La dansa
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Història de la música i de la dansa ~ gener 2020 |
| Llibre: | La dansa |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dimarts, 18 de juny 2024, 14:12 |
1. Introducció
Fins ara has pogut aproximar-te a la història de la música i gaudir de totes les seves manifestacions, però has de saber que, en molts casos, les obres que has escoltat han estat creades per acompanyar danses, ja sigui en festes cortesanes (ja des de l'Edat Mitjana i sobretot en el Renaixement, el Barroc i el Classicisme) com en representacions de ballets (Romanticisme i segle XX).
La música i la dansa són dues disciplines que han estat sempre relacionades: la dansa necessita la música i la música ha d'adaptar-se també als moviments que els ballarins han de realitzar (tempo, compàs, durada de les frases...).
Música i dansa s'interrelacionen també amb totes les altres manifestacions artístiques i culturals d'una època i és aquest coneixement global el que et permetrà entendre la societat i els seus gustos en cadascun dels períodes històrics fins a l'actualitat.
En aquesta unitat tindràs l'oportunitat de descobrir com l'ésser humà ha dansat al llarg de la història i com la dansa és, encara avui en dia, un referent social.
2. La dansa a l'Edat Mitjana
3. La dansa en el Renaixement
La dansa com a espectacle neix a les corts italianes del Quattrocento, inspirada en les danses socials de l’època.
Les corts italianes i franceses desenvolupen la dansa gràcies al mecenatge, els mestres de dansa i els músics que van crear un ampli repertori de danses. Aquestes van proliferar en celebracions i festivitats.
La dansa era un dels requisits imprescindibles per a ser un bon cortesà (així ho destaca Baldassare Castiglione en el seu llibre Il cortesano). A les corts existia la figura del “mestre de dansa”, que ensenyava i guiava les danses en les festes de palau.
S'han conservat manuscrits amb les músiques i passes d’aquestes danses:
- El primer tractat és De arte saltendi et choreas ducendi (L’art de dansar i dirigir conjunts), de Domenico de Piacenza o Doménico da Ferrara (1450-1504).
- De practica su arte tripudii (Pràctica o art de la dansa), de Guglielmo Ebreo
- Libro dell’arte di danzare, d'Antonio Cornazzano
- El Manuscrit de Borgonya (finals del segle XV)
- Orchésographie (1588), de Thoinot Arbeau.
- Il ballarino (1577?), de Marco Fabrizio Caroso.
- La Grazia d’amore (1602), de Cesare Negri.
El ballet de cour va ser un ball organitzat al voltant d’una acció dramàtica i amb finalitat propagandística. En un principi els ballarins eren els mateixos cortesans i les danses eren les danses socials que es ballaven a la cort, ordenades com a espectacle (pavana, gallarda, alemanda, gavota, xacona, passacaglia, sarabanda, canàries…).
El primer ballet de cour del qual es conserva la partitura completa va ser escrit per a les noces d’Enric III i Margarida de Lorena a França (1572). Va ser creat per un coreògraf italià per ordre de Caterina de Mèdici (esposa d’Enric II) per amenitzar el matrimoni del seu fill. Era la primera vegada que uns ballarins actuaven sotmesos a una coreografia.
El Ballet Còmic de la Reina (1581) es va estrenar davant d’uns 10.000 convidats, va durar unes sis hores i va costar molts diners a la monarquia francesa, però li va donar prestigi i durant els 300 anys següents França va ser el centre del ballet.
4. La dansa en el Barroc. La professionalització del ballet
El ballet cortesà va tenir el seu punt culminant durant el regnat de Lluís XIV, el rei Sol, que va fundar el primer ballet professional: l’Académie Royale de Danse (1672). Aquesta institució va fer possible dues novetats: l'admissió de dones i la professionalització de la dansa (els ballarins cobraven per ballar).
Al començament només ballaven homes que es disfressaven per a fer papers femenins. Les ballarines no van aparèixer a escena fins al 1681 en el ballet Le triomphe de l'amour.
El ballet té 5 posicions específiques de peus i els seus corresponents de braços, que són la base de quasi totes les passes possibles. Aquestes posicions es conserven des de l’aparició de la tècnica, introduïda per Pierre Beuchamps a França en el segle XVII.
El ballet es va convertir en una disciplina artística reglada que es va anar adaptant als canvis estètics i polítics. La dansa reina de la cort, va ser el minuet.
El mestre de dansa Pierre Beauchamps va crear un sistema tècnic precís i el seu deixeble Feuillet el va materialitzar en el tractat Choréographie ou Art de noter la danse (1700).
La dansa va formar part de l’òpera, de la comèdia-ballet (destacables les de Molière), però també del ballet de cour (on ballava el mateix rei Lluís XIV). Va obtenir tot el protagonisme en l’òpera-ballet, ja que els elements de l’òpera se supeditaven a la dansa.
