Terra de trobadors i de trobairitz

La poesia trobadoresca abraça tota la temàtica pròpia de la societat de l’època, però és, sens dubte, l’especial tractament de l’amor allò que li ha donat major relleu i l’ha definit històricament. I així hom parla de l’amor cortès per referir-se –amb no gaire unanimitat conceptual- a la ideologia amorosa que tot lector d’aquesta lírica aprecia.

Com tota la poesia del desig amatori, la dels trobadors troba en els joves el nucli consumidor i potenciador per excel·lència. De fet, el mot joven és un dels termes clau d’aquesta lírica i respon a la doble dimensió de l’edat –des de la sortida de la infància fins al matrimoni; és a dir, el període de formació cortesano-cavalleresca- i de la condició moral, car integra valors positius com la lleialtat, la predisposició al servei, el valor (pretz), la generositat (larghesa), etc.

En el terreny pròpiament eròtic, la manifestació d’aquest ideal de comportament que forma la cortesia, rau en la mesura és a dir enla instauració del desig com a valor en ell mateix, la qual cosa requereix sempre la indispensable distància respecte a l’objecte amat per tal de poder-se perpetuar. Així, doncs, no és d’estranyar que el codi eròtic trobadoresc prengui cura de teoritzar els graus en què es troba l’enamorat –que normalment coincideix amb el trobador- segons la qualitat d’aquesta distància.

Aquest amor llunyà, la fin’amors o amor lleial, que s’oposa als codis no nobles, car es fa coincidir la noblesa d’esperit amb la de la sang –cosa que s’arriba a raonar científicament- implica, per la seva pròpia estructura, la consideració de la dona com a ésser excel·lent; dotat, per tant, no solament de qualitats estètiques i morals, sinó també de poder. Aspecte, aquest darrer, que queda suficientment evidenciat en situar-se l’enamorat en posició de suplicant i en obtenir la dama la privilegiada disposició de negar o atorgar el favor que el poeta li demana.

Val a dir, però, que plantejaments semblants no són exclusius d’una cultura i que tampoc apareixen en èpoques determinades de la història. Hom ha pogut parlar fins i tot d’un universal cortès de l’amor. Alló que, en el nostre cas, individualitza a bastament aquest codi amorós –les claus interpretatives del qual no posseïm enterament i, per tant, hem d’acontentar-nos amb temptatives més o menys aproximades –és la seva pertinença als esquemes mentals de la societat feudal europea. En aquest sentit, és clar que s’opera un trasllat de ritus i conceptes de caire jurídic al terreny amorós (operació que, dit sigui de passada, afecta altes instàncies de la societat medieval). Així, la dama serà considerada com el senyor del poeta –expressat en la forma masculina midons (el meu senyor)-, mentre aquest es declararà el seu om, o sia vassall de la dama cantada.

Hem de tenir present, encara, que la dama era normalment casada i de rang superior al trobador i al conjunt de joves que s’aplegaven a la cort –centre de tota aquesta ideologia cavalleresco-cortesa, i únic lloc on podien consolidar el cobejat pretz (mèrit). D’altra banda, la dama era sempre encoberta per un senhal (senyal), indicació metafòrica que la designava; però que també podia usar-se per expressar el destinatari de les composicions. És obvi, tanmateix, que ens trobem enfront d’una bona part de joc galant, de refinat i contingut erotisme, de diversió enginyosa i aristocràtica. Però és cert, també, que en els closos ambients cortesans això comportava una innegable tensió,la qual explicaria les figures del gilós, el marit que no tolera les mostres de cortesia envers la seva muller, i els lausengiers o malparladors i envejosos que posen en perill i delaten les relacions entre dama i enamorat. De fet, bé podem dir que tot jove era un lausengier per als seus companys.

I és que aquesta tensió visible en el camp amorós reflecteix un altre estat de coses. En realitat, podem considerar els trobadors com els protaveus ideològics de la petita noblesa que malda per formar un bloc idoelògic amb l’aristocràcia, sota el denominador comú de l’ideal cavalleresc i el codi cortès que aquests autors propaguen. És lògic, doncs, que siguin els joves cavallers de la petita noblesa, amb dificultats per accedir al domini d’un feu, els que insisteixin a proposar aquest codi, i a sentir-se dipositaris dels valors que fonamenten la societat feudal.

Aquest fet, d’altra banda, tindrà un clar reflex estilístic en el grau d’abstracció de bona part de les composicions, necessari per a conjurar dos estrats semblants i oposats alhora, i caldria posar-lo en relació amb el formalisme d’aquesta poesia. En efecte, la poesia trobadoresca és una poesia formal –on el jo de l’autor no implica cap mena d’autentitictat o de reafiemació d’una experiència pròpia i real –que cal valorar en funció de l’específica combinatòria que cada escriptor realitza d’uns conceptes que romanen invariables al llarg de més de dos-cents anys. És per això que de vegades es fa pràcticament impossible d’atribuir amb certesa una composició a un autor o a un altre. Però això permet d’adscriure a l’estil personalíssim d’un autor composicions que no ofereixen capo mena de novetat pel que fa al contingut.

No ha de sorprendre, doncs, que els tractats de poètica provençals no tinguin en compte categories que afecten l’especial condició de la persona, i que siguin gramàtiques destinades a la creació –en oposició a les especualtives- que insisteixen en els aspectes gramaticals i tècnics.