Recursos d'estudi L5

1. Un món agrari en crisi econòmica

Des dels darrers anys dels segle XIX, el camp català patia una severa crisi econòmica. Les causes enllacen amb el que vam veure al segon lliurament:

-        L’agricultura peninsular havia de competir ara amb un mercat mundial d’on arribaven productes més barats, malgrat l’alt proteccionisme que aplicava el govern espanyol.

-        La pressió fiscal, que gravava la venda dels productes agraris, sobre tot a les ciutats.

-        La dificultat per exportar, donada la manca de competitivitat d’alguns productes i que la resta d’estats no volien comprar els d’un país que no comprava els seus.

-        El predomini abusiu dels intermediaris comercials

-        Unes tècniques de producció endarrerides i basades en la ma d’obra barata

-        L’absentisme dels propietaris, molts dels quals es limitaven a cobrar les rendes i no s’interessaven en la producció.

-        Malgrat que a Catalunya no hi havia grans latifundis, abundaven els contractes de lloguer de la terra que no donaven seguretat al pagès per invertir en millores, ni deixaven aparèixer una classe d’autèntics empresaris del camp que poguessin modernitzar la producció.

Es calcula que, sigui pel mal temps o sigui per la poca demanda, una majoria d’anys els productes del camp es venien per sota del preu de cost, la qual cosa feia que ni els propietaris ni els pagesos llogaters poguessin gaudir del nivell de vida que havien tingut abans i les tensions entre uns i altres s’incrementaven.

 

2. El predomini de la vinya

La producció més important era el ví, que representava gairebé un terç del valor total dels productes agraris catalans. Les vinyes es concentraven cap al litoral, a les comarques més poblades. Per això els conflictes per la terra creixien i els rabassaires (els pagesos que llogaven terres per conrear vinyes) es van convertir en els capdavanters de les lluites agràries a Catalunya.

La fi del tractat signat amb França durant la crisi de la fil·loxera, i l’entrada de la plaga a la Península van provocar alhora la ruïna temporal dels viticultors, que van haver de replantar tots els seus ceps.

Els marges de benefici es van estrènyer durant els anys següents moltíssim i  desprès de la Primera Guerra Mundial i fins els anys de la República va ser molt freqüent que també els vinyataires haguessin de vendre la collita per sota del preu de cost. Quan les agrupacions de rabassaires discutien aferrissadament els contractes amb els propietaris i reclamaven aconseguir la propietat de les finques era perquè estaven obtenint uns guanys tan petits que ambdós ja podien treure beneficis de la mateixa terra.

La llei seca als Estats Units, l’extensió del correu de la vinya en territoris fora d’Europa, i la crisi econòmica de 1929 no van fer més que agreujar la situació

Malgrat tot això, l’extensió dedicada a la vinya es va incrementar i també van millorar els rendiments per hectàrea, amb la qual cosa la producció total va créixer. Una de les solucions que es van trobar va ser la creació de cooperatives agràries per a produir ví i obtenir un valor final més competitiu. És ara quan el sud de Catalunya veu la construcció de cellers d’arquitectura modernista que es van merèixer la consideració de “catedrals del ví”.