Els accidents gramaticals del nom en grec són el nombre, el gènere i el cas. Els dos primers són comuns al català. El cas, en canvi, demana una explicació més detallada.

• Nombre. El grec antic va conèixer tres nombres: singular, dual i plural. En origen, el dual s'emprava per designar elements aparellats, com ara "els dos ulls", "les dues mans", etc. Tanmateix, en el grec d'època clàssica (que és el que estudiem al batxillerat) el dual pràcticament ja havia desaparegut. En resulta, doncs, una distribució de dos nombres, anàloga a la del català o castellà, en la qual el singular s'usa per referir-se a un sol individu o element (ésser viu, objecte, sentiment, idea, etc.), mentre que el plural s'utilitza per referir-se a un grup de dos o més elements iguals.
  
  

• Gènere. El gènere és un accident inherent al substantiu: cada substantiu té, en principi, un gènere determinat (en català, masculí o femení). En canvi, els adjectius i els pronoms tot sovint tenen formes diverses per adequar-se als diferents gèneres.

Igual que en llatí, en sànscrit o en alemany, el grec antic (i també el modern), a més del masculí i el femení, compta amb un tercer gènere: el neutre. Sembla que originàriament el gènere neutre s'especialitzaria per als substantius no animats, mentre que els substantius animats es dividirien en masculins i femenins. La realitat, però, és que l'evolució específica de cada llengua sempre porta a una distribució un punt arbitrària dels gèneres.

• Cas. Al costat del gènere i el nombre, el grec coneix un tercer accident gramatical del nom, el cas, pràcticament desconegut en la major part de les llengües romàniques, entre elles el català ^[1]. En les llengües amb flexió nominal, el cas és un accident gramatical que consisteix a variar la terminació del nom per així indicar la funció gramatical que aquest realitza dins l'oració.

En grec antic coneixia cinc casos ^[2], cadascun dels quals s'associa a determinades funcions sintàctiques pròpies del nom. Aquests cinc casos s'anomenen:

• • nominatiu
  • vocatiu
  • acusatiu
  • genitiu
  • datiu
    
    

A més, hi haurà formes diferents per als casos en els dos nombres, és a dir, en singular i plural ^[3].

[1] Entre les llengües romàniques, tan sols el romanès i algunes variants dialectals retoromàniques conserven part de la declinació nominal llatina en els seus substantius. En els restants parlars romànics (entre ells, el català i el castellà), a penes sobreviuen minses romanalles de l’antic sistema de casos llatins, principalment en la flexió d’alguns pronoms. Fora de l'àmbit lingüístic romànic, el cas és un accident més comú del que sembla, tant en llengües antigues (llatí, sànscrit, etc.) com en moltes de modernes (alemany, rus, grec modern, etc.).

[2] Com a curiositat, apuntem que el grec modern pràcticament ja ha perdut el datiu: només s'empra en expressions lexicalitzades de regust més aviat arcaïtzant.

[3] Com s'ha explicat al capítol precedent, en aquest curs no estudiarem el nombre dual, d'ús molt minvat en grec clàssic.