Terra de trobadors i de trobairitz

Els inicis de totes les literatures romàniques continuen essent un dels principals problemes que tenen plantejats els historiadors de la literatura. En parlar dels inicis de la nostra producció literària, hem d'ésser plenament conscients d'aquesta dificultat, atès que el problema s'agreuja d'una forma específica: no solament no podem determinar quin fou el nostre primer text, sinó que les primeres manifestacions d'una certa empenta que ens han pervingut són escrites en una llengua no autòctona: l'occità. Això no ha de fer pensar, tanmateix, que el català no havia accedit a formes pròpiament literàries: hi hagué una poesia de caire popular, segurament de caràcter religiós i festiu, transmesa oralment, els ressons de la qual ens han arribat a través dels cants populars i de la seva influència en alguns poetes, com ara Cerverí de Girona.

D'altra banda, la nostra literatura, és a dir, l'escrita ja en català i que coneixem d'una manera no fragmentària, s'inicia amb un cas excepcional, amb l'obra d'un autor que exhibeix un català excel·lent, modern, apte per a qualsevol temàtica, i que en fa la llengua més desenvolupada de la Romània: Ramon Llull. El fet de passar d'una literatura de la qual només en coneixem les restes, a una obra de gran tremp, no es dóna a cap altra de les literatures romàniques. Abans d'arribar a Ramon Llull, cal fer esment de la situació general.

Primeres manifestacions literàries

Hem d'esmentar com a primer document la Cançó de Santa Fe (en podeu veure un fragment a la imatge), datada entre el 1054 i el 1076, escrita probablement al Rosselló, a Sant Martí del Canigó o a Sant Miquel de Cuixà, Ara bé, la seva pertinença a la nostra literatura cal no afirmar-la radicalment, ja que els investigadors no semblen posar-se d'acord quant a la seva adscripció lingüística: per bé que les referències de tipus ambiental, geogràfic, paisatgístic, etc., ens permeten de creure possible la catalanitat de l'autor, les pròpiament lingüístiques –al text es barregen trets occitans i catalans, sense poder-nos inclinar per una primàcia palesa- ens obliguen a no afirmar la seva catalanitat d'una manera ferma. Les darreres investigacions, d'altra banda, opten per la consideració provençal del text.

Fins fa poc, les Homilies d'Organyà eren tingudes com el text més antic de la prosa catalana. Les Homilies foren escrites a les acaballes del segle XII o al començament del XIII. Hem de recordar, però, que degueren existir d'altres molts abans, a conseqüència de les resolucions del concili de Tours (813) que ordenava la predicació en vulgar. Recentment, però, s'ha descobert un fragment de la versió catalana del Forum iudicum, del XII, i, per tant, anterior al manuscrit d'Organyà. Cal esmentar també, per fer més complet el panorama, la producció historiogràfica i les obres de tipus religiós. Quant a aquesta, assenyalem la traducció catalana de la Legenda Aurea, text en prosa de l'últim quart del segle XIII, i entre les mostres de poesia religiosa l'Aujats, senyors qui credets Déu lo pare i alguns textos de cants de romeus recollits al Llibre Vermell de Montserrat.

Al concili de Tours (813 dC) es prengué la decisió de dirigir-se als fidels "in rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur", per tal que tots ells poguessin entendre allò que se'ls deia en llengua rústica romana i en la germànica populars, i per tant significava l'abandonament de llatí clàssic en la predicació. El document, demostra que entre la llengua eclesiàstica i culta per excel·lència, el llatí, i el vulgar parlat hi havia una distància ja insalvable.

Fóra agosarat afirmar que la història d'aquesta distància és exactament la que comprèn el fosc període que va de la caiguda de l'imperi romà a l'època carolíngia. Una llengua no és un component que té una dinàmica deslligada de la història, i en el cas de Catalunya, on les darreres recerques a més a més posen en relleu el fet que la romanització no fou tan pregona com alguns han pretès, es fa molt difícil d'avaluar quin era el grau d'estranyesa que experimentava el nadiu davant la lengua de l'Església.