Es ballava amb vestits de la cort, perruques, sabates de taló i màscares. Això no facilitava ni la velocitat, ni l’elevació ni l’expressió. El gran reformador de la dansa serà J. G. Noverre (1727- 1810).
Tot i que el ballet es va professionalitzar, la dansa va continuar formant part del complex món social de la cort.
The Art of Baroque dance
Baroque dance. La Pavane des Saisons
5. El ballet clàssic
Els ballarins del segle XVII es veien entorpits amb les disfresses, perruques o grans tocats i el calçat de taló. Les dones portaven “mirinyacs” a les seves faldilles per a donar amplitud i volum. Els homes sovint portaven pantalons bombatxos fins al genoll pa (tonnelet).
Les destacades ballarines Marie Anne Camargo i Marie Sallé van substituir els incòmodes i sumptuosos vestits, perruques i talons per un vestuari més còmode. La francesa M. A. Camargo va començar a utilitzar faldilles més curtes i sabatilles sense taló per a poder mostrar les seves passes i millorar els seus salts. Sallé es va posar robes gregues per a ballar l'obra Pigmalió (1734).
M.A Camargo
Marie Sallé
Durant la segona meitat del segle XVIII, l’òpera de París va perfeccionar la tècnica de la dansa. El coreògraf Jean Georges Noverre, en les seves Lettres sur le ballet et les arts d’imitation (Cartes sobre la dansa i els ballets, 1760) parlava de moviments harmònics i naturals, sensibles i realistes, i considerava que tots els elements del ballet devien funcionar harmònicament per a expressar l’argument. Aquestes idees també van ser defensades per Dauverbal.
El coreògraf italià Salvatore Viganó, nebot de Boccherini, va desenvolupar una gran varietat de gestos expressius ballats al temps exacte de la música.
Salvatore Viganó (1769-1821)
A la segona meitat de segle van destacar els ballarins Gaetano Vestris, que va perfeccionar la tècnica, i el seu fill Auguste Vestris, virtuós de la dansa en salts. L’alemanya Anne Heinel va ser la primera ballarina que va fer la doble pirueta.
6. El ballet romàntic
Es va començar a ballar sobre puntes en alguns moments. Les sabatilles de punta dura encara no s’havien inventat i els ballarins reforçaven les seves sabatilles amb farcits.
A començament de segle, el ballarí i coreògraf italià Carlo Blassis (1787-1878), seguidor de Viganó i Dauberval, va definir la tècnica de la dansa en el seu Codi de Terpsícore (1830). Va adquirir fama amb la invenció de la figura Attitude, inspirada en una estàtua del déu Mercuri recolzat lleugerament sobre la punta del peu esquerre.
Traite, elementaire, theorique et pratique de l'Art de la Danse de Carlo Blassis (Milán, 1820).
El segle XIX serà l’era del ballet romàntic, que reflecteix el culte a la ballarina i la lluita entre el món terrenal i l’espiritual. La dansa havia d’evitar la rigidesa tècnica per convertir-se en expressió, poesia del cos, fluïdesa dels gestos... Aquest procés d’alliberament del moviment (lleugeresa, elevació) va portar a la invenció de l’arabesc i a l’ús de les sabatilles de puntes.
El ballet romàntic va néixer a París l'any 1832, representat per primera vegada pel ballet La sílfide i interpretat per Maria Taglioni, que va perfeccionar el treball sobre puntes i va popularitzar el tutú blanc, en aquells moments llarg fins al genoll. El paper principal era una criatura sobrenatural i el coreògraf Filippo Taglioni, pare de Maria, va fer un gran ús de la dansa de puntes per a realçar els trets sobrenaturals del personatge i donar-li més sensació de lleugeresa.
A partir d’aquesta demostració de les possibilitats d’expressió poètica s’imposarà la dansa sobre puntes, quasi exclusiva per a les dones.
Un altre dels grans ballets romàntics va ser Giselle (1841), escrit pel poeta Théophile Gautier per a la seva estimada, la ballarina Carlotta Grisi, amb música d’Adolphe Adam i coreografia de Jean Coralli, en el qual també es barreja el fet natural i el fet sobrenatural.
Carlota Grisi va ser la primera intèrpret de Giselle, molt valorada por això.
La temàtica del ballet romàntic no només s’inspirava en temes sobre éssers d’un altre món. A El diablo cojo (1836), la ballarina austríaca Fanny Essler va protagonitzar un personatge més terrenal i sensual. El seu ball més famós, la “cachucha”, és un "solo" d’estil espanyol interpretat amb castanyoles.
Cap a la segona meitat del segle XIX, Europa perd interès pel ballet, alhora que disminueix el protagonisme masculí. Només es manté un alt nivell a Rússia gràcies al coreògraf francès Marius Petipa, director del Ballet Imperial Rus (que fins aleshores havia dirigit Perrot).
