La prosa religiosa del segle XIV
Requisits de compleció
Visualitza
1. La prosa religiosa i oratòria al segle XIV
1.1. Francesc Eiximenis
Francesc Eiximenis (Girona, 1327? – Perpinyà, 1409)
Si volem comprendre la vasta producció de Francesc Eiximenis cal inserir-lo dins el període històric que abraça la seva activitat personal i pública. Ens trobem, sens dubte, en un temps de crisi: esfondrament dels esquemes ideològics medievals, que han de deixar pas a una nova formulació del món i de la societat que, de mica en mica, esdevindrà hegemònica: la renaixentista.
Eiximenis, tanmateix, no demostra al llarg de la seva obra fer-se ressò dels nous corrents. Tot el sue projecte com a escriptor reposa sobre una sensibilitat i une spremisses medievals, i la visió del món que se'n desprèn està àmpliament consolidada per tot el pensament anterior. Això no vol dir, ans al contrari, que no participés en la problemàtica de la conflictiva societat que va conèixer, sinó solament que les seves respostes seran plenament medievals.
L'obra de Francesc Eiximenis és una de les més extenses de tota la literatura catalana i bé podríem dir que e stracta d'un pla, que atès el seu sistema de treball, difícilment hauria pogut tenir fi. En efecte, el frare gironí es proposà d'escriure una summa de tot el saber de la seva època i de les activitats de l'home com a ésser cristià dins un espai cultural cristià. Per fer-ho, Eiximenis acudí a tota classe de fonts i anà incorporant-hi, de vegades sense un ordre gaire evident, tot allò que amesura que escrivia esdevenia patrimoni cultural de la cristiandat.
El projecte eiximenia preveia la disposició de tot aquest conjunt de sabers i creences en tretze llibres sota el títol genèric de Lo Chrestià, dels quals només en coneixem quatre –el Primer, elSegon, el Terç i el Dotzè- probablement perquè els altres no els arribà a escriure.
Si el caràcter d'aquests llibres s'hagués limitat a ésser un pur compendi del saber que arribà a coneixement del docte franciscà, i un seguit d'amonestacions sobre l'exemplaritat cristiana, tindrien realment escàs interès, car es tractaria d'una més entre les múltiples enciclopèdies medievals –i encara no seria la mé sordenada ni potser la més completa. Afortunadament, però, Eiximenis posseïa unes indubtables qualitats narratives, tot i que féu la impressió d'obeir a uns criteris expositius que denoten una forta oralitat. El mèrit d'Eiximenis consisteix a parlar de gairebé tot el diví i l'humà –des de l'explicació del dogma a la construcció de ciutats, de l'art militar a la moda, de l'organització de la societat a la dietètica –amb un to sempre personal que aconsegueix d'esborrar la nul·la originalitat del projecte.
S'ha de tenir en compte que al principi del Chrestià declara que pretén arribar, amb preferència, a les persones simples e legvues, e sens grans letres. En conseqüència Eiximenis tractarà sempre de ser amè, no abusarà mai de la seva erudició, i sovint preferirà mantenir l'atenció del lector per damunt d'una total coherència expositiva, en benefici de la superior intenció didàctica. Això explica l'abundant exemplificació,la interpolació de contes populars o d'obres de creació que refà amb absoluta llibertat, les digressions de tota mena per tal d'encabir-hi una anècdota plaent, la descripció de costums de diversos països i la seva crítica, comparats sempre desfavorablement amb els d'aquí, etc. I és que Eiximenis –que no oblida mai, d'altra banda, que s'adreça a un públic català- era el que avui en diríem un nacionalista. Comprovem-ho en aquest fragment:
La IIIIa. Rahó que al·legaven si és, car deyen que catalans tallen la carn netament e polida, guardant-li lo tall qui.s varieja per diverses carns en diverses maneres, e la menjen en tallador netament. E les altres nacions, així com ffranceses, alamanys, engleses e ytàlichs, ne fan troços, e tayllant dels dits troços un poch ab son coltell, contracten la carn ab les mans a cada vegada que.n prenen, e posen-les davant en un poch de pa, e solament se n'hi posen un bocí, e han a posar la sal en altre poch de pa, e embruten lo pa e la tovalla per força en son menjar, les quals coses són fort miserables e sutzees, donchs, mils ne usen catalans.
