En el present capítol trobaràs els paradigmes de les cinc declinacions en què s'agrupen tots els substantius llatins.

Aquests continguts s'organitzen en els següents subcapítols:

1.1 Casos i funcions sintàctiques

1.2 Com identificar la declinació d'un substantiu

1.3 Primera declinació

1.4 Segona declinació

1.5 Tercera declinació (1): introducció

1.6 Tercera declinació (2): paradigmes.

1.7 Quarta declinació

1.8 Cinquena declinació

Per identificar la declinació d'un substantiu, cal parar atenció al seu enunciat. L'enunciat està constituït per dues formes: nominatiu singular i genitiu singular. És aquesta darrera forma (la del genitiu) per la que identificarem la declinació a la qual pertany el nom.

Gènere:

Els substantius de la 2a declinació en nominatiu -us són pràcticament tots masculins.  

L'excepció són alguns mots femenins, generalment noms d'arbres (pinus -i f, "pi"; malus -i f, "pomer") o algun topònim d'origen grec (com ara Corinthus -i f, "Corint"). 

2.2.-Nominatius en -er:

Presenten dos subtipus: mots amb arrel variable i invariable.

2.2.a.- tipus PVER  PVERI  (arrel invariable)    

  2.2.b.- tipus AGER  AGRI (arrel variable)

Com es declinen el mots amb arrel variable?

• El nominatiu i el vocatiu singular és tal com el trobem en la primera forma de l'enunciat. Així, per a ager agri, el nom. i voc. sing. és ager.
• En tots els casos llevat del nominatiu i el vocatiu singular, s'usa sempre l’arrel que dóna el genitiu singular, és a dir, la que apareix en la segona forma de l'enunciat un cop se li treu la terminació -i (en l’exemple amunt aportat: ager agri --> arrel AGR-).

2.3.- Neutres de la 2a declinació: TEMPLVM -I 

Com hauràs observat, les desinències del neutre són idèntiques a les del masculí llevat dels tres primers casos (nom., voc. i ac.).  

Segueixen aquest paradigma els falsos imparisil·làbics (tipus urbs urbis). S'anomenen falsos imparisil·làbics els substantius que, tot i tenir un nombre diferent de síl·labes al nom. i gen. sg., es declinen seguint la declinació parisil·làbica. Es reconeixen perquè la seva arrel acaba en doble consonant (per exemple: urbis).

3. 3.- Neutres imparisil·làbics (temes en consonant):

 Nominatius singulars que no acaben ni en -re, ni en -al ni en -al.

3. 4.- Neutres parisil·làbics (temes en -i).

  Nominatius singulars acabats en -re, -al o -al.

Gènere:

Gairebé tots els substantius de la quarta amb nominatiu en -us són masculins. L'exempció són alguns noms femenins com ara manus -us ("mà"), anus -us ("dona gran, anciana"), etc. També és femení el substantiu domus ("casa"), la flexió del qual vacil·la entre la segona i la quarta declinació.

4.2.- Neutres

Com també succeïa a la segona declinació,a la quarta declinació les desinències del neutre són idèntiques a les del masculí tret dels tres primers casos (nom., voc. i ac.).  

LA CONJUGACIÓ MIXTA. La gramàtica llatina tradicional sol referir-se a una cinquena conjugació, anomenada mixta. A efectes pràctics, el paradigma de la mixta és el mateix que el dels verbs de la 4a conjugació en tos els temps excepte l'imperfet de subjuntiu i l'infinitiu de present actius.

Pròpiament, però, són verbs pertanyents a la 3a conjugació. Són fàcilment identificables per la 1a forma de l'enunciat (1a sing. pres. ind.): mentre que en la resta de verbs de la 3a conjugació aquesta forma acaba en consonant + vocal o (duco, rego, lego, etc.), en els verbs de la mixta, la 1a pers. sing. del present finalitza en -io (capio, rapio, iacio, etc.).

Un exemple seria el verb capio (enunciat: capio cepi captum 3: 'agafar; infinitiu pres. act.: capere; imperfet de subj. act.: caperem, -es -et...).

 
La manera més simple d’identificar la conjugació d’un verb llatí és buscant-lo en un diccionari o lèxic. Al final de l’enunciat sempre apareix un número de l’1-4 que n’indica la conjugació.

Tot i que no és l'única manera d'enunciar un verb en llatí, al llarg del curs farem servir l'enunciat de tres formes, que és el que més endavant trobaràs en molts diccionaris.

Els verbs que farem servir com a models de la conjugació regular, presenten els següents enunciats:

amo amaui amatum (1): 'estimar'.

uideo uidi uisum (2): 'veure'.

duco duxi ductum (3): 'portar, dur'.

audio audiui auditum (4): 'escoltar'.

