Terra de trobadors i de trobairitz

Guilhem de Berguedà

La biografia de Guilhem de Berguedà és una de les més singulars de tota la literatura medieval. Aquesta és la transcripció íntegra de la seva vida:

No hi ha cap mena de dubte que la seva agitada existència aventurera, envoltada d’amors il·lícits, i d’una bel·licositat extrema li reportà una immensa fama.

D’acord, doncs, amb aquest tarannà impulsiu i directe, la seva producció més extensa, dins el conjunt de poemes que ens han pervingut, està formada per sirventesos. En ells, Guillem de Berguedà se’ns mostra clarament com el representant prototípic de la noblesa catalana del segle XII, que es debat entre el poder monàrquic, les pròpies ànsies d’expansió i les conseqüents tensions que això crea entre la pròpia noblesa, i el poder terreno-espiritual i dogmàtic d’una Església cada cop més combativa en els dos camps. En aquest sentit, els seus sirventesos són un aspecte més de la lluita que sostenia: revoltes de la noblesa, bandositats, qüestions de domini. Entre els seus sirventesos destaquen els dedicats a Pere de Berga, el bisbe d’Urgell (Arnau de Preixens) i Ponç de Mataplana, on es barregen motius purament personals, conflictes de veïnatge, xocs de natura política o bé enemistats interessades per raó d’aliances partidistes.

En fer del sirventès una arma, Guillem de Berguedà l’utilitzarà sense cap mena de trava, emprant quan convé el llenguatge més ferotge de tota la poesia trobadoresca. Com a bon guerrer, era també un virtuós i la seva tècnica fou formalment modèlica, i, pel que fa a l’ús de recursos estilístics, d’una eficàcia inqüestionable.

L’habilitat de Guillem de Berguedà consisteix a usar un llenguatge planer, expressiu i àgil, al servei d’una infal·lible tècnica denigratòria consistent a reafirmar la seva posició i obtenir el favor i la simpatia del públic mitjançant una caricatura vigorosa i probablement fidel a la realitat. Aquesta és la descripció que ell fa del seu enemic Ponç de Mataplana:

També són abundants les acusacions que puguin provocar la condemna de l’auditori i permetin una palpable progressió escatològica:

Si cal, no s’està de recórrer a testimonis compromesos:

També com a escriptor que compta especialment amb l’efecte social dels seus versos, empra freqüentment jocs de paraules que provoquen la immediata reacció del pùblic pel seu efecte còmic:

Per altra banda, Guillem de Berguedà fou també un líric original i delicat. Però allò que sens dubte li confereix un relleu extraordinari dins la poesia trobadoresca i ens dóna l’altra cara de la seva personalitat, és el planh que dedicà a Ponç de Mataplana quan aquest morí lluitant contra els sarraïns. Guillem de Berguedà hi confessa haver mentit quan malparlà d’ell; i qui havia estat ferotge enemic esdevé heroi admirat per les seves qualitats. El to sincer, que contradiu els seus sirventesos, l’acabada expressió i el sentiment que es desprén de tot el planh, en fan una de les obres més perfectes,insòlites i apreciades de la lírica provençal trobadoresca. Vegem-ne una mostra:

Guillem de Cabestany (1212)

 La informació que actualment posseïm sobre la biografia d’aquest trobador rossellonès és certament escassa, i, de fet, només ens permet d’afirmar que la seva producció se situa als voltants de l’any 1212. Ara bé, la gran fama que tingué Guillem de Cabestany es deu, en bona part, a la seva Vida provençal,la qual, per raons difícils d’escatir, li adscriu la llegenda del cor menjat per la dama a la qual dedicà les seves composicions. Guillem de Cabestany seria, doncs, la figura emblemàtica de l’amant desafortunat, que mor assassinat pel marit gelós per l’èxit galant del trobador. Aquesta història fabulosa i plena de dramatisme fou recollida per Boccaccio al Decameró, i, més modernament, Stendhal, en un gest d’admiració romàntica, traduí al francès, en el seu llibre De l’amour, la versió més extensa de les Vides que els cançoners dediquen a Guillem de Cabestany.

