Recursos d'estudi L5

1.      Increment del nombre de dones treballadores

La incorporació de moltes dones al treball industrial durant el segle XIX va anar introduint canvis al model de família tradicional, que girava al voltant de la situació de les dones com a esposes, mares i mestresses de casa.

L’escolarització femenina encara era molt baixa, i l’analfabetisme a la província de Barcelona s’acostava en 1900 al 80% de les dones de classe treballadora.

Pera ara començaven a aparèixer dones que s’incorporaven a l’ensenyament com a Mestres, a la sanitat coma infermeres, al comerç com a dependentes, a la gestió empresarial com a secretàries o taquígrafes, a l’administració de ministeris i municipis com a auxiliars o mecanògrafes... Això va anar trencant, poc a poc, la idea de què el destí de les dones consistia només en contreure matrimoni i criar els fills. Encara restava molt per aconseguir quelcom semblant a la igualtat, i els valors tradicionals pesaven molt, però la presència de dones a àmbits molt diversos s’anava aconseguint.

2.      Publicacions i activitats per a dones

Com que algunes dones tenien ara interessos molt diversos, i com que també gaudien d’una certa formació i poder adquisitiu, es van anant multiplicant els títols de llibres i publicacions destinades al públic femení. En alguns casos es tractava d’un intent de condicionar o dirigir aquest procés d’emancipació de les dones. D'aquesta manera apareixen publicacions per a dones catòliques, anarquistes, republicanes, etc.

Fins i tot els partits polítics creen seccions per a dones. En els partits més conservadors, aquestes tenen com a missió donar suport als homes dins els àmbits tradicionalment femenins, però en els partits del centre i l’esquerra van anar prenent cada dop més protagonisme.

3.      Iniciatives educatives

Son també abundants les preocupacions per proporcionar una cultura a les dones dels grups socials menys benestants, i a Catalunya apareix, per exemple, el centre educatiu “Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona”, de Francesca Bonnemaison.

La presència de dones a la universitat, que havia estat anecdòtica o excepcional durant el segle XIX, ara comença a normalitzar-se. Encara són una minoria. Des del 1910 es va autoritzar que poguessin matricular-se lliurament, sense haver de demanar un permís especial al ministre o al rector. S’ha de tenir present que, abans d’aquesta data, i des de 1872, només 36 dones havien arribat a titular-se a la universitat espanyola. Això permet ara l’aparició de dones titulades, totes elles de classe mitjana-alta, es clar, però que comencen a exercir con a advocades, metgesses, escriptores, etc.

Amb tot, calia força de voluntat i una gran decisió personal per anar trencant contínuament els motllos socials i professionals i competir en activitats on tots els àmbits eren dominats per homes, molts dels quals menyspreaven o s’oposaven a la presència de dones entre ells.