La novel·la moderna, el Modernisme i el Noucentisme

La creació de la narrativa moderna

El Costumisme i el Realisme

La repercussió de la revolució industrial i les transformacions que es duen a terme en tots els àmbits, incideixen directament sobre el món cultural. El llibre passa a ser un producte comercial a l'entorn del qual s'organitza el món editorial. Les seves tasques es distribueixen entre l'editor –o l'empresari-, l'impressor –o tècnic- i el llibreter, que fa d'enllaç amb el públic lector. Gràcies a aquesta ampliació de la presència del llibre en la societat, la burgesia accedeix a la lectura i l'entén com a divertiment, fet que comporta un canvi en el gust i en els temes tractats per la literatura. Alhora, aquesta classe comença a sentir la necessitat de tenir unes formes culturals pròpies. 

El Costumisme

El gust per l'Edat Mitjana, que tant havia propugnat el Romanticisme a partir de la novel·la històrica, comença a perdre vigència i a donar pas a un tipus de literatura que descobreix en la realitat la seva font, la seva matèria literària. Ara el que cal és copsar i transcriure fidelment aquells costums, hàbits i tics socials que l'avenç provocat per la industrialització està a punt de fer desaparèixer. Per a aquest gènere, per tant, la descripció és tan prioritària que la ficció passa segon terme. És a dir, la realitat és tan transcendent, que la seva descripció acurada esdevé imprescindible. Aquesta descoberta de la realitat ha portat sovint a considerar el costumisme un gènere subsidiari del realisme en detriment d'una valoració per ell mateix. Indubtablement, el costumisme, com el realisme, converteix en literatura la realitat. Però entre l'un i l'altre, hi ha una diferència fonamental: mentre el realisme intenta de fer-ne una descripció globalitzadora, objectiva, “fotogràfica”, el costumisme descriu una realitat quotidiana, típica, restringida, vista sempre nostàlgicament. La subjectivitat de l'autor n'és el factor determinant. Sens dubte, aquesta nostàlgia l'aproxima més al Romanticisme. En ambdós, l'enyorament d'un temps perdut esdevé motiu d'evocació lírica. 

Tant l'un com l‘altre expressen la relació del narrador/poeta amb la seva realitat. Els precedents més clars de la literatura costumista els trobem en els llibres de memòries, de viatges i en les cròniques; intents sempre de deixar constància d'una experiència en un entorn social determinat. Aquest tipus de narracions els trobem en èpoques molt diverses i allunyades en el temps. Amb tot, però, quan parlem de costumisme, no ens referim a aquest tipus de literatura de costums que trobem en moments diferents de la història, sinó a la literatura que s'origina a finals del segle XVIII i assoleix el seu moment de plenitud durant el segle XIX; i que té com a finalitat preservar de l'oblit una manera de viure pre-industrial. Els seus orígens, els trobem en els sainets i, sobretot, en el periodisme, gènere en què, a partir de l'article o quadre de costums, s'intenta la descripció de tipus o escenes populars de l'època contemporània a l'autor. Aquest adopta una actitud nostàlgica, mira la vida pre-industrial amb recança, creu que aquesta s'esllangueix i que desapareix irremeiablement. Aquest sentiment porta l'autor a intentar copsar –des de la seva subjectivitat- l'instant, l'escena, l'individu. 

Tot consisteix a recrear uns ambients a partir de personatges que no evolucionen al llarg de la narració i que queden reduïts a simples estereotips caricaturescos. Alhora, l'autor no fa un gran plantejament argumental: simplement pretén “pintar” un moment, fer un quadre. No és fins més endavant que es planteja la possibilitat d'estructurar tot un seguit de quadres i escenes, la successió correlativa de les quals presenta finalment una història argumental, que coneixem amb el nom de novel·la costumista. Darrere d'aquestes narracions que presenten la realitat quotidiana amb voluntat sociològica i verídica, hi ha sempre una finalitat moralitzadora, que l'autor amaga, més o menys subtilment, sota la ironia. 

