Antologia de poemes: trobadors, Dante, Petrarca, March
|
Safo de Lesbos: Carta a Afrodita Afrodita immortal, de tron riquíssim, que trenes fraus, filla de Zeus, et prego que ni amb ànsies ni amb basques, augusta l'ànim no em domis, ans vine aquí, car ja abans de vegades m'oïres lluny la veu i em vas atendre, l'auri casal del pare abandonares, vas junyir el carro i em vas venir, ocells bonics et duien rabents damunt la terra negra; llesta l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire van venir a l'acte. I tu llavors, dea feliç -el rostre et somreia, immortal-em preguntares per què patia, altre cop a cridar-te el que va moure'm, i més que res què és el que vull que ocorri al meu esperit boig: "¿Qui ha de dur-te la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo, ¿qui et fa l'ofensa? Si fuig de tu, prompte et vindrà darrere, si no et pren dons, t'obsequiarà, si ara no et vol, ben prest haurà, fins si et recava, d'enamorar-se't". Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes solta'm allò que el cor grua que em passi acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa sempre aliada. Traducció de Manuel Balasch. Obra completa. Barcelona, eds. 62, 1973. _______________________________________________
|
7. Petrarca: Els qui en rimes esparses escolteu
CANÇONER
I
Els qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se’m veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l’amor,
tant com disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m’avergonyeixo amb el cor meu;
d’aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.
Traducció de Miquel Desclot
CCLXVII
Ai, el bell rostre, ai, el suau esguard,
ai, el gràcil i l’altívol portament,
ai, el dir que l’enginy impertinent
feia humil i tot home vil gallard!
Ai, també, el dolç somrís d’on eixí el dard
de què la mort espero, impacient:
ànima digna de coronament,
si no haguessis baixat al món tan tard!
En vosaltres aleno amb enyorança,
que vostre he estat; i si ja no em teniu,
qualsevol altra pena menys m’acaba.
M’emplenàreu d’anhel i d’esperança
en jo partir del summe plaer viu,
però el vent les paraules s’emportava. Traducció de Miquel Desclot