La prosa religiosa del segle XIV
Requisits de compleció
Visualitza
1. La prosa religiosa i oratòria al segle XIV
1.2. Sant Vicent Ferrer
Sant Vicent Ferrer (València 1350 - Vannes, 1419)
L'exemple textual més valuós que posseïm de la prosa oratòria de la baixa Edat Mitjana el constitueixen els Sermons de Vicent Ferrer.
La figura de Vicent Ferrer té una gran importància no solament pel que fa a la seva activitat com a predicador, sinó també per la intervenció directa en fets de tant relleu al seu temps i a la història de Catalunya com el Cisma d'Occident (Vicent Ferrer
fou un defensor del papa Lluna, Benet XIII, fins que la monarquia aragonesa sortí de l'obediència dels papes d'Avinyó i tornà a reconèixer l'autoritat de Roma) i el conflicte successori a la Corona d'Aragó, que provocà la intervenció del sant a la famosa
assemblea de compromissaris de Casp, l'any 1412, que escollí Ferran d'Antequera com a successor. Bé pot dir-se de Vicent Ferrer, ordenat dominicà i dcotor en teologia, que una afecció natural a l'art del convenciment i la dialèctica, a més d'extraordinaris
per a l'art dramàtic, l'inclinaren a aquestes dues feines complementàries, avui tal volta separades, però molt íntimament lligades durant el període històric al qual fem referència: l'activitat com a polític i home de confiança i de consulta de reis,
nobles i prelats d'alta categoria, il'activitat molt més fatigosa i constant, incessant des de 1399, com a predicador públic en misses i altres assemblees de cristians.
Per copsar el caràcter al·lucinat de la fernètica activitat oratòria del predicador valencià, és convenient de recordar el punt de partença d'aquesta dedicació exclusiva a la propagandística. Segons contà el mateix Ferrer, estant ell malalt ala cort pontifícia
d'Avinyó, on treballava com a conseller de Benet XIII, tingué una visió el 3 d'octubre de 1398, en la qual se li aparegueren sant Francesc i sant Domingo acompanyats pel nen Jesús. Aquest li tocà una galta i el guarí, desvetllant-li el seu destí com
a exemplificador de la vida dels dos sants. La resposta de Vicent Ferrer fou tan enèrgica i impetuosa, com extraordinari i singular el fenomen que l'impulsà a les més directes tasques evangelitzadores.
S'ha de tenir en compte, nogensmenys, que franciscans i dominicans foren els protaveus més qualificats –car eren educats curosament en l'art de la suasòria- de la rigorosa i formalitzada teologia que l'Església elaborà sobre la base escolàstica, i que
aquests dos ordes li proporcionaren generacions d'autèntics professionals de la predicació. En aquest sentit, les figures que veié el valencià resulten altament il·lustratives.
Pel que sembla, d'acord amb els quasi tres-cents sermons que es conserven de Vicent Ferrer, les seves prèdiques, parlades generalment en valencià, tingueren una excel·lent acollida, tant per part de nobles i senyors comper part de la molt més nombrosa
classe popular. Segons testimonis de l'època, era entès en aquesta parla no solament pr castellans i catalans, sinó també per provençals, italians i francesos, i àdhuc per bretons, la qual cosa ja sembla més sospitosa i és prova d'un entusiasme molt
poc rigorós per la paraula del sant, que possiblement arribà a gaudir d'autoritat i de prestigi indiscutibles només per la seva presència, independentment del contingut de les seves prèdiques i del fet de si hom arribava a sentir-lo, o només arribava
a vweure la seva gesticulació retòrica. Vicent Ferrer fou, certament, un personatge ja molt mitificat en vida, a qui hom atribuïa poders màgics i miraculosos. La casualitat que un valencià, Calixt III, arribé a la trona vaticana pocs anys després de
la mort del predicador, facilità la ràpida ascensió pòstuma del sermonaire a la categoria de sant de l'església catòlica. Això fou l'any 1455, tot just trenta-sis anys després de la mort de Vicent Ferrer.