L'objectiu és divertir i, per aconseguir-ho, fa un retrat social molt esquemàtic, de tal manera que permeti a la burgesia de reconèixer-se en els seus orígens. És per això que els tipus i les escenes presentats corresponen el màxim possible a la realitat, alhora que la llengua esdevé una reproducció de l'ús que hom en fa col·loquialment. Així, els autors costumistes es declaren sempre partidaris del “català que ara es parla”, mentre rebutgen sistemàticament la llengua retòrica dels romàntics jocfloralescos. 

Quant a l'entorn social descrit, classifiquem normalment el costumisme en rural i urbà. Pel que fa als primers autors com Martí Genís i Aguilar, Gaietà Vidal i Valenciano o Joaquim Riera i Bertran, entre d'altres, presenten la vida del camp absolutament idealitzada. Aquest costumisme de tema rural està lligat al Romanticisme idealista i conservador. L'altre, el costumisme de tema urbà –amb autors com Emili Vilanova, Joan Pons i Massaveu, Ramon Careta i Vidal-, se centra en la descripció de la menestralia i de la vida dels seus barris, sobretot el barceloní de la Ribera, amb una bona dosi d'ironia i de lirisme. Podem afirmar que es tracta d'un costumisme pròpiament barceloní. 

El quadre de costums en la literatura catalana

Reflex directe de la prosa costumista de Larra, Mesonero Romanos i Estébanez Calderón, les primeres mostres de prosa costumista als Països Catalans (a partir de 1830) són en llengua castellana. Arran de l'aparició de la revista Un tros de paper, l'any 1865, hi comença a haver prosa costumista en català. L'aparició d'aquesta i d'altres revistes populars d'interès literari com Lo noi de la mare o Lo rector de Vallfogona es troba plenament lligada a la ideologia liberal i republicana dels seus redactors, els quals veuen, en aquesta realitat que els envolta, la possibilitat de fer una literatura d'abast popular, sense pretensions d'alta cultura. Per això, adopten un estil directe i viu, escriuen pràcticament la crònica diària d'uns fets i situacions des de l'òptica de l'humor, la ironia i, fins i tot, la paròdia. A partir d'Emili Vilanova i Joan Pons i Massaveu els autors més representatius d'aquest gènere són el barceloní Robert Robert (1830-1873) i el mallorquí Gabriel Maura (1844-1907). El cas més paradigmàtic del costumisme d'abans de la Restauració és, sens dubte, Robert Robert. Lligat al Romanticisme liberal, la seva vida és la de l'intel·lectual republicà compromès políticament i amb una forta vocació literària. Tot i que la seva obra és escrita majoritàriament en castellà, cal consignar els seus quadres apareguts a Un tros de paper entre 1865 i 1866. En tots hi trobem, sota una capa d'ironia, una visió crítica de la societat barcelonina de l'època. De l'anotació dels aspectes més obvis i habituals, en destaca per sobre de tot la crítica contundent a la burgesia. Fixem-nos, si més no, en aquest fragment d'Uns homes de bé: 

Gabriel Maura, que publica Aigaforts als setmanaris La Ignorància i La Roqueta entre 1879 i 1887, ha de ser considerat com un dels costumistes més significatius. Seguint la tradició del quadre de costums urbà, aporta una visió de la petita burgesia mallorquina. Crític com Robert, Maura també té una evident voluntat narrativa i argumental, darrera la qual s'amaga una clara posició moralitzadora. Com en tots els costumistes, l'humor és el procediment que permet una millor descripció i caracterització. 