Pel que fa a les tres formes de l'enunciat, aquestes són: 

1. La 1a pers. sing. del present d'indicatiu. En el segon dels exemples, uideo (traduït: veig).
2. La 1a pers. sing. del perfet d'indicatiu. En el primer dels exemples, uidi (traduït: he vist / vaig veure).
3. El supí (una forma verbal que en principi no s'estudia al Batxillerat). En el primer dels exemples, uisum.

I cadascuna d'elles serveix per identificar els temes o arrels dels diversos temps verbals.

• 1a forma: serveix per aïllar el tema dels temps d'infectum. Video → uide-.
• 2a forma: serveix per aïllar el tema dels temps de perfectum. Vidi → uid-.
• 3a forma: serveix per aïllar el tema d'algunes formes no personals (la més important, el participi de perfet). Visum → uis-.

Els temps verbals del llatí se solen dividir en dos grans blocs segons el seu aspecte imperfet (en llatí, infectum) o perfet (en llatí, perfectum).

◦   Els temps de l'infectum són el present, el pretèrit imperfet i el futur imperfet

◦   Els temps del perfectum són el pretèrit perfet, el preterit plusquamperfet i el futur perfet.

Val a dir que no tots els temps apareixen en tots els modes verbals. Per exemple, l'indicatiu compta amb els sis temps verbals; el subjuntiu, només en té quatre (no hi ha temps futurs en aquest mode).
 

• 1a conjugació: amo (1a sing.: no apareix la vocal del tema –a (ha desaparegut per contracció amb la vocal o de la desinència: *amao > amo).
  
  
• 3a conjugació: per a aquelles persones la desinència de les quals comença en consonant, s’insereix una vocal de recolzament entre aquesta consonant i la consonant final del tema. La vocal de recolzament és una –i– en la 2a i 3a pers. del singular i en la 1a i 2a del plural, i una –u– en la 3a pers. del plural: leg-(i)s, leg-(i)t, leg-(i)mus, leg-(i)tis, leg-(u)nt.
  
  
• 4a conjugació: En la 3a persona del plural apareix una vocal de suport –u– entre el tema i la desinència: audi-(u)nt. En aquesta ocasió no s’introdueix perquè calgui una vocal que faciliti la pronunciació, sinó per analogia o imitació de la desinència de 3a pers. pl. dels verbs de la 3a conjugació.
  
  
• Verb sum: En el present d’indicatiu alterna entre dues arrels: su- davant de les desinències que comencen amb una consonant nasal (m/n); es- en els altres casos.
  
  

Recorda que els verbs de la conjugació mixta per conjugar aquest temps aparentment segueixen els paradigmes de la 4a declinació. L’única diferència rau en la pronúncia de la 1a i 2a persona del plural, que són formes esdrúixoles: capĭmus i capĭtis.

 Com conjugar el present d'indicatiu?

A partir d'aquí, per conjugar qualsevol verb regular, l'únic que has de fer és:

a) identificar “l'arrel de present” (de la primera forma de l’enunciat, tot el que hi ha abans de l’última consonant).

b) veure a quina conjugació pertany el verb

c) ajuntar a l'arrel la terminació (al quadre de dalt, en lletra negreta) que li correspon per la seva conjugació.

 Posem-ne un exemple. Per conjugar el present del verb laudo laudaui laudatum (1): 'lloar':

a) “l'arrel de present”: laud-

b) pertany a la 1a conjugació (com ens indica el número entre parèntesis),

c) les sis persones del present seran laudo, laudas, laudat, laudamus, laudatis, laudant.

L’imperfet d’indicatiu es forma a partir del tema de present. Hi afegirem el morfema modal temporal –ba–  i, tot seguit, les desinències personals (atenció que per aquest cas, la desinència de 1a pers. sing. és una –m).

Caldria afegir que:

• Per als verbs de la 3a conj., entre el tema i les desinències cal afegir una vocal de suport –e–: duc(e)bam, duc(e)bas, etc.
• En als verbs de la 4a conj. (i també en els de la mixta), s’afegeix també la vocal –e– darrera del tema, tot i que no hauria de ser necessària per qüestions eufòniques: audi(e)bam, audi(e)bas, etc.

Recordem que existeix una 3a conj. mixta. En aquest temps, seguirà els paradigmes de la 4a conjugació (per exemple, capio: capiēbam...).

 Com conjugar l'imperfet d'indicatiu?

El  que has de fer és:

a) identificar “l'arrel de present” (de la primera forma de l’enunciat, tot el que hi ha abans de l’última consonant).

b) veure a quina conjugació pertany el verb

c) ajuntar a l'arrel la terminació (al quadre de dalt, en lletra negreta) que li correspon per la seva conjugació.