(Com usar bé de beure e menjar, ed. cit., p. 90)
Eiximenis adoptà davant totes les qüestions que constitueixen la temàtica dels seus escrits un cert distanciament –remarquem que una de les característiques del seu estil és la ironia –a fi d'emetre un judici no exaltat. Així, en una època de crisi religiosa com la que ell va conèixer, la seva reacció, entre Arnau de Vilanova i sant Vicent Ferrer, és un exemple d'equilibri i sentit comú, dins d'una ortodòxia catòlica que, tot i ésser inqüestionable, mai no fou presa de manera extremista. Comprovem aquest aspecte a través d'una referència als espirituals i seguidors d'Arnau de Vilanova, el qual, com hem vist, li mereixia una opinió positiva:
Veuràs per experiència que alscuns hòmens, qui s'ensenyen tots celestials, a qui, emperò, plau lo bon vi on que sia, e si bo no l'han, no fan bona cara lo dia. A aquests tots temps los és vigares que vegen visions, e que parlen durment ab àngels, e que han altes revelacions del çel, e profeten de les coses sdevenidores grans meravelles. Yo mateix n'he haüts alscuns familiars d'aquesta ayats qui.m dehien que Jhesuchrist los apparexia, e sent Pere e sent Pau e d'altres sants, e qui feyen grans tractats e libres de lurs visions. Emperò, a la fi, cascú veya clarament que no deyen sinó falsies. E yo mateix m'o coneixia attenent que ço que deyen recitaven ab jactància, car no.y guardaven loch ne temps ne manera. Veya yo, axí mateix, lur vida e lur spirit alt sens humilitat e paciència, e puys atenia que amaven la gola e.s feyen cerquar lo bon vi e.s altaven e mengaven de millors bocins e pus sovin que aquells qui no.s jactaven d'aytals coses. E per aquestes vies conexia clarament que lurs visions e paraules procehien del bon vi qui.ls fumava al cap, e puys feye'ls-hi dar fe l'esperit inmunde qui'y entrava ab lo vi qui per lo jactar foran d'aytals visions los feya créxer dins la supèrbia, e.ls aporrava puys a grans confusions davant la gent cant ço que havien denunciat no.s seguia de fer axí com dit havien.
(Com usar bé de beure e menjar, ed. cit., pp. 48 i s)
L'aspecte en el qual Eiximenis es mostra com autèntic expert, ultra el que fa referència a la teologia,és el polític, tant en el seu vessant pràctic, com a conseller dels jurats de la ciutat de València, com en el teòric, manifestats en el Regiment de la cosa pública (1383) que redactà a petició dels jurats valencians.
En el Regiment, Eiximenis recull bàsicament la doctrina aristotèlica i agustiniana sobre l'ordenament de la societat, i hi exposa també consideracions degudes a la seva pròpia experiència. En el Regiment hom troba una de les més clares exposicions i una convençuda defensa del que ha vingut a ésser històricament el pactisme català. Per a Eiximenis l'organització social i l'atribució de poder que comporta són degudes a un pacte que és garant de la llibertat i dels drets que representa. No ha de sorprendre, doncs, que en un fragment del Dotzè del Chrestià –una part del qual conformarà el Regiment de la cosa pública-, Eiximenis arribi a defensar el tiranicidi:
Tirà és càrcer pudent de tota llegea, mort de tota bondat, renegament de Déu e de tota llei, coltell contra la cosa pública, enemic de tota virtut, confusió de tota noblesa, sageta contra tota veritat, renegat falsari sens tot fe e llei, corruptor de tota lleialtat, traïdor manifest, públic lladre, demoni encarnat, notori fill del diable, perseguidor de tot bon hom, la presència del qual corromp l'aire e fa tremolar la terra e procura infinits mals al món, contra lo qual deu cridar tota natura e contra ell se deu somoure e es deu llevar lo cel e la terra e la mar, e tota consciència tement Déu, fins que l'hagen mort e foragitat tot lo món.
(Dotzè del Chrestià, cap. 145, citat segons la transcripció de Martí de Riquer,Història de la literatura catalana, ed. Ariel. Barcelona, 1964, vol. II. P. 188.)
D'entre la restant producció eiximeniana, destaquem el Libre dels Àngels, escrit el 1392, tractat d'angeologia que tingué una enorme incidència, i el Libre de les dones (Vers 1396), en el qual, sense caure en concessions misògines, passa revista als “vicis” més tòpicament femenins, per tal de fer-los menyspreables.
L'obra de Francesc Eiximenis assolí una gran difusió a Catalunya i arreu. Se n'arribaren a fer importants traduccions al llatí, al francès i al castellà, i fou molt llegida fins ben entrat el segle XVI. L'èxit d'Eiximenis no es deu a la novetat que la seva obra representa, sinó a la seva peculiar i perrsonal manera de contar el que, de fet, havia quedat fixat en un temps històric ben precís des del moment matgeix en què, ell ho registrà en els seus llibres. I això és el que, encara avui, ens permet de segujir llegint els seus escrits amb interès.