La dansa

Tot i que la dansa contemporània s’inicia a finals del segle XIX com a reacció al ballet clàssic, es comença a desenvolupar cap al 1920, quan els ballarins americans Loie Fuller i Isadora Duncan, i els europeus Rudolf Von Laban i Mary Wigman van voler experimentar l’expressió corporal amb més llibertat, sense restriccions, inspirant-se en formes més naturals i utilitzant el cos com a forma d’expressió emocional.


Isadora Duncan (1878-1927).

Laban va crear la Labanotació, una escriptura de la dansa basada en la notació geomètrica. Va fer un estudi de tots els patrons de moviment del cos humà, analitzant l’espai en què es mou i dibuixant les formes i l’esforç energètic necessari.

Estudi del cos – Laban.

   

A mesura que aquest tipus de dansa va guanyant terreny es van trencant totes les regles del ballet clàssic.

Martha Graham, l'any 1927, va idear una tècnica pròpia basada en la percepció dels moviments i caracteritzada per la contracció muscular i la relaxació per a produir energia motriu, i pel joc amb el pes del cos i el contrast de posicions tancades i obertes.







El ballarí i coreògraf Merce Cunningham, ballarí solista a la companyia de M. Graham, se’n separa per crear el seu propi estil i la seva pròpia companyia. La seva aportació tècnica a la coreografia va consistir en l’ús aleatori d’una combinació de seqüències prèviament seleccionades. El moviment era l’única cosa important.

A França destaca Maurice Béjart , ballarí i coreògraf. 

Maurice Béjart - « L'Oiseau de feu » d'Igor Stravinsky (Benjamin Pech / Ballet de l'Opéra de Paris)

La dansa contemporània es basa en l’individualisme, l’abstracció i el lliurament del ballarí a l’art.