Els sermons de Vicent Ferrer s'han conservat gràcies a la presència d'uns infatigablesreportadors que transcrivien estenogràficament, o de vegades mot per mot,les paraules de Ferrer, que sovint s'allargava durant més de sis hores. La presència
d'aquests reportadors deuria ser molt habitual, i tot fa pensar que formaven part del seguici fix de més de tres-centes persones que acompanyava el sant allà on anava,i que amb les seves públiques i severes penitències contribuïen a crear el clima propici
per a la paraula arrauxada i sobreprenedora del dominicà. D'altra banda, sembla que el treball dels reportadors era aprofitat per compondre models de sermó i fins i tot per distribuir les seves prèdiques entre els seus incondicionals de tota classe
i condició.
El llenguatge que fa servir Vicent Ferrer enels sermons constitueix, ben segur, una de les peces fonamentals per copsar el col·loquialisme i la parla real de l'època.
Un dels trets més destacables d'aquest estil és el seu to directe, popular i molt realista. En els seus sermons, Vicent Ferrer no sol abusar de cites llatines ni erudites, si bé sol partir, a cada predicació, d'un exemple bíblic que, després d'una Ave
Maria de rigor, desglossa, comenta, discuteix i culmina amb una ensenyança moral a mena de conclusió. Vegem aquest to realista i directe en aquest fragment, que és un comentari de les tribulacions de sant Vicent, màrtir, a les graelles:
Dementre estava en les graelles tota hora pregava a Déu. Aprés prengueren unes forques de ferre, ab les quals giraven-lo, ans a la un costat, adés al altre; e axí com lo giraven,la carn chii, chiii, e rajave lo greis axí com la pell se trencave.
(Ed. Chabás. Cit. VIII, p. 57)
Certament, deuria impressionar molt veure un home tan virtuós i savi com ell, desfer-se en gestos, ganyotes i crits per convèncer el seu nombrós auditori, que, asssistint als sermons, a l'ensems realitzava una pràctica religiosa, i presenciava una sessió
d'èpica i dramàtica que per força havia de tenir molta categoria professional. Cal considerar, dins l'enorme relativisme que existia a l'Edat Mitjana entre els afers terrenals i les visions celestials, que l'impacte de Vicent Ferrer damunt els homes
i esoecialment les dones del seu temps, es produïa per aquesta subtil barreja de realisme “èpic” i moralisme religiós que caracteritzava els seus discursos. Certament, els sermons del dominicà són plens de descripcions detallades, diàlegs en estil
directe, anècdotes, al·legories, exemples sobretot, i un gran nombre de recursos senzillament teatrals, tals com el gest o la modulació de la veu. Els estenògrafs van intentar de reproduir aquestes flexions de la veu amb la seva grafia de transcripció,
i escriuen coses com: Aaai!, Coom!, Hòomens!, Doones!, brams d'ase:Haaic!, cants de gallina: xo, xo; ca, ca, ca, i fins i tot l'nomatopeia del mormoleig del qui resa distret: “xa, xa, xa, Marieta posa l'olla, Pater Noster”,
etc.
No podem dubtar, i en això coincideixen tots els comentaristes, que els sermons de sant Vicent tant devien fer plorar la gent, com riure; aquesta barreja de plors i rialles en una situació única quant a l'espai i l'activitat que s'hi duu a terme, és
també quelcom típicament medieval.
