La dansa
6. El ballet romàntic
Es va començar a ballar sobre puntes en alguns moments. Les sabatilles de punta dura encara no s’havien inventat i els ballarins reforçaven les seves sabatilles amb farcits.
A començament de segle, el ballarí i coreògraf italià Carlo Blassis (1787-1878), seguidor de Viganó i Dauberval, va definir la tècnica de la dansa en el seu Codi de Terpsícore (1830). Va adquirir fama amb la invenció de la figura Attitude, inspirada en una estàtua del déu Mercuri recolzat lleugerament sobre la punta del peu esquerre.
Traite, elementaire, theorique et pratique de l'Art de la Danse de Carlo Blassis (Milán, 1820).
El segle XIX serà l’era del ballet romàntic, que reflecteix el culte a la ballarina i la lluita entre el món terrenal i l’espiritual. La dansa havia d’evitar la rigidesa tècnica per convertir-se en expressió, poesia del cos, fluïdesa dels gestos... Aquest procés d’alliberament del moviment (lleugeresa, elevació) va portar a la invenció de l’arabesc i a l’ús de les sabatilles de puntes.
El ballet romàntic va néixer a París l'any 1832, representat per primera vegada pel ballet La sílfide i interpretat per Maria Taglioni, que va perfeccionar el treball sobre puntes i va popularitzar el tutú blanc, en aquells moments llarg fins al genoll. El paper principal era una criatura sobrenatural i el coreògraf Filippo Taglioni, pare de Maria, va fer un gran ús de la dansa de puntes per a realçar els trets sobrenaturals del personatge i donar-li més sensació de lleugeresa.
A partir d’aquesta demostració de les possibilitats d’expressió poètica s’imposarà la dansa sobre puntes, quasi exclusiva per a les dones.
Un altre dels grans ballets romàntics va ser Giselle (1841), escrit pel poeta Théophile Gautier per a la seva estimada, la ballarina Carlotta Grisi, amb música d’Adolphe Adam i coreografia de Jean Coralli, en el qual també es barreja el fet natural i el fet sobrenatural.
Carlota Grisi va ser la primera intèrpret de Giselle, molt valorada por això.
La temàtica del ballet romàntic no només s’inspirava en temes sobre éssers d’un altre món. A El diablo cojo (1836), la ballarina austríaca Fanny Essler va protagonitzar un personatge més terrenal i sensual. El seu ball més famós, la “cachucha”, és un "solo" d’estil espanyol interpretat amb castanyoles.
Cap a la segona meitat del segle XIX, Europa perd interès pel ballet, alhora que disminueix el protagonisme masculí. Només es manté un alt nivell a Rússia gràcies al coreògraf francès Marius Petipa, director del Ballet Imperial Rus (que fins aleshores havia dirigit Perrot).
Coreografia del Llac dels cignes