En llatí clàssic, aquest temps verbal no era massa homogeni en la seva morfologia: els seus morfemes eren força diferents en els verbs de les dues primeres conjugacions i en els de les altres conjugacions:

• Per a la primera i segona conjugació, el morfema temporal-modal és –bi-, per bé que la 1a pers. del singular s'hi troba –bo (amb la desinència ja integrada) i 3a pers. pl. és en -bu-.
  
  
• En canvi, per a la tercera i quarta conjugació, el morfema temporal-modal que es feia servir en el llatí clàssic era -a- en la primera persona del singular (seguit de la desinència personal -m) i -e- en totes les altres persones.
  

   

  FUTUR IMPERFET D’INDICATIU ACTIU
  	AMO (1) Jo estimaré	HABEO (2) Jo tindré	DVCO (3) Jo portaré	AVDIO (4) Jo escoltaré	SVM Jo seré / estaré
  Ego	amābo	habēbo	ducam	audiam	ero
  Tu	amābis	habēbis	ducas	audias	eris
  Ille / illa	amābit	habēbit	ducat	audiat	erit
  Nos	amabĭmus	habebĭmus	ducēmus	audiēmus	erĭmus
  Vos	amabĭtis	habebĭtis	ducētis	audiētis	erĭtis
  Illi / illae	amābunt	habēbunt	ducent	audient	erunt

  
   

Recordem que existeix una 3a conjució mixta, que en a aquest temps de bell nou seguirà els paradigmes de la 4a conj. Per exemple, capio fa el futur en capiam, capies, capiet...

Com conjugar l'imperfet d'indicatiu?

El  que has de fer és:

a) identificar “l'arrel de present” (de la primera forma de l’enunciat, tot el que hi ha abans de l’última consonant).

b) veure a quina conjugació pertany el verb

c) ajuntar a l'arrel la terminació (al quadre de dalt, en lletra negreta) que li correspon per la seva conjugació.

Traducció. El perfet d'indicatiu recull els usos dos temps catalans: pretèrit perfet (he cantat) i passat (vaig cantar). A efectes pràctics això vol dir que un perfet llatí es pot traduir per qualsevol d'aquest dos temps catalans. Per tant, la 1a pers. sg. del perfet d'indicatiu dels verb llatí amo, que és amaui, es pot traduir:

a) jo vaig estimar (passat català) [1]

b) jo he estimat (pretèrit perfet català)

Formació. El perfet d'indicatiu es forma a partir del tema de perfectum, al qual s'afegeixen unes desinències pròpies i exclusives del perfet d'indicatiu:

a) Tema de perfectum:  s'identifica sostraient la desinència -i de la 2a forma de l'enunciat verbal. Observa els següents exemples:

a) Desinències pròpies del perfet d'indicatiu.  Es tracta de l'únic temps verbal de l'indicatiu que compta amb desinències pròpies. Aquestes són:

• • • 1a pers. sing   --> i
    • 2a pers. sing   --> isti
    • 3a pers. sing   --> it
    • 1a pers. plural --> ĭmus
    • 2a pers. plural --> istis
    • 3a pers. plural --> ērunt / ēre (la 1a desinència és la més habitual)

En resum, el perfet d’indicatiu es forma de la següent manera:

Aquí tens els paradigmes del perfet dels quatre verbs irregulars i del verb sum.

Algunes remarques sobre el perfet:

1. Accentuació: tret de la 1a persona del plural (que és esdrúixola: amauĭmus, habuĭmus, fuĭmus, etc.), totes les altres formes són planes.

2. -erunt i -ere. Hi ha dues desinències per a la 3a pers. del plural. La primera (-erunt) és d'ús molt més freqüent que la segona.

3. En els temps de perfectum, el verb sum no és irregular. Es construeix a partir de l'arrel fu-, com si fos un verb regular qualsevol.

Es forma a partir del tema de perfectum. A aquest tema se li afegeix sempre (independentment de quina sigui la conjugació a la qual pertany el verb) el morfema temporal-modal –era-.

Finalment, darrera del morfema temporal s’incorporen les desinències personals primàries (les mateixes que hem vist per a l’imperfet, per exemple: -m, -s, -t, -mus, -tis ,-nt).

En resum, el plusquamperfet d’indicatiu es forma de la següent manera:

Aquí tens la conjugació  del plusquamperfet d’indicatiu dels quatre verbs que usem com a paradigmes de les conjugacions regulars i la del verb sum. Pel que fa a aquest verb, recorda que és regular en tots els temps de perfectum (es construeixen a partir del tema fu-).

Remarca sobre pronunciació: són esdrúixoles totes les formes llevat de la 1a i 2a persona del plural, que són planes.

La conjugació sencera del futur perfet d'indicatiu per als quatre verbs que fem servir com a models regulars, així com per al verb sum (recordem: regular en els temps de perfectum) és:

Remarca sobre pronunciació: totes les formes d'aquest temps verbal són esdrúixoles.