Antologia de poemes: trobadors, Dante, Petrarca, March

 DIVINA COMÈDIA (fragments)

INFERN

Cant I, v. 1-9

A la meitat del camí de la vida

em vaig trobar dins d’una selva obscura,

perquè havia deixat la recta via.

Quina cosa tan dura és dir com era

aquesta selva salvatge, aspra i forta,

que em renova la por només pensar-hi!:

és tan amarga, que és poc menys que mort.

i per parlar del bé que hi vaig trobar,

diré també altres coses que hi vaig veure.

Traducció de Joan Francesc Mira

 

Cant I, v. 61-84

Mentre anava rodolant cap avall

se’m va oferir davant dels ulls algú

com afeblit per silencis molt llargs.

Quan el vaig veure en aquell gran desert,

“Miserere de mi”, li vaig cridar,

“sigues qui sigues, ombra o home cert”.

Respongué: “No sóc home, home vaig ser,

i mon pare i ma mare eren llombards,

i tots dos mantuans de naixement.

Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,

vaig viure a Roma sota el bon August,

en temps dels déus falsos i mentiders.

Vaig ser poeta, i vaig cantar el just

fill d’Anquises, el que vingué de Troia

quan la superba Ílion fou cremada.

I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,

per què no puges la dolça muntanya,

causa i principi de tota alegria?”.

“Ets tu, potser, Virgili, aquella font

des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?”,

li vaig respondre amb el front vergonyós.

“Llum i honor de tots els altres poetes,

valga’m el llarg estudi, el gran amor

que em feia aprofundir en els teus llibres”.

Cant V, v. 100-141

L’amor, que en cor gentil pren aviat,

es va encendre en aquest, per la bellesa

del meu cos; i és com una ofensa encara.

L’amor, que obliga a més amor l’amat,

m’atragué cap a ell amb tanta força

que encara no m’ha abandonat, com veus.

L’amor ens va dur a una sola mort,

i a qui ens matà, l’espera la Caïna”.

Aquestes van ser les seues paraules.

Sentint aquelles ànimes ferides

vaig abaixar els ulls, mirant a terra,

fins que el poeta preguntà: “Què penses?”.

Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai,

quants pensaments dolços, i quants desigs,

els van dur a un final tan dolorós!”.

Després, parlant ja amb ells, vaig afegir

uns mots per dir: “Francesca, el teu turment

em fa plorar de tristesa i pietat.

Però en aquell temps dels dolços sospirs,

amb quins senyals, i com, va fer l’amor

que coneguéreu els incerts desigs?”.

I ella a mi: “No hi ha dolor més gran

que recordar un altre temps feliç

en la misèria, i el teu mestre ho sap.

Però si tens tant afany de saber

l’origen i l’arrel del nostre amor,

t’ho diré com qui alhora parla i plora.

Un dia estàvem llegint, per plaer,

com s’encengué l’amor en Lancelot;

estàvem sols, sense recel de res.

Moltes vegades, aquella lectura

ens feia alçar els ulls i empal·lidir;

i arribàrem al punt que ens va fer caure:

quan vam llegir que els llavis desitjats

eren besats per un amant tan alt,

aquest, que no s’allunye mai de mi!,

em va besar la boca, tremolant.

Galeot fou el llibre i qui el va escriure.

I aquell dia, ja no vam llegir més”.

Mentre parlava així un dels esperits,

l’altre plorava, i del dolor tan fort

jo em desmaiava i em sentia morir.

 

PARADÍS

Cant XXXII, v. 88-96

Vaig veure ploure damunt d’ella tanta

alegria, portada per ments pures

creades per volar allà tan altes,

que tot allò que havia vist abans

no em deixà tan suspès d’admiració,

ni em mostrà tant la semblança de Déu:

i el primer dels amors que va baixar,

cantant ‘Ave, Maria, gratia plena’,

davant d’ella estengué les seues ales.

Traducció de Joan Francesc Mira