Anterior
Següent

1. Les quatre grans cròniques

1.1. El "Libre dels feyts" de Jaume I

El “Llibre dels feyts” de Jaume I (entre 1313 i 1327)

La primera crònica catalana és la de Jaume I, tot i que el primer manuscrit que se’n conserva és posterior al primer que tenim de la crònica de Desclot.

El fet que el més primitiu manuscrit català que posseïm d’aquesta crònica sigui de l’any 1343, i la circumstància que una versió llatina li sigui anterior d’uns trenta anys –Fra Pere Marsili redactà l’any 1313, per ordre de Jaume II, una versió llatina de les gestes de Jaume el Conqueridor que segueix fidelment, bé que transportada a tercera persona i distribuïda en capítols, la crònica en català de Jaume I que coneixem per altres manuscrits del XIV –han fet sorgir la qüestió de la seva autenticitat, és a dir, si fou realment Jaume I l’inspirador directe d’aquesta crònica. Els especialistes s’han decantat per aquesta solució, atès el caràcter tan personal d’aquesta obra i l’estil tan subjectiu de la narració.

Certament, de bell antuvi resumeix Jaume I, en aquesta crònic,a les intencions que l’han mogut a escriure-la:

E per tal que els homes coneguessen e sabessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nos hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest libre per memòria, a aquells qui volran oir de la gràcies que Nostre Senyor nos ha feites, e per dar exempli a tots els altres hòmens del món, que facen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquest Senyor qui és tant poderós.

A més a més, una carta d’Alfons el Benigne i altres fonts positives fan suposar l’existència d’alguna versió catalana –i, per tant, original- del Libre dels Feyts, amb anterioritat a la versió llatina de l’anomenat Marsili.

Una cosa que distingeix aquesta crònica (en la seva versió catalana) de les altres, és la manca d’una divisió del text en llibre si capítols. De totes maneres, partint d’un criteri d’ordenació lògica, el Libre pot ser dividit en cinc parts:

1) La infantesa de Jaume I,

2) la conquesta de Mallorca,

3) la conquesta de València,

4) La conquesta de Múrcia, i

5) els darrers anys del regnat de Jaume I.

La crònica ve a ser una mena de memòries fetes perpetuar el record de les grans gestes militars de Jaume I, però té igualment una finalitat didàctica i religiosa: donar testimoni a les generacions futures del reconeixement a Déu per les gràcies obtingudes en totes les seves gestes i actuacions.

L’obra queda sempre polaritzada a l’entorn de les individualitats heroiques, entre les uqals destaca, per descomptat, el mateix Jaume I. Així, el Libre dels Feyts no és la història d’una època de Catalunya, sinó més aviat la dels seus protagonistes: Jaume I en primer terme, i al seu costat els nobles i millors cavallers que l’acompanyaven: Pere Ahonés, el Montcada, Ferran Sanxeç, Berenguer d’Entença, etc.

Això no vol dir que la crònica no dediqui múltiples passatges a consideracions d’ordre no personal. Vegeu, per exemple, aquest fragment d’exaltació nacional, on, tanmateix, no falten referències històriques exactes als comtes catalans:

E, fe que devem a Déu, pus aquells de Catalunya, que és lomellor regne d’Espanya, el pus honrat, e el pus noble, pe rço car hi ha quatre comtes, ço és lo comte d’Urgell, e el comte d’Empúries, e el comte de Foix, e el comte de Pallars: e ha hi rics-hòmens, que per un que aquí [Aragó] n’haja n’ha quatre en Catalunya, e per un cavaller n’ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací haja lla n’ha deu, e per un ciutadà honrat n’ha en Catalunya cinc. 

Anterior
Següent