la demanda del lector, i, també, la d’aproximar el públic a una problemàtica reservada en principi als iniciats.

Progressivament i a mesura que l’opinió més favorable guanyava terreny, a partir de 1925 començaren a ser revitalitzats autors de la generació anterior, i escriptors com Puig i Ferreter i Prudenci Bertrana tornaren a escriure novel·les. Puig i Ferreter publicà El cercle màgic (1928), Vida interior d’un escriptor (1928), i Camins de França (1934). Prudenci Bertrana inicià la seva trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, composta per L’hereu (1931), El vagabund (1933) iL’impenitent, publicada pòstumament l’any 1948.

Els únics autors no afectats per la crisi del gènere, foren Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, que adoptaren davant el Noucentisme una actitud més aviat escèptica i desconfiada. Llur participació en el debat,però, fou important, sobretot la de Sagarra amb l’article “La por a la novel·la”, que ha esdevingut famós juntament amb la resposta de Riba, “Una generació sense novel·la”, on l’exposició clara de l’ortodòxia noucentista vingué a liquidar la polèmica.

El panorama no restarà del tot normalitzat fins a l’aparició en el món novel·lesc de l’anomenada generació del 1936, en la qual hem de destacar Sebastià Juan Arbó amb la trilogiaNovel·les de l’Ebre: Terres de l’Ebre (1932), Camins de la nit (1935) i Tino Costa (1947); Xavier Benguerel amb SDuburbi (1936); Mercè Rodoreda amb Aloma (1938), Joan Oliver amb Una tragèdia a Lil·liput (1928) i Contraban (1937); Salvador Espriu amb Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Letízia (1937); Francesc Trabal amb Judita (1930) i Vals (1936); i el mallorquí Llorenç Villalonga amb Mort de dama (1931).

Joaquim Molas ha resumit en aquests termes la situació creada a partir de 1925: