Anterior
Següent

1. Les quatre grans cròniques

1.3. Crònica de Ramon Muntaner

Crònica de Ramon Muntaner (començada el 15 de maig de 1325)

La crònica de Muntaner comprèn des dels temps de Jaume I fins a la coronació d'Alfons III el Benigne, és a dir, els cinc regnats coetanis de l'autor. En aquesta crònica hi ha una estreta relació entre els fets històrics i els que l'autor va viure personalment. Muntaner no sols n'és l'autor, sinó un dels actors principals de la seva crònica. En efecte, la crònica és un llibre de memòries. Muntaner manifesta dos objectius a l'hora d'escriure-la:

  • Deixar constància dels seus serveis i els seus mèrits a la Cort reial, i 
  • L'exaltació de la grandesa dels monarques.

D'aquí prové el combatiu to nacionalista que és la constant d'aquesta crònica i que és la base de les seves qualitats i també dels seus defectes. La crònica de Muntaner és d'un cap a l'altre un llibre escrit “a honor e a laus del casal d'Aragó”.

Aquest és el to que fa servir a l'hora de parlar dels monarques del Casal d'Aragó. Per exemple, parla de Jaume I en els següents termes:

... es vée lo pus gran príncep del món e el pus savi e el pus graciós e el pus deturer e cell qui fo més amat de totes gents, així dels seus sotmeses com d'altres estranys e privats, que rei que anc fos: qu, aitant con lo món dur, se dirà: “lo bon rei en Jacme d'Aragon”. (...) E aprés fo lo mellor d'armes que nengun altre.

Muntaner, però, lloa bàsicament els diversos monarques en funció de la seva adscripció al Casal d'Aragó:

Con certs siats que els bons senyors ajuden als vassalls llurs a fer bons; e sobre tots senyors ho han aquells del casal d'Aragó, que no us diré que sien senyors a llurs vassalls, que ans los són companyons. Que qui pensa los altres reis del món com estan cars e cruus a llurs vassalls, e es pensa hom los senyors del casal d'Aragó quantes gràcies fan a llurs sotsmeses, la terra deurien besar que calciguen.

Tot i que l'objecte clau sobre el qual projecta el seu “patriotisme” és la monarquia. Muntaner també fa lloances dels catalans i de Catalunya:

E negú no es pens que en Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pas ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bés les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món e qui viuen mills e pus ordonadament en llur alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.

Muntaner defensa la unió de totes les terres habitades per catalans, de vegades regides per diversos monarques, perquè les considera vinculades per un ideal comú i pel que ell anomenava el “pus bell catalanesc del món” que tothom parlava. Muntaner fa una apologia de la unió dels dominis catalans:

E així la casa de Mallorca e de Sicília (...) reja e mantenga contra tots los hòmens del món. E males gents no metessen àls en son cor; e membre-li de l'eiximpli de la mata de jonc (...)

E si ngun me demana: “En Muntaner, quin és l'eiximple de la mata de jonc?”, jo li responc que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que sie entre ells, havia devisión neguna tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per què és mester que d'aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d'una valença, no temen tot l'altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.

Anterior
Següent