La novel·la moderna, el Modernisme i el Noucentisme

 El Naturalisme

Si els romàntics, com ja hem vist, refusen la societat industrial, d'altres, en canvi, van fer del progrés tècnic i científic la raó de la seva existència. Ja el 1830, el filòsof francès August Comte (1789-1857) presenta una visió del món basada en l'experimentació directa de la realitat. Aquesta filosofia –que anomena positivisme- pretén donar raó de tots els fenòmens naturals a partir de l'observació directa i de la seva classificació posterior. Aquest mètode, que havia donat bons resultats en el camp de la botànica i de la zoologia, acabaria –segons ell- amb els enigmes plantejats per la humanitat sempre que fos possible d'accedir directament als fenòmens. 

Comte presenta la filosofia positivista com l'últim graó per assolir el coneixement definitiu, de manera que, després d'aplicar aquest mètode experimental a tots els àmbits del coneixement, s'establiren unes lleis invariables i perennes. Enlluernat pels avenços científics, pretén adequar qualsevol fenomen futur a l'esquema establert. Fins a finals del segle XIX, el pensament positivista s'aplica a tots els camps. Charles Darwin (1809-1882) l'utilitza en l'estudi de l'origen de les espècies, Karl Marx (1818-1883) com a base de la política socialista, Claude Bernard (1813-1878) en la medicina, Hypolitte Taune (1828-1893) en la història. 

L'any 1864 Taine publica una història de la literatura anglesa sota el mateix enfocament. En defineix les característiques com si es tractés d'un fenomen físic. El resultat és un document històric del qual extreu i classifica les formes generals del sentir i del pensar de la humanitat a partir dels fets concrets dels homes. D'ells formula les lleis generals que determinen els distints comportaments humans que fins aquell moment havien estat inaccessibles a l'anàlisi. 

Taine concreta les tres lleis o forces primordials del comportament: la de la raça, la del medi i la del moment històric, que Émile Zola acomoda a l'obra literària. L'home no està sol, diu Taine, la seva conducta ve determinada per la Naturalesa: la naturalesa que els pares i avantpassats li transmeten per l'herència (la raça), la societat que l'envolta (el medi), i el moment històric concret en què viu. 

Émile Zola

Basant-se en el positivisme de Comte i en el determinisme de Taine, el 1867 Zola (1840-1902) intenta de fer la primera novel·la científica: Thérese Raquin. Després, l'any 1871, inicia el cicle de novel·les sobre la família Rougon-Macquart, en què pretén desenvolupar la seva concepció de la novel·la i la finalitat de la literatura. Parteix de l'escola realista, sobretot de Balzac a qui admira, perquè estudia sistemàticament els comportaments de les diferents classes socials. Analitza tots els seus aspectes per repugnants i sòrdids que siguin: la degradació produïda per l'alcohol i la prostitució, les condicions infrahumanes dels treballadors a les mines, l'ambició dels financers a la borsa, la hipocresia de les relacions en la burgesia, i molts d'altres, amb la intenció de fer-ne un document d'estudi i de reflexió que faci millorar les condicions socials i el comportament humà. 

Aquest didactisme i els seus pressupòsits deterministes l'aparten dels realistes, sobretot quan formula les bases de la nova escola amb la intenció de convertir la literatura en una ciència. Seguint els estudis fisiològics del metge Claude Bernard, publica La novel·la experimental (1880), en què fixa la manera de novel·lar. Com si d'un científic es tractés, el novel·lista ha de determinar el camp d'estudi de la realitat que l'interessa i començar la seva tasca d'observador. Si, per exemple, li interessa l'alcoholisme, haurà de conèixer la vida dels alcohòlics, parlar amb ells, conviure en el seu medi, apuntar qualsevol dada important sense prejudicis de cap mena, llegir estudis al respecte, parlar amb especialistes... 

Sols després comença la tasca del novel·lista, de l'experimentador, com a ell li agradava de definir-lo. Es tracta d'ordenar i distribuir convenientment tot el material acumulat sense aportar sensacions subjectives. L'experimentador ha de ser totalment impassible, sols ha de mostrar l'espectacle de la vida. La literatura, doncs, deixa de ser una ficció basada en la realitat, es converteix en una dissecció de la naturalesa humana i, en conseqüència, ha de sacrificar tots els components literaris que el destorbin. En primer lloc, la imaginació, ja que pot alterar el retrat del real; en definitiva, la poesia com a gènere perquè remet a un punt de vista personal i subjectiu. Per altra banda, la novel·la no gira entorn d'un personatge principal, sinó al voltant de la realitat, ja que en aquesta trobem les raons del seu comportament. Així ho explica el mateix Zola: 

El naturalisme a Catalunya

De seguida que Zola formula les seves teories, té adeptes a Catalunya. Els crítics Josep Yxart (1852-1895) i Joan Sardà (1851-1898) veuen en el naturalisme la solució a l'endarreriment literari. Coneixen Zola personalment i se'n declaren partidaris. De totes maneres l'adopten amb certes reserves com Clarín o Pardo Bazan. En primer lloc, els crítics catalans no creuen que la literatura sigui una ciència impersonal, retrat impassible de la realitat. Segons ells cal partir de l'observació del real, però des de l'òptica personal i artística de cada escriptor. Així, tots dos situen l'elaboració literària en la juxtaposició entre imaginació i realitat. Les seves opinions es concreten sobretot a partir dels comentaris i crítiques que els susciten les novel·les de Narcís Oller, que són resultat, sovint, del seu estímul. 

Quan el 1882 Narcís Oller publica la seva primera novel·la La papallona, Sardà concreta les seves idees sobre l'esdeveniment literari en el que habitualment s'ha denominat criteri del fet viscut, segons el qual, les accions novel·lesques queden justificades pel sol fet d'haver-se esdevingut en la realitat. 

Diu Sardà: “L'acció de La Papallona no serà, no és rigorosament històrica, com cas concretament succeït, com cas localitzat; però tots dos elements actius són certs, rigorosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen i viuran; els coneixem; són figures de carn i ossos amb els quals encaixem cada dia la mà” En canvi, Yxart refusa el criteri del fet viscut, perquè creu que els fets reals esdevenen inversemblants una vegada situats dins la ficció novel·lesca. A partir d'aquesta idea formula la teoria de la versemblança, segons la quals els fets literaris han de ser coherents i han de quedar justificats a través de la pròpia trama narrativa, independentment de si es tracta de fets trets de l'observació de la realitat o d'accions inventades. Diu Yxart: “Temerosos además de incurrir en a inverosimilitud, quieren siempre que las cosas pasen como en la vida, lo cual a veces es el colmo de lo inverosímil en arte, aunque parezca paradójico, pues en la vida basta que un hecho sea para quedar justificado, y en arte se ha de justificar, puesto que todo depende del artista, y a veces una solución naturalísima en la realidad, tanto, que se ha dado en ella, parecería en una obra escasez de ingenio, o modo de excusar su carencia.” Les dues teories esdevenen de cabdal importància per a tots els escriptors de l'època. 

No solament per la seva formulació personal del naturalisme, sinó perquè quan propugnen realisme i naturalisme exigeixen l'ús del català com a element indispensable del fet literari.