La dansa

Durant l’Edat Mitjana l’Església cristiana va tenir una actitud ambivalent davant la dansa: per un costat, alguns líders com Sant Agustí la rebutjaven pel que se li atribuïa de sexualitat, lascívia i èxtasi; per un altre costat, alguns sacerdots van intentar incorporar danses celtes, anglosaxones, gal·les… en el culte cristià i algunes danses de celebració en festes religioses (final de l’hivern, fertilitat de la primavera…).

L’Església va condemnar en nombroses ocasions la pràctica de la dansa dins del temple. Aquestes reiterades prohibicions mostren que la pràctica de la dansa estava molt arrelada en la societat i va ser difícil d'erradicar. A l'església es ballava la chorea (carola o dansa circular), el tripudium.

Les danses cortesanes es podien classificar en dos grups: danses ràpides com el trotto i el saltarello, i danses de tempo moderat com la ductia, la nota i l’estampida.
Al segle XIV va ser molt representada la dansa de la mort. L’epidèmia anomenada pesta negra (1346) va causar una gran mortalitat a Europa, per la qual cosa la mort era un tema molt present en aquella societat. La dansa consistia a fer ballar el personatge de la mort amb personatges de diversa consideració social, per recordar que la mort és sempre present i pot emportar-se qualsevol, sigui quin sigui el seu rang.

La dansa de la mort de Verges.