Traducció. El perfet d'indicatiu recull els usos dos temps catalans: pretèrit perfet (he cantat) i passat (vaig cantar). A efectes pràctics això vol dir que un perfet llatí es pot traduir per qualsevol d'aquest dos temps catalans. Per tant, la 1a pers. sg. del perfet d'indicatiu dels verb llatí amo, que és amaui, es pot traduir:

a) jo vaig estimar (passat català) [1]

b) jo he estimat (pretèrit perfet català)

Formació. El perfet d'indicatiu es forma a partir del tema de perfectum, al qual s'afegeixen unes desinències pròpies i exclusives del perfet d'indicatiu:

a) Tema de perfectum:  s'identifica sostraient la desinència -i de la 2a forma de l'enunciat verbal. Observa els següents exemples:

a) Desinències pròpies del perfet d'indicatiu.  Es tracta de l'únic temps verbal de l'indicatiu que compta amb desinències pròpies. Aquestes són:

• • • 1a pers. sing   --> i
    • 2a pers. sing   --> isti
    • 3a pers. sing   --> it
    • 1a pers. plural --> ĭmus
    • 2a pers. plural --> istis
    • 3a pers. plural --> ērunt / ēre (la 1a desinència és la més habitual)

En resum, el perfet d’indicatiu es forma de la següent manera:

Aquí tens els paradigmes del perfet dels quatre verbs irregulars i del verb sum.

Algunes remarques sobre el perfet:

1. Accentuació: tret de la 1a persona del plural (que és esdrúixola: amauĭmus, habuĭmus, fuĭmus, etc.), totes les altres formes són planes.

2. -erunt i -ere. Hi ha dues desinències per a la 3a pers. del plural. La primera (-erunt) és d'ús molt més freqüent que la segona.

3. En els temps de perfectum, el verb sum no és irregular. Es construeix a partir de l'arrel fu-, com si fos un verb regular qualsevol.