Següent

1. La prosa religiosa i oratòria al segle XIV

Prosa religiosa i oratòria. Text i context

La prosa religiosa i oratòria és, bàsicament, una escriptura moral; això no vol dir solament que el seu contingut ho sigui, sinó que utilitza uns recursos propis per tal d'acomplir la seva finalitat. Els antecedents són múltiples: pel que fa al gènere, basti assenyalar, per una banda, la llarga tradició medieval de textos i llegendes piadoses, l'ideal de la cristiandat, els últims ressons del qual es presenten a l'època que tractem, i, sobretot, les pròpies escriptures sagrades, lloc de la veritat per excel·lència; per l'altra, pel que fa a la moral de l'expressió, és a dir, a l'estil, els procediments emprats remeten a una major amplitud d'espais: per convèncer i commoure el públic, l'orador recorre, en primer lloc, a la rica experiència de l'actuació pública dels joglars i, per tant, la seva prèdica tindrà molt de teatralitat: d'alguna manera escenificarà la pròpia parla; també hi encabirà llegendes i contes profans traduint-los a una moralitat cristiana; abusarà de la cita per tal d'assegurar la veritat de la seva paraula; de la ironia per denigrar i atreure's el públic; de l'onomatopeia, per aconseguir major versemblança; però, per sobre de tot, i això és evident tant en el cas del dominicà Vicent Ferrer com en el del franciscà Eiximenis, tindrà bona cura d'escollir sempre el llenguatge que convingui a cada públic.


Aquest estil fou aprofitat preferentment per autors satírics. L'Arcipreste de Hita, per exemple, sovint s'empararà darrere el nom d'una autoritat científica, Aristòtil, posem per cas, per fer passar com a veritat indubtable una troballa de l'enginy. Al nostre  Libre de tres, escrit a finals del segle XIV, i que s'anuncia guaridor de tísics  -com també ho serà el Gargantua  de Rabelais- i que es presenta també com a llibre moral, hom pot trobar al costat de consells d'innegable autenticitat cristiana, d'altres absolutament sorprenents, la gràcia dels quals resideix, en bona part, en la imitació de l'estructura del llibre dels Proverbis de Salomó, freqüentment seguida en la prosa religiosa i oratòria de l'època:


Tres coses fan les dones com se descalcen: tiren la
 calça, mostren les mamelles i baden lo cul.
 
Tres coses poden fer al llit que no cal hom llevar: Déu pregar
e adorar bé a si mateix e gratar lo cul.

Vid. M. de Riquer: Història de la Literatura Catalana. Edicions Ariel. Barcelona, 1964, vol II, p. 12

La coexistència en un mateix llibre de dos vessants tan oposats ja forneix la prova d'una crisi evident. En efecte, Arnau de Vilanova predicava la vinguda de l'Anticrist, però difícilment podia ser escoltat en un moment on l'eufòria col·lectiva i la solidesa de la corona rebutjaven la possiblitatg de l'acabament del món. Sant Vicent Ferrer seguirà la petjada apocalíptica de Vilanova: en un moment afirma que l'Anticrist fa 14 anys que és la món i, contràriament, serà seguit per una atapeïda massa. Catalunya s'abocava a la gran crisi que culminarà en el Compromís de Casp, i la religió catòlica abandonva els seus ideals emprenedors davant la magnitud del cisma d'Occident. Un poble descontent i supersticiós s'aplegarà als voltants de la figura de Vicent Ferrer, l'activitat del qual és bàsicament oral, mentre la preeminència de l'escriptura a Eiximenis posa en relleu no tant una finalitat persuasiva a ultrança, com una intenció essencialment didàctica. Com en Ferrer, es tractarà de corregir els costums i fer renéixer els ideals de vida cristiana, però també d'aconseguir una incidència política. I si el valencià jugarà un fort paper per a l'adveniment de la dinastia castellana, el gironí predicarà l'enfrotiment de les institucions medievals catalanes com a solució davant la previsió de l'esfondrament del casal de Barcelona.
Següent