Repàs de Llatí I (declinacions i conjugacions)

Recorrerem al català per explicar els conceptes morfològics d’arrel, tema i desinència.

1) Desinència. És un morfema situat al final d’una paraula (un sufix, per tant) el qual:

• en el cas de la flexió nominal, fa avinent el gènere i nombre del nom (en llatí, indicarà també el cas). Alguns exemples:

  • En el substantiu senyores, la desinència -es indica que s’està davant d’un substantiu femení plural.

  • En l’adjectiu superlatiu boníssims, la desinència –s assenyala que l’adjectiu és masculí i plural.

  • En el participi estimada, la desinència –a que es troba al final del mot, informa que és femení i singular.
    
    

• En el cas de la flexió verbal, la desinència indica la persona i el nombre d’una forma verbal concreta. Així:

  • En immobilitzo la –o final assenyala que el verb està en 1a persona del singular.

  • En estiméssim la –m final és la marca morfològica de la 1a persona del plural.
    

Desinència zero. De vegades, tant en la flexió nominal com en la verbal, l’absència d’un element fonètic diferenciador pot funcionar com a marca desinencial. Dit amb altres paraules: l’aparent manca de desinència és una manera d'indicar determinats accidents gramaticals. Aquest fenomen es coneix amb el nom de desinència zero. Il·lustrem-ho amb un exemple: En la seqüència d’adjectius ràpid – ràpida – ràpids – ràpids, les tres darreres formes ens informen dels accidents gramaticals (gènere i nombre) per mitjà de la presència de desinències fàcilment identificables: són, respectivament, –a (femení singular), -s (masculí plural), -es (femení plural). En canvi, allò que indica els accidents gramaticals de la primera forma, ràpid, és precisament l’absència de morfema: en aquest cas, la desinència zero ens informa que l’adjectiu està en forma masculina i singular.

2) Arrel (o lexema). És la part de la paraula que ens transmet el seu significat lèxic. És l’element invariable^[1] que es repeteix en tots els mots d’una família lèxica. Reprenent els exemples previs, l’arrel de senyores és senyor-, que retrobem no només en altres substantius com senyors, sinó també en paraules de la mateixa família lèxica però d’altres categories gramaticals, com ara a l’adjectiu senyorial o al verb senyorejar.

3) Tema. Tot sovint les paraules compten amb una sèrie de morfemes diferents a les desinències. De vegades són infixos (situats entre l’arrel i la desinència), uns altres cops poden ser prefixos (situats a inici de mot, davant de l’arrel). Definim com a tema el conjunt format per aquests morfemes i l’arrel. Així, moltes vegades el tema és el que queda de la paraula quan se'n treu la desinència. Veiem-ho, de nou, amb exemples:

• • En l’adjectiu boníssims, l’arrel o lexema és bon- (present en tots els mots de la família lèxica: bones, bondat, bonificar, etc.), i el tema és boníssim-. En aquest cas, el tema, per mitjà de l’infix –issim–, ens informa que l’adjectiu està en grau superlatiu.

  • En la forma verbal immobilitzo, l’arrel o lexema és –mobil– (es retroba a paraules com mòbils, mobiliari, etc.), mentre que el tema és immobilitz-. El tema, en el present exemple, està constituït, a més de l’arrel, per un prefix (im–) i un infix (–itz–).