La novel·la moderna, el Modernisme i el Noucentisme

«Entrà en la cambra i s’acostà al mirallet. Els núvols del cap se li enroentiren mateix que núvols de posta. Clogué un punt els ulls i després tornà a fixar-se: la cara, com les mans, com el mocador i com les boires del cervell era tota ensagnantada, i enmig de la vermellor ella hi veié un esquinç que li agafava de cap a mitja galta dreta fins a sota la barra. Ara entengué de què era el gran dolor que havia sentit al caure. Devia haver petat en el pern de ferro que sortia d’un retaule vell arraconat en el reraaltar...Es rentà amb alcofoll la ferida i aquest li mossegà, l’una darrera l’altra. Per por d’esvair-se novament es deixà estar la cara i tornà a mirar-se. L’esganyissada no era molt profunda però li quedaria una bona marca per a tota la vida! Es mudà els mocadors del cap i del coll i es rentà les mans. Quelcom la punxava empenyent-la fora quasibé dolça com una nit primaverenca, i tan serena, que ella veié allà dalt del mur de la cuina la cara rodona del rellotge de sol, rient com una beneita amb la rialla de guardiola del fiscorn. La porta del pati, oberta encara de bat a bat, la xuclava: sortí a fora. El firmament semblava deixar-se anar ràpidament de tot son volt a l’entorn d’ella...Estava meravellosament estrellat i els estels tenien una lluïssor tan extraordinària que tot l’espai s’hauria dit que tremolava d’un feble tremolor lumínic.

La Mila, de dret i sense temença, anà a seure’s en un regatell apartat de la solana. Ella, tan poruga sempre, havia perdut repentinament la por. ¿Què podia passar-li més gros de lo que ja li havia passat?... Amb les cames estretes i el colze sobre el genoll, s’abrigà amb el mocador la ferida tot sostenint-se el cap.

Al davant seu, el Roquís Gros semblava un tros de cel més fosc i sense estrelles, i més avall, grans masses de formes vagues nedaven en una penombra bruna, plena de misteri; d’aquella penombra semblava brollar suaument com les aromes del pavater, aquell profund silenci, ple d’harmonies inoïbles, que ho invadia tot arreu. La Mila s’hi trobava bé, voltada d’aquell gran silenci. Coneixia que aleshores qualsevol soroll li hauria fet mal un dolor quasi físic. I sentí grat el grill porfidiós per haver emmudit. Tal vegada ella l’hauria esclafat a l’eixir de la casa...

I li vingué un pensament: ¿qui sap si era pecat, matar un grill? Els grills tenen vida, i una vida, encara que sia de grill, és una vida. Estroncar-los, doncs, aquesta vida abans de son terme natural és el tort més gros que se’ls pot fer: perquè cada grill, com cada bèstia que es cria sobre la terra, no en té més que una, de vida... Una vida només: que poca cosa!... ¿I si s’esguerra sense voler? ¿I si la trenquen a la meitat com ella podia haver trencat la del grill? ¿No hi havia cap manera d’adobar-ho? ¿No hi havia remuneració alguna?...Potser sí ho era, pecat, matar un grill, i potser pecat més gros que altres que li havien semblat pecats molt grossos, fins aleshores...»

VÍCTOR CATALÀ Solitud

Edicions 62 MOLC pàg.210