Terra de trobadors i de trobairitz

La poesia de tradició trobadoresca: vídeos introductoris

Qui eren els trobadors? En quina època van viure? Quin tipus de poesia van escriure? En quina llengua?

En aquests dos vídeos trobaràs les respostes.

Duració: 1 min 52 s	Duració: 12 min 09 s

Trobadors i joglars

Hom dóna el nom de trobador a l'autor de composicions versificades en vulgar, en occità, en oposició al de poeta, que quedava relegat als qui ho feien en llatí. Els trobadors escrivien els seus poemes per ésser cantats, la qual cosa significa, evidentment, que foren, almenys en una qualificada majoria, músics experts. Això vol dir també que es tracta d'una poesia destinada a ser escoltada i només excepcionalment llegida –termes que la història s'ha encarregat de capgirar. Val a dir, doncs, que el procés de creació d'un poema era una feina complexa que no admetia gaires improvisacions, i sovint eren els mateixos autors els qui els cantaven. Quan aquests no ho feien personalment, la persona destinada a transmetre a qualsevol auditori les seves composicions era el joglar. Els joglars, en termes molt generals i d'una manera àmplia, poden ésser definits com aquelles persones que es guanyaven la vida proporcionant distracció a un públic: illorum officium tribuit laetitiam (llur ofici proporciona alegria) reconeixen les Leges palatinae de Jaume II de Mallorca.

Els joglars eren professionals de l'actuació, de la posada en escena dels poemes que els autors els confiaven, la qual cosa tindrà una conseqüència fonamental: el grau de teatralitat, la importància dels aspectes quinèsics de pràcticament tota la poesia medieval. D'altra banda, i pel que fa a la poesia trobadoresca, els joglars havien d'observar una extrema fidelitat en la transmissió de textos especialment acabats, cosa que requeria una preparació específica per a tal tipus de mester. En aquest sentit, el joglar de lírica, el propagador de l'amor cortès, es diferenciava radicalment del joglar d'èpica que podia treballar més de memòria i fins i tot improvisar.

És precisament per aquesta voluntat d'exactitud i precisió, que trobadors d'un cert estatus mantenien joglars amb la preferent missió de divulgar els seus poemes. Potser a causa de discrepàncies, falses interpretacions o a la necessitat de compendiar les capacitats i coneixements del joglar, sorgeix l'ensenhamen, com el del noble català Guerau de Cabrera (doc. 1145-1159), adreçat als seu joglar Cabra. Aquesta composició sembla original i, en qualsevol cas, el model que seguiren altres autors d'ensenyaments. Aquests textos són d'un gran interès, car revelen a l'ensems quins eren els gustos literaris i quines les lectures i la formació dels trobadors i de la noblesa de l'època.

Guerau de Cabrera retreu al seu joglar una manca de qualitats artístiques:

Però també l'acusa d'ignorar cançons de gesta famoses, flabiaux o històries novedoses com devien ser aleshores els primers romans adscrivibles a la matèria de Bretanya.

El fet que alguns joglars prenguessin el nom del trobador per al qual treballaven –com és el cas que acabem de veure- i que la majoria duguessin noms o mots més o menys atractius, pot fer pensar que la distància social entre trobador i joglar era considerable. Hem d'apressar-nos a dir que així fou en la majoria dels casos. No hem d'oblidar que foren trobadors reis com Alfons I de Catalunya-Aragó, grans nobles com Guilhem de Peitieu –el primer trobador l'obra del qual es conserva-, papes com Climent IV, i gent que gaudia d'una confortable posició en el si de la rígida i estratificada societat feudal. Ara bé, això no impedí mai que les relacions entre trobadors de diversa procedència social fos directa i cordial, i que el joglar no gaudís d'un tracte de favor.

Per un altre costat, endemés, hi hagué un extens nombre de trobadors que conrearen la poesia de forma professional, guanyant-se la vida a diferents corts i davant auditoris diversos. Això arribà a provocar confusions-poc tolerades per alguns trobadors-, agreujades pel fet que alguns trobadors d'origen noble o acomodat, en arruïnar-se, s'haguessin de convertir en joglars per tal de subsistir. I al'inrevés, és a dir, joglars als quals la seva qualitat i fama interpretatives ajudà a adquirir la condició de trobadors.

Així doncs, el conreu de la poesia era una de les formes que permetia l'obtenció de prestigi social per a tota la classe de trobadors. En uns, però, el prestigi social obtingut mitjançant la poesia anirà acompanyat d'un professional guany econòmic; en altres, en els nobles, el prestigi que els proporcionarà la poesia serà bàsicament una manifestació més de lapersonalitat feudal, un complement que els acosta a l'ideal humà cavalleresco-cortès.

Val a dir, finalment, que moltes de les informacions que posseïm sobre els trobadors ens vénen donades per la nota biogràfica o vida que duen alguns cançoners provençals que serveix d'introducció a les composicions del trobador que n'és protagonista, per tal de proporcionar dades sobre la seva personalitat i atreure l'interès del públic. Per aquest motiu totes són fiables. D'altres, en canvi, com la de Guilhem de Berguedà, s'han revelat pràcticament exactes. De vegades els poemes van acompanyats també d'una razó, o comentari explicatiu, la finalitat del qual és facilitar-ne la comprensió.

Els trobadors i les trobairitz