Les quatre grans cròniques

Les cròniques com a gènere literari

L'aparició de les quatre cròniques medievals planteja també un interès de tipus intrinsecament literari. Les cròniques no equivalen únicament a una redacció “objectiva” i realista d'un conjunt de fets històrics, sinó que es presenten, al mateix temps, com un gènere literari peculiar que pot ser definit i caracteritzat d'acord amb uns procediments literaris determinats, i que pot ser vinculat al conjunt de procediments literaris que existeixen durant aquest període històric a Catalunya. És a dir, les cròniques no constitueixen únicament un reflex dels fets històrics a Catalunya sinó que són, al mateix temps, un moment paradigmàtic dins l'evolució de les literatures medievals. És més: constitueixen un gènerfe literari que només pot definir-se tenint present les literatures de les quals pots procedir, i les literatures que tal volta se'n desprenen. Pensem, concretament, en la peculiar situació de les cròniques entre el gèner de l'epopeia i el gènere, més modern, de la novel·la.

El context històric de les quatre cròniques

La traducció al català de dos textos històrics en llatí, els Gesta comitum barcinonensium et regnum Aragoniae (1267-1283) i el De Rebus Hispaniae (1268) –escrita per l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada- constitueixen les primeres mostres amb interès lingüístic i àdhuc estilístic de la historiografia catalana.

Les anomenades Quatre grans cròniques abracen un dels moments històrics més brillants i alhora decisius de la història de Catalunya (1113-1383) i ens permeten de seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en tots els aspectes –econòmic, polític, social, militar-, a la vegada que ja ens deixa entreveure quines seran les causes de la greu crisi política i institucional de Catalunya al segle XV.

Al llarg d'un segle (1250-1350) el marc històric que anomenem Catalunya arriba a assolir els elements necessaris per poders er considerada la realitat d'un estat-nació. No en falten proves: així, l'estabilitat política i social produïda ja durant el regnat de Jaume I per la incorporació a la Corona de les terres de València i de Mallorca o la creació de tot un aparell institucional, els Consolats de mar, conjunt de disposicions del dret marítim medieval que suposaren la culminació d'un procés jurídic que s'inaugurà amb els Usatges – 1058/1068- on quedà remarcada la independència envers els francs, i que durant el període que ara tractem assolí el més alt graude perfecció a causa principalment de la síntesi entre elements consuetudinaris i les noves idees reformistes protades de Bolonya a Catalunya per Ramon de Penyafort.

La configuració constitucional del període correspongué de fet a les aspiracions dels estaments socials que van fer possible la puixança de les terres catalanes. Dins la creació de l'aparell institucionald e Catalunya cadlria esmentar també la importància que tingueren els municipis –com ara el barceloní amb el seu Consell de Cent- i les Corts Catalanes, important instrument de col·laboració entre els diversos estaments i la monarquia.

Hi ha també un altre element d'indiscutible valor de cohesió nacional: la llengua, essent ara la mateixa la parlada pel poble i per la cort. La llengua esdevé el que avui en diríem un senyal d'identitat. La parla catalana s'identifica amb ujna visió política al servei de la qual es barregen activitats ben diverses: des de la història al comerç, dels sermons religiosos a la perduda èpic apopular, dels documents municipals a les cròniques règies.

Durant el període que abracen les quatre cròniques, doncs, tot contribueix a consolidar una identitat nacional.

Elements vinculats a les quatre cròniques

A mitjan segle XII, al costat de les cròniques llatines de caràcter erudit i monacal destinades a ser llegides, hem de suposar a Catalunya l'aparició d'una altre mena de cròniques, de tipus popular, amb tots els recursos propis per ésser memoritzades i recitades, és a dir, pròximes al gènere de l'epopeia medieval.

Per bé que cap exemple d'aquestes “cròniques” populars no ha pervingut fins a nosaltres, els estudis iniciats per Mila i Fontanals i proseguits per estudiosos de la categoria de Menéndez Pidal, a l'àmbit del castellà, i Coll i Alentorn i Martí de Riquer a l'àmbit del català, demostren amb tota certesa que a les lletres catalanes existí, abans de les cròniques esmentades, i per descomptatt abans de les cròniques històriques que estudiem en aquest capítol, un gènere epopeic d'àmplia difusió.

Això s'ha pogut concloure per la troballa de fragments de rima assonant i de vegades fins i tot consonant dins el discurs en prosa de les quatre cròniques catalanes medievals conegudes.

Com veurem més endavant, podem suposar que els joglars que formaven part, d'una manera fixa o temporal, de les corts reials aprenien i recitaven de memòria –d'aquí la manca de manuscrits- les gestes principals i més honroses de llurs reis. Els joglars encarregats de recitar les notícies de més gran actualitat han estat anomenats (ja ho foren per Ramon Llull) recontadors de noves, i els que es dedicaven a referir gestes antigues devien sre els anomenats referendarii gestorum antiquorum, és a dir, narradors de gestes antigues.