El Realisme

La realitat, matèria literària França viu el 1830 un aixecament revolucionari, conegut amb el nom de “Revolució de juliol”, que comporta el triomf de la burgesia industrial i, culturalment, un fort esperit antiromàntic. Al gust antic pel món subjectiu (Romanticisme) s'oposa ara el gust per reflectir la realitat contemporània (realisme), tant en allò que té de bo com en allò que té de dolent, amb un esperit globalitzador i crític. Aquest canvi temàtic en l'àmbit de la literatura comporta, òbviament, una modificació en el llenguatge, el qual s'ha d'adaptar a les característiques individuals i socials dels personatges. Els màxims exponents de la literatura realista francesa són Stendhal (1783-1842), Balzac (1799-1850), Flaubert (1821-1880). El mateix Balzac, en el pròleg a La Comédie Humaine (1842) ens diu que el seu objectiu és reflectir la societat contemporània, perquè és l'única que coneix i que pot representar amb exactitud. Ben aviat, aquesta literatura s'estén arreu d'Europa i dóna mostres excel·lents. Només cal recordar autors de la importància de Dostoievski (1821-1881) i Tolstoi (1828-1910) a Rússia; Dickens (1812-1870) a Anglaterra; i a Espanya B.P. Galdós (1843-1920) i Leopoldo Alas “Clarín” (1852-1901). El realisme, doncs, a diferència del costumisme, és una doctrina estètica basada en l'observació i en la descripció objectiva de la realitat, sense fer concessions ni a la idealització ni a l'embelliment. 

Aquest interès per conèixer i per fer conèixer la realitat actual sense disfresses no preval solament en el cas de les realitzacions literàries, sinó que s'estén a tots els terrenys de la producció artística. De fet, si el Romanticisme representa una fugida de la realitat, el realisme representa un interès per observar-la i fer arribar al públic burgès les seves tensions com a classe. El realisme en la literatura catalana Als Països Catalans, i concretament al Principat, el realisme troba les seves primeres manifestacions en el costumisme. Són els costumistes els qui descobreixen la realitat com a matèria literaturitzable. Amb tot, però, no és fins a la dècada de 1880-1890 que la novel·la realista comença a imposar-se. De la mateixa manera que a Europa, també als Països Catalans el realisme té èxit com a rèplica al Romanticisme, sobretot pel que fa a l'idealisme i al retoricisme que aquest darrer comportà; triomfa sota el propòsit de reproduir la vida quotidiana de la societat del moment. En realitat, però, cal dir que, a causa de la forta influència de la tradició costumista, centra els seus temes en els canvis de costums i en les relacions social que la revolució industrial ha provocat. 

Els models que permeten l'aparició d'una narrativa realista catalana procedeixen de França (Balzac); però aquí prenen una configuració específica que comporta un allunyament respecte del model. Així doncs, si repassem la producció dels autors realistes catalans ens adonem que, en general, s'interessen, com tots els autors realistes, per la realitat social del moment; o sigui, per reflectir el desenvolupament històric consegüent a la revolució industrial. De tota manera, però, el realisme no tracta només de plasmar aquesta realitat, sinó que intenta d'analitzar-la des del punt de vista social i moral. Això passa, en la major part dels casos, per fer també una anàlisi dels personatges que es mouen en aquesta realitat. Aquest punt és un dels més febles de la novel·la realista catalana, ja que, en general, els autors són incapaços de crear personatges sòlids; en definitiva, doncs, són inhàbils en el camp de la introspecció psicològica. Això fa que ens trobem amb uns personatges massa arquetípics, poc dotats de diversitat humana. Aquesta podríem dir-ne inhabilitat o incapacitat dels autors –com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler-, s'explica pel fet ja esmentat del fort arrelament del costumisme i del fulletó, ja que s'utilitzen aquí les mateixes tècniques anacròniques. 

D'altra banda, trobem sovint que l'autor, sigui mitjançant la figura d'un narrador omniscient o bé directament, s'interposa en l'espai de ficció; fet que dóna com a conseqüència una intenció moralitzant o instructiva als fets o als personatges i allunya la narració de l'objectivitat del realisme. Confessionalisme i idealisme dels autors són, doncs, dues característiques de la novel·la realista catalana que sovint també ajuden a conformar una visió idealista del món, més pròpia del costumisme que de la visió pragmàtica i crítica del realisme. Pel que fa a la llengua, cal dir que també són els costumistes els qui comencen a utilitzar la llengua parlada en les seves obres i van deixant de banda la llengua retòrica pròpia de la novel·la històrica o de la novel·la de fulletó. Amb tot, però, val a dir que en la seva trajectòria, els autors realistes no aconsegueixen de crear del tot un llenguatge adient, per bé que abonen el terreny per a més endavant.