Terra de trobadors i de trobairitz
3. Primeres manifestacions literàries
3.3. Gèneres i estils
Els tractats de poètica
Els tractats de poètica sorgits de i per a la lírica trobadoresca segueixen, en principi, l’esquema dels llatins, l’estudi dels quals fou una constant al llarg de l’Edat Mitjana. Amb aquest tipus de tractats hom pretenia donar resposta als problemes que la pràctica poètica plantejava i alhora corregir els defectes més freqüents; és a dir, problemes de mètrica, de riquesa de rima, d’adequació al gènere triat, etc.
Ara bé, tots aquests tractats foren escrits a partir del segle XIII, època en què la diferència entre el provençal i les llengües veïnes era ja notable. Aquest fet explica a bastament que aquests tractats dediquessin la seva major extensió a explicar el funcionament d’una llengua que no era la pròpia. Així, doncs, la part més extensa i detallada era ocupada per la gramàtica, car per seguir l’exemple dels poetes occitans ja clàssics, ja dignes d’imitació, la primera cosa imprescindible era aprendre llur llengua.
Per això, no és gens estrany que el primer tractat fos escrit per a un públic no autòcton, sinó català. En efecte, Ramon Vidal de Besalú escriu les Razós de trobar pensant sobretot en aquest aspecte gramatical i d’aprenentatge de la llengua. Oferim a continuació les primeres paraules de l’obra, en les quals Ramon Vidal explica els motius pels quals era convenient d’escriure-la.
Per so qar ieu Raimonz Vidals ai vist et conegut qe pauc d’omes sabon ni an saubuda la dreicha maniera de trobar, voill eu far aqest libre per far conoisser et saber qals dels trobadors an mielz ensenhat, ad aqelz qe.l volran aprenre, con devon segre la dreicha maniera de trobar (Ed. Marshall, p. 2)
[Atès que jo Ramon Vidal he vist i conegut que pocs homes saben ni han sabut la correcta manera de trobar, jo vull fer aquest llibre per donar a conèixer quins han estat els trobadors que millor han trobat i millor han ensenyat, i aquells que voldran aprendre, com deuran seguir la correcta manera de trobar.]
Un any més tard, un altre català, el monjo Jofre de Foixà escriu a Sicília, entre 1289 i 1291, les Regles de trobar per tal de fer més entenedor el contingut del text de Ramon Vidal de Besalú i ampliar la part dedicada al que més pròpiament pertany a la retòrica, és a dir, la problemàtica pròpiament literària.
Al segle XIV, i dins el terreny de la retòrica, apareixen dues obres d’una cabdal importància simbòlica i pràctica: el De vulgari eloquentia de Dant, enllestida entre 1304 i 1307, iles Leys d’Amors de Guilhem Molinier escrites entre 1328 i 1337. Així, mentre l’obra de Dant reprsenta la superació d’aquests tractats i de la poesia que els fonamenta, i posa les bases per a una revolució poètica d’àmplies repercussions, l’stilnovisme, les Leys d’Amors, lligades íntimament a la formació del Consistori de Tolosa ajuda a bastir una frontera que mantindrà Catalunya allunyada d’aquestes innovacionsa, l temps que porta aparellada la conversió en dogma de la retòrica trobadoresca. Si el De vulgari eloquentia possibilita una forta i pregona renovació, les Leys d’Amors són la mostra més palesa de la decadència de la poesia trobadoresca.
Els gèneres
La poesia trobadoresca ofereix una extensa gamma de gèneres poètics, regit cadascun d’ells per lleis que els són pròpies i que, de fet, proporcionen el contingut temàtic o bé la disposició formal al compositor. Aquesta a prioris estructurals ajuden a fer entendre l’especial treball de l’autor com a invenció formal a partir d’uns esquemes determinats. Esmentem a continuació alguns dels gèneres més característics de la poesia trobadoresca.
Cançó i sirventès: Es pot considerar que aquests dos gèneres ocupen els dos extrems de la lírica provençal: la cançó és el vehicle més comú de què disposen els trobadors per a la poesia amorosa; en canvi, la ira, l’odi, la polèmica literària i política, el discurs moralitzdor troben el seu mitjà d’expressió en el sirventès, el qual aprofitava devegades la música i l’estructura d’una cançó coneguda, per tal de donar-li major popularitat i major rapidesa d’expansió.
Alba: Descriu el disgust dels enamorats que han de separar-se després d’haver passat junts la nit.
Pastorel·la: Implica una certa narració, car conta la trobada en ple camp d’una pastora i un cavaller que la galanteja. Poesia, doncs, dialogada i plena d’enginy, on es contraposen dues aprles: l’aristocràtica del cavaller i la camperola de la pastora.
Plany: Cant de tristesa per la desaparició d’una persona, per una derrota militar, per un greu esdeveniment. Normalment, seguia un esquema consistent a posar en relleu la magnitud de la pèrdua i les conseqüències que ha provocat.
Balada: Consta d’un refrany –un apariat-, que canta el cor, i de tres versos que formen l’estrofa del solista, de rima diferent a la del refrany, seguits d’un altre que rima amb el refrany.
Dansa: Es diferencia de l’anterior perquè el refrany i l’estrofa no es barregen.El refrany rep el nom de respòs i les estrofes poden estar formades per vuit versos, els quatre primers de rima diferent i els quatre darrers amb la mateixa roma del respòs. Fou un dels gèneres més apreciats. La seva forma és la que encara s’empra per als goigs.
L’estil dels trobadors
Cal que ens referim a l’estil usat pels trobadors. Fou aquest un problema que els preocupà enormement i desencadenà fins i tot apassionades i interessantíssimes polèmiques literàries. Ja des de ben aviat els trobadors escolliren o compaginaren dos estil antagònics: el trobar clus i el trobar leu.
La característica delprimer resideix en la seva dificultat interpretativa, basada en l’obscuritat conceptual, en un hermetisme intel·lectual,mentre que la del segon es manifesta per l’afecció a la senzillesa a usar un llenguatge entenedor, sense que això impliqui vel·leitats popularitzants. En realitat, l’ús d’un o altre estil es devia, en bona part, a l’auditori a qui anaven adreçades les composicions, car s’ha de pensar que la dificultat de comprensió per a la majoria reafirma la condició elitista de qui en gaudeix.
Dins del trobar hermètic hom dsitingeix també el trobar ric, dominat pel culte a la bellesa formal, per la recerca d’efectes sonors rars i insospitats ik per la rígida selecció verbal.