Fou a partir d'aquest sòcol, i també d'acord amb altres línies d'influència que esmentarem més endavant, que foren escrites, a finals del segle XIII i al llarg del XIV, les famoses cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.

Totes elles es caracteritzen pel fet d'historiar la corresponent època contemporània o bé la immediata anterior, i no el passat remot com s'esdevé en les cròniques llatines dels referendarii esmentats o en d'altres literatures que també tenen reis historiadors, com és el cas de Castella amb la figura d'Alfons X el Savi. Molts aspectes temàtics i estilístics d'aquestes cròniques històriques catalanes que comentem, ens permeten assegurar que van ser redactades en contacte molt directe amb el monarca: altrament no s'explicaria l'aparició d'episodis o de reaccions personals que només el rei podia conèixer. Fins i tot tenim el cas que les cròniques de Jaume I i de Pere el Cerimoniós es presenten, des d'un punt de vista literari, com narracions autobiogràfiques, cosa que constitueix una gran novetat en la historiografia medieval i ens permet copsar l'activitat política i personal dels autors respectius. Això no vol dir que el monarca fos l'autor material de les cròniques. Possiblement, totes foren redactades per escrivans de la cort, però, això sí, sota la direcció del rei.

D'aquest contacte més o menys directe amb el monarca a l'hora de redactar les cròniques, se'n desprenen una sèrie de característiques que altrament no existirien: les cròniques no ens narren els fets amb un to fred, sinó que ens els presenten amb tot el pintoresquisme de l'experiència directa; la figura central de cada una d'elles és la del corresponent monarca o bé la d‘una dinastia, com és el cas en la crònica de Muntaner; l'extensió dels diversos episodis de les cròniques està en funció de la proximitat o llunyania del qui escriu respecte als fets que narra, és a dir, oscil·la segons la intensitat amb què un fet es recorda; en part també cal atribuir a la presència del monarca la barreja d'elements objectius, fruit de l'interès del rei per justificar el seu regnat per tal que hom pogués fer-ne, més endavant, una lectura favorable.

Són elements bàsics de les quatre cròniques llur to heroic i la intenció de fomentar un sentiment nacional, de fet menys evidents a la crònica del rei Pere. Aquesta diferència que afecta a la quarta crònica es pot explicar tenint presents una sèrie d'elements: en primer lloc, ni la personalitat del rei ni l'època no permetien ja aquell to abrandat de le sprimeres cròniques: tinguem presentg que la concepció medieval del món va deixant pas a la humanitat; en segon lloc, les fonts utilitzades en el moment de la redacció de la darrera crònica ja no són les mateixes que les utilitzades en les altres tres; es continua pouant de la directa vivència dels fets que es narren i es continuen fent refoses de relacions que es devien escriure a molt poca distància del fets, però, en canvi, l'ús d'elements èpics hi és pràcticament nul i, com a contrapartida, apareix de manera més prolixa l'ús de documents de la cancelleria. Aquest elements estructural i l'estilístic és el que dóna a la crònica del rei Pere l'aspecte de dietari de palau.

A part de l'extraordinari valor com a document històric –la crònica de Muntaner, per exemple, constitueix l'única narració occidental conservada de l'expedició catalana a Orient- les nostres cròniques són quatre textos de gran interès literari i lingüístic. Pel que fa a la llengua, cal dir que totes elle sprsenten un gran uniformitat, tot i que foren escrites per autors pertanyents a zones diverses del domini lingüístic. Aquesta uniformitat és deguda sobretot al paper que ostentà la Cancelleria reial, sobretot al segle XIV, com a impulsora d'una mena de koiné o llengua literària comuna.

Les cròniques com a gènere literari

L'aparició de les quatre cròniques medievals planteja també un interès de tipus intrinsecament literari. Les cròniques no equivalen únicament a una redacció “objectiva” i realista d'un conjunt de fets històrics, sinó que es presenten, al mateix temps, com un gènere literari peculiar que pot ser definit i caracteritzat d'acord amb uns procediments literaris determinats, i que pot ser vinculat al conjunt de procediments literaris que existeixen durant aquest període històric a Catalunya. És a dir, les cròniques no constitueixen únicament un reflex dels fets històrics a Catalunya sinó que són, al mateix temps, un moment paradigmàtic dins l'evolució de les literatures medievals. És més: constitueixen un gènerfe literari que només pot definir-se tenint present les literatures de les quals pots procedir, i les literatures que tal volta se'n desprenen. Pensem, concretament, en la peculiar situació de les cròniques entre el gèner de l'epopeia i el gènere, més modern, de la novel·la.