Coreografia del Llac dels cignes
7. El ballet i la dansa contemporània
El ballet ressorgeix a Rússia sota els auspicis dels millors coreògrafs, compositors, dissenyadors... (artistes de la talla de Claude Debussy, Stravinsky, Pablo Picasso...). Els Ballets Russos van tenir una gran influència a París, després de l’èxit de la seva primera actuació (1909).
L’empresari i director artístic Diaghilev va reunir un grup de grans ballarins i un dels millors coreògrafs: Mikhaïl Fokine. Amb ells van portar a terme grans espectacles com L’ocell de foc, Petruixka, L’espectre de la Rosa, La mort del cigne, en els quals van destacar Vaslav Nijinsky i Anna Pavlova. 
Anna Pavlova (1882-1931). «Ningú pot arribar al cim armat només de talent. Déu dona el talent; el treball transforma el talent en geni”.
Els Ballets Russos de Diaghilev van tenir una gran repercussió, ja que la dansa hi era entesa com un espectacle global en què es conjugava el ball amb la música, el decorat i el vestuari. En aquests ballets hi van treballar grans artistes, pintors, poetes i compositors europeus com Pablo Picasso i Maurice Ravel.
Molts dels ballarins d’aquesta companyia es van exiliar a diferents països i d’aquesta manera van anar exportant la tècnica i les coreografies dels Ballets Russos.
Anna Pavlova
Les companyies russes del teatre Bolshói i del teatre Kírov han realitzat gires per tot el món, causant molt bona impressió amb unes interpretacions de gran intensitat emocional i virtuosisme tècnic.
 Sergei Diaghilev (1872-1929). |   Mikhail Fokine (1880-1942). |
A la segona meitat de segle, les companyies russes adquireixen molta força i incorporen una gran expressivitat dramàtica i un gran virtuosisme tècnic. Destaquen els grans ballarins Natalia Makarova i Mikhaïl Baritxnikov, i una de les més famoses parelles del ballet clàssic: Rudolf Nureiev i Margot Fonteyn.Rudolf Nureyev ballant (1938-1993).
La coreògrafa i gran ballarina Alicia Alonso, formada en la tradició del ballet rus, va crear el Ballet Nacional de Cuba, que va tenir un gran prestigi internacional gràcies a la seva gran perfecció i al seu estil acurat.
Giselle: Margot Fonteyn and Rudolf Nureyev
CUBA - Alicia Alonso - Ballet - Film Cubano
8. La dansa contemporània
Tot i que la dansa contemporània s’inicia a finals del segle XIX com a reacció al ballet clàssic, es comença a desenvolupar cap al 1920, quan els ballarins americans Loie Fuller i Isadora Duncan, i els europeus Rudolf Von Laban i Mary Wigman van voler experimentar l’expressió corporal amb més llibertat, sense restriccions, inspirant-se en formes més naturals i utilitzant el cos com a forma d’expressió emocional.
Isadora Duncan (1878-1927).
Laban va crear la Labanotació, una escriptura de la dansa basada en la notació geomètrica. Va fer un estudi de tots els patrons de moviment del cos humà, analitzant l’espai en què es mou i dibuixant les formes i l’esforç energètic necessari.Estudi del cos – Laban.
A mesura que aquest tipus de dansa va guanyant terreny es van trencant totes les regles del ballet clàssic.
Martha Graham, l'any 1927, va idear una tècnica pròpia basada en la percepció dels moviments i caracteritzada per la contracció muscular i la relaxació per a produir energia motriu, i pel joc amb el pes del cos i el contrast de posicions tancades i obertes.
El ballarí i coreògraf Merce Cunningham, ballarí solista a la companyia de M. Graham, se’n separa per crear el seu propi estil i la seva pròpia companyia. La seva aportació tècnica a la coreografia va consistir en l’ús aleatori d’una combinació de seqüències prèviament seleccionades. El moviment era l’única cosa important.
A França destaca Maurice Béjart , ballarí i coreògraf.
La dansa contemporània es basa en l’individualisme, l’abstracció i el lliurament del ballarí a l’art.
9. Diferències entre el ballet clàssic i el contemporani
| Ballet clàssic | Ballet contemporani |
Formes | Gracioses i belles | Es mostra el bonic i el lleig de la vida. |
Cos | Forma molt particular del cos, treballat des de la infància (tècnica de rotació externa de cames i peus). | S’accepta qualsevol tipus de mides i dimensions sempre que el cos sigui fort i flexible. |
Passes | Passes rígidament definides. Moviments elevats i salts. | Molts estils diferents de passes. Treball de terra i caigudes. |
Coreografies | Segueixen una història i tenen personatges. | Es basa en idees i sentiments. |
Vestuari | Tutú (faldilles de tul) i sabatilles de punta. | Moltes possibilitats diferents i quasi sempre es balla descalç. |
Parella de ball | L’home subjecta la dona segons unes formes definides. | L’home subjecta la dona en diferents formes i viceversa. |