Intentar de suposar, per tant, quina era la literatura vulgar que aleshores es feia és tasca vana. Hem de tenir sempre present que una de les característiques de la poesia popular i tradicional és la seva escassa predisposició al canvi. Així, lligada com deuria estar a actes rituals relacionats amb el treball i amb la divsió del treball –cosa que tal vegada explicaria les dites cançons femenines- les estacions i el seu pas, les festes, i els grans temes humans, en la mesura que tot ritu exigeix per a la seva eficàcia la reptició, ensopegaríem amb el fet que l'estat de la llengua podria ben plausiblement no anar aparellat amb la seva dinàmica històrica. Amb l'agreujant que atesa la salvatgeria en què caigué tot Europa des del segle IV a l'XI, i en algunes regions fins al XII i més endavant i tot (els Pirineus, per exemple), ens podríem trobar que una llengua més o menys acordada en el seu moment històric ens remetria a construccions ideològiques anteriors a la mateixa romanització. De tal manera que si en el primer cas la llengua ens causaria un miratge cronològic quant a la seva evolució, en el segon ens el produiria quant a la història social. Cal, doncs, inscriure aquesta problemàtica en el sí d'una història que aspiri a ser més completa.

En els nostres primers textos amb voluntat literària sobresurten tres coses: 

1. La seva arrencada culta –a diferència d'altres literatures, com la castellana, per exemple-, és a dir que quant als seus recursos denota l'aprenentatge o la dependència de les arts liberals.
2. La unitat cultural que palesen, sigui quin sigui el seu registre
3. Una llengua que encara que no sigui la nostra sembla haver atès la seva consolidació.
   

I això vol dir, si més no, que per tal que el vulgar arribés a assolir la consideració de llengua culta, fou necessària també una evolució en la mentalitat europea que ho fes possible. I aquesta mutació, que és complexa i afecta els diversos ordres de la vida, i que mai no podrem conèixer amb exactitud per la manca de documentació, desemboca en el feudalisme els impulsos més pregons del qual es perden en el rerefons de la història.

Hom ha dit, tanmateix, que els grans trets ideològics que conformen bona part de la literatura medieval apareixen per primera vegada en la literatura del segle VI. En línies generals podem dir que són manifestacions d'una literatura aristocràtica, lligades als descendents de la classe senatorial romana, i que posen l'accent en la representació d'una societat de l'oci, enemiga del treball, d'esquena a la terra i que senyoreja i menysprea qui la treballa –quan la ruralització n'és l'element definidor- i que, en última instància, constaten i justifiquen una profunda desigualtat.

Si l'oci és una idea determinant en la formació de les representacions ideològiques de la societat, i tindrà en el si de les classes dirigents una llarga vigència, l'altre factor clau és la guerra. La guerra no és solament la font més important de riquesa, sinó que tota la societat s'estructura també a partir de la desigualtat que les armes sancionen.

La guerra determina també les formes de vida. La guerra divideix l'any en temps de rapinya i temps de dilapidació. Temps de proesa i ardiment, i temps de festa. I això té un reflex unitari en la literatura. No únicament perquè prové d'un llunyà fons comú, sinó sobretot perquè es deriva d'un univers mental únic. Les diferències entre èpica i lírica, per exemple, no amaguen mai la profunda connexió que les relaciona com a productes d'un mateix paradigma cultural. L'origen de molts dels conceptes que formen la xarxa conceptual de la poesia trobadoresca prové, doncs, d'un passat violent i bèl·lic. I és precisament la seva memòria, la pervivència de situacions i desitjos que tenen el seu punt motriu en un passat dificultós i rude, arcaic, allò que quallarà del tot a mitjan segle XII en la construcció d'una representació mental de la societat que bastirà tota la producció cavalleresco-cortesa europea fins ben entrat el segle XV.

La primera literatura romànica que llegirem reflectirà un model elaborat en el si de l'aristocràcia feudal, i que mitjançant un procés de divulgació afectarà bona part de la literatura medieval en el seu conjunt. I és important de destacar el següent, almenys en la gran àrea de l'altra llatinitat (Georges Duby), que és la civilització del sud, o sia la nostra: amb absoluta concordança amb la divisió social que estableix l'espasa –el gran símbol del poder cavalleresc- en restaran exclosos l'Església i la resta del poble: ambdós, com reconeixen els textos: desarmats. Això no vol dir en cap cas que no tinguessin una presència cultural remarcable, la contemporaneïtat històrica fa impossible que no hi hagi coincidències i trasllats. Significa solament que seran mesurats a partir del model que vehicula els continguts i els ideals, les idees polítiques i les formes de vida de la classe dirigent. Perquè aquesta literatura és –en la mesura que s'oposa a l'eclesiàstica, voltada a entendre l'inefable ultraterrè, i en llatí , laica, en vulgar i tendent a reduir el real en termes d'exclusió i, per tant, de domini; en aquest sentit l'hem d'entendre com una literatura aristocràtica al servei d'un model que reserva la direcció del món i el seu goig a un nucli restringit.