Com hem dit més amunt, els exemples i semblances parabòliques, talment les dels Evangelis, eren molt emprades per l'orador, que arribava més fàcilment al poble amb aquest llenguatge planer:
Si avui havia ací hun rey e per la sua magnificència volia convidar a tots quants són en aquesta vila, dient així: “Tots quants vinguen demà a dinar ab les mans lavades, yo li daré a dinar”. E quan ve en l'endemà veus que diu hun llaurador: “O, a dinar m'e anar a casa del rey; donchs, lavar m'e les mans e la cara”. Açò és bo. E, quan açò ha fet, veus que encara no és hora d'anar a dinar, e diu: “Donques, ir'e-me'n al hort, e va-ssen lla, e escampe fems per aquell hort, e axí, manegant-lo, sulle-se'n totes les mans; e quan la hora del dinar ve,la trompeta toca. “O, ja toquen! Iré-me'n a dinar”; e vas axí a casa del rey ab les mans sullades. E axí, com lo rey lo veu venir axí sútzeu, diu-li: “E com véns axí sútzeu?”. “Senyor, ¿e no digués vós axí, que qui vingués ací a dinar ables mans llavades, que vós li daríeu a dinar?” “Sí” “E yo ja.m laví huy per lo matí bé les mans e la cara.” “Hoc, mas sútzeu és ara.” Ara bé podeu pensar que a aquell aytal què li devia fer lo rey. ¡Oh, que.l fartàs de bastonades! Sus axí és: lo rei és Jesuchrist...
(ed. cit. I, pp. 100-101)
Dins del seu criteri de moralització del poble, en un moment que els costums es trobaven d'allò més relaxats, els clergues no van escapar-se a la seva crítica tan fonamentada com ridiculitzant:
L'altre offici que hala boqua és parlar, e signifique que los preveres deuen dir bé ses Hores; mas... no dien aquelles sinó a hu e dos, par xam, xam, de hun vers dos mots ne fan.(...) Mas ara vos diré com los capellans deuen beneyr l'aygua beneita... mas, com ho fan ara?: xam, xam e rotles... Si és algun religiós que haje tengut mala vida, e estant en sa cambra pensa: ...”Tants anys ha que yo só prevere e encara no he dit bé mon offici devotament ni les paraules distinctes, mas xam, xam , so, dearam
Finalment, pel que fa a tot el conjunt de l'estil, l'estructura i els recursos de la seva oratòria tan popular, parem atenció als diàlegs i al to entre realista i anecdòtic de la seva referència oral de la llegenda de sant Jordi:
Sapiau que lla en aquella terra havia un llac gran, e havia-hi un gran drac, e menjava's moltes persones; e havia ídoles en aquella terra e deien quela ciutat devia ésser devorada per aquell drac, si ja lo rei no li donava sa filla. E veus que.l rei ho hac a fer; e lo dia que ell hi devia portar sa filla ell la ornà bé d'aur e de perles e la vestí molt gentilment, sus així com si hagués ésser nòvia. E pensat que.l rei plorant li dix: “Ara, ma filla, jo vos havia el cor de dar-vos a un gran rei per muller, mas pus que així és, no s'hi pot altre fer”. E ella respòs: “Mon pñare, bé.mplau, car més val que jo soleta peresca que vós ni la ciutat”. E ves que posaren-la prop lo llac,per tal que.l drac la devoràs. E fou ordenació de Déu que Sent Jordi passàs allèn, e ell anava's deportant en un bell cavall tot sols; e així com fo allí ell véu la donzella, bella, molt ben ornada, e dix-li: “Odà, donzella, com sou ací tota sola?” E ella respòs-li: “¡Oh, bon cavaller, anau-vos-.ne,sinó morreu así ab mi”. “¿E com és açò?”. Ella li contà tot lo fet així com vos he dit: E Sent Jordi dix-li: “Senyora,no hajay paor, que jo us defendré ab ajudes de Jesucrist”. E veus que ells estant així parlant, lo drac oí les paraules e alçà lo cap sobre l'aigua, ab aquell cap fer guardant-los; e quan la donzella lo véu tremolà fort de paor,així com aquella que llavors havia a morir. E Sent Jordi aconsolà-la dient: “Senyora, no hajau paor, que Jesucrist nos ajudarà”. E espatxadament ell apartà lo cavall e descavalcà. E lo drac, que véu que aquell s'amania per defendre's, leixà la donzella e corregué a Sent Jordi. E Sent Jordi, invocant lo nom de Jesucrist, donà-li una gran llançada, que sus allí romàs mort. E aprés prengué la donzella e molt
honradament menà-la al rei.
(Vid. Riquer, Història..., cit., Vol. II, p. 262)