Intervals

Els intervals harmònics es classifiquen en dissonants i consonants segons la sensació que produeixin a l'oïda, sempre amb relació al context concret en el qual sonin.
La qualificació d'intervals com a consonants o dissonants ha variat notablement al llarg dels segles, així com la definició de consonància i dissonància en si.

Per exemple, durant l'Edat Mitjana l'autoritat adjudicada a Pitàgores va portar als teòrics a considerar la quarta justa com la consonància perfecta i a utilitzar-la per a la composició de l'organum. Durant la mateixa època, especulacions de caràcter teòric van portar a considerar la quarta augmentada, anomenada tríton, com a diabòlica (tritonus diabolus in musica est). L'harmonia tradicional des del segle XVII considera dissonants els intervals harmònics de primera augmentada -semitò cromàtic-, segona major o menor, quarta augmentada, quinta disminuïda o augmentada, sèptima major o menor i octava disminuïda o augmentada.

Una possible consideració més detallada és la següent:
 Consonàncies perfectes: els intervals de 4a, 5a i 8a quan són justes.
Consonàncies imperfectes: els intervals de 3a i 6a quan són majors o menors.
Dissonàncies absolutes: els intervals de 2a i 7a majors i menors.
Dissonàncies condicionals: tots els intervals augmentats i disminuïts, excepte la 4a augmentada i la 5a disminuïda.
 Semi consonàncies: la 4a augmentada i la 5a disminuïda.

A més, en el context de l'harmonia tradicional, l'interval melòdic de quarta augmentada és considerat dissonant.