L'epopeia de les cròniques

Pel que fa a les relacions amb l'epopeia, hom tendeix a considerar que els llargs poemes èpics o “gestes” medievals podrien trobar-se a la base d'aquest gènere específic que defineixen les cròniques. Sembla fora de dubte que durant els segles XII i XIII es van difondre per Catalunya una llarga sèrie de canóns de gesta i poemes èpics, que recitaven públicament joglars nascuts a Catalunya, en la llengua vulgar assequible al poble, i amb un estil que devia procedir de la gran tradició èpica francesa, molt més ben conservada que la catalana. D'altra banda, durant el segles esmentats es produïren, a Catalunya, una sèrie d'esdeveniments polítics que podien afavorir el naixement i la divulgació d'aquests poemes èpics: la reconquesta de les terres ocupades pels sarraïns, els orígens dels comtats catalans, la independència respecte del domini franc,l'expedició a Mallorca de Ramon Berenguer el Gran, i les conquestes dels regnes de Mallorca, València i Múrcia. Podríem dir que l'existència de fets anàlegs entre territori francè si territori català devia despertar el costum d'explicar aquests fets catalans amb el mateix procediment literari que s'explicaven popularment les gestes del territori francès. Ara bé: si tant en provençal com en francès ens han pervingut bona quantitat de poemes èpics, aquest no és el cas a Catalunya, i en el nostre cas només podem suposar l'existència d'aquesta epopeia popular divulgada pels joglars. D'altra banda, el fet que l'epopeia medieval fos un gènere preferentment, per no dir exclusivament, creta per ser recitat oralment, fa que no hàgim d'estranyar-nos que no ens hagin arribat textos escrits d'aquesta èpica catalana. Tinguem present que l'objecte “llibre” no és encara, al segle XII, un element de la civilització literària europea, tret del paper que jjuguen els llibres sagrats en la vida religiosa dels estrats nobles i eclesiàstics de l'època. L'epopeia medieval constitueix encara una literatura per ser parlada i escoltada, no pas llegida.

Un dels fets que demostren que la crònica històrica pot tenir una de les seves fonts en les cançons èpiques de gesta, és a dir, en el gènere literari de l'epopeia, és la prosificació de les gestes que pot trobar-se a les cròniques.

El més curiós de tot, però, és el fet que, com pot veure's molt clarament a la crònica de Desclot, els fragments que amb més seguretat provenen de la tradició èpica esmentada són també els fragments de menys validesa històrica de la crònica, si bé no sempre és cert el cas contrari. Sembla així, doncs, com si l'escriptor de la crònica hagués aprofitat els procediments literaris de les cançons de gesta èpiques només per a un determinat sector de l'estructura del seu text històric –precisament pel sector més “llegendari”, no històric, de la seva crònica.

En aquest sentit, val a dir que a les cròniques es barregen els episodis estrictament reals,presos de la veritat objectiva del fets i transportats al text amb una certa tendència al “realisme”, amb episodis més o menys imaginatius, que contrasten amb els primers quant a la seva “veritat històrica”, però també sovint gràcies al distint procediment literari emprat: la prosificació d'un poema èpic.

Això ens permet d'aventurar la hipòtesi que a les cròniques hi ha un llegat literari –l'epopeia, sens dubte, hi és present-, però, al mateix temps, hi ha un altre element radicalment nou: la narració original i en prosa dels fets esdevinguts a una persona o a un conjunt de persones en situacions existents de fet. (A més, aquests fets són simultanis a l'escriptura de la crònica: generalment, i tret de les particularitats de cada cas, les cròniques no són únicament l'escruiptura d'allò que s'ha esdevingut en la història passada sinó la relació sovint diària dels fets que s'esdevenen en aquell moment.)

La qüestió literària més important de les cròniques sembla, doncs, que és aquesta: per una banda acusen l'empremta d'un gènere literari lligat a la versemblança i la llegenda (l'èpica recitada pels joglars), i per altra banda són la mostra original d'una relació escrita d'un conjunt de fets viscuts de debò. Si aquesta síntesi d'un element èpic amb un element que podem anomenar històric pot donar-se a les cròniques, això és, entre altres raons, pel fet que les mateixes cançons de gesta ja eren, també, un gènere mixt quant ala barreja entre fantasia i veritat: els joglars anomenats “recontadors de noves” eren una mena d'empleats de les corts reaisl que divulgaven entre el poble, amb barreja de llegendes i de fets comprovables, les gestes del rei i del seu exèrcit, les notícies polítiques i miitars de la cort –eren com una mena de periodistes-, amb notícies més o menys actuals i posades al dia permanentment.

Una altra qüestió ens permet encara parlar de les cròniques com d'un gènere mixt i de transició, si més no a Catalunya:per una banda, són textos per ser llegits; per altra banda, també són concebuts com a textos per a ser escoltats recitats (llegits) per boca d'altre. Així està escrit en el cas de les cròniques de Jaume I i de Ramon Muntaner, que es presenten almateix temps com un llibre de lectura i com un llibre adreçat a uns “oïdors” que el sentiran relatat per un altre, talment es recités una cançó de gesta:

Fet i fet, les cròniques són uns llibres on es relaten les gestes o els feyts, d'homes molt carregats de llegenda i d'heroïcitat (per tant d'epos, d'èpica) al seu temps: reis, cavallers, militars, conqueridors, viatgers, navegants, mercaders...