La dansa

Els ballarins del segle XVII es veien entorpits amb les disfresses, perruques o grans tocats i el calçat de taló. Les dones portaven “mirinyacs” a les seves faldilles per a donar amplitud i volum. Els homes sovint portaven pantalons bombatxos fins al genoll pa (tonnelet).

Les destacades ballarines Marie Anne Camargo i Marie Sallé van substituir els incòmodes i sumptuosos vestits, perruques i talons per un vestuari més còmode. La francesa M. A. Camargo va començar a utilitzar faldilles més curtes i sabatilles sense taló per a poder mostrar les seves passes i millorar els seus salts. Sallé es va posar robes gregues per a ballar l'obra Pigmalió (1734).

M.A Camargo

Marie Sallé

Durant la segona meitat del segle XVIII, l’òpera de París va perfeccionar la tècnica de la dansa. El coreògraf Jean Georges Noverre, en les seves Lettres sur le ballet et les arts d’imitation (Cartes sobre la dansa i els ballets, 1760) parlava de moviments harmònics i naturals, sensibles i realistes, i considerava que tots els elements del ballet devien funcionar harmònicament per a expressar l’argument. Aquestes idees també van ser defensades per Dauverbal.





El coreògraf italià Salvatore Viganó, nebot de Boccherini, va desenvolupar una gran varietat de gestos expressius ballats al temps exacte de la música.

Salvatore Viganó (1769-1821)

A la segona meitat de segle van destacar els ballarins Gaetano Vestris, que va perfeccionar la tècnica, i el seu fill Auguste Vestris, virtuós de la dansa en salts. L’alemanya Anne Heinel va ser la primera ballarina que va fer la doble pirueta.