De Guillem de Cabestany ens han pervingut set cançons d’atribució segura i dues d’atribució dubtosa. Les seves composicions tracten temes amorosos dins els més estrictes cànons de l’amor cortès, amb una tècnica rigorosa i depurada que, malgrat algunes excepcions, no presenta gaires notes innovadores.

Com a autor, el seu èxit més gran fou la cançó Lo dous cossire (La dolça aflicció), l’estrofisme de la qual fou imitat per diversos trobadors i és citada gairebé sempre en els cançoners. La cançó descriu l’estat de neguit i alienació en què es troba l’enamorat davant la conducta ambigua i distant de la dama.

Ramon Vidal de Besalú (1160-1220)

Ultra el tractat abans esmentat, i que podem considerar com la seva obra de major relleu i importància, ens han arribat de Ramon Vidal obres de caràcter molt divers, entre les quals destaquen un conjunt de poesies líriques i tres narracions en vers.

De la seva obra global esmentem el Castla gilós (Reprensió de gelosos), narració de 450 versos octosíl·labs apariats en què, a manera dels flabiaux francesos, planteja una situació satírico-burlesca resolta amb una habilitat remarcable.

Cerverí de Girona

L’obra poètica de Cerverí de Girona representa la darrera gran aportació a la literatura trobadoresca clàssica, és a dir, la que comprèn els segles XII-XIII. Des que el professor Martí de Riquer demostrà, amb sòlids arguments, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona eren la mateixa persona, la figura del nostre trobador s’ha engrandit de forma considerable, per tal com l’amplitud de la seva obra –la més extensa conservada de cap trobador-, unida a la seva riquesa formal i temàtica, en fan una producció ben singular.

La impressió fonamental que dóna l’obra de Cerverí és la de tractar-se d’un gran estilista. Guillem de Cervera dominà i exhibí certament multitud de recursos formals, i va imprimir a totes les seves composicions una nota de caràcter personal, transformant, d’aquesta manera, en objectes distints allò que havia estat escrit per molts trobadors. Bona part de la seva obra cal adscriure-la a l’estil propi del trobar ric, és a dir, del gust per la combinatòria formal, de la dificultat constructiva, de la bellesa aconseguida a base d’inesperats efectes verbals. Ara bé, conscient que a Catalunya el que hom preferia era el trobar leu, o sia les composicions no gaire subtils i fàcils d’entendre, i adonant-se també de la inexplotada i menyspreada riquesa que oferia el cançoner popular, Cerverí aprofità i convertí en cultes formes poètiques que fins aleshores havien romàs apartades de la poesia cortesa.

Comprovem-ho en aquest viadeyra o cançó de camí, gènere que fou considerat en el famós tractat de Ripoll com la “pus jusana species qui es en los cantas” (la més baixa espècie d’entre les cançons):

Cerverí fou també un home preocupat pels esdeveniments del seu temps –revoltes de la noblesa, problemes successoris- que va conèixer de forma bastant directa, atesa la seva vinculació al casal de Cardona i a la cort reial. És de destacar que sempre reaccionà amb criteri independent, sense que la seva vinculació amb els protagonistes d’afers de vegades força tèrbols impliqués cap mena de censura o servilisme.

Bon observador, Cerverí s’adonà també que s’estava operant un canvi de mentalitat que repercutia en els costums del temps, i que els ideals que bastien la societat feudal experimentaven modificacions palpables. Davant d’aquesta problemàtica, la posicióde Guillem de Cervera és la d’un moralitzador que es mou entre l’enyor i un serè pessimisme. D’aquest caràcetr és la seva obra més extensa, els Proverbis, recull de màximes morals adreçades als seus fills. El to general dels Proverbis és una mica feixuc i difícil a causa dels esforços que l’autor ha d efer per encabir les seves màximes en versos subjectes a un rigorós esquema mètric.