El grec entre les llengües indoeuropees (L1)

Com a conseqüència de l'esplet cultural de l'Atenes dels segles V i IV aC, la variant lingüística àtica va guanyant prestigi sobre els altres dialectes. Quan el rei macedoni Alexandre el Gran va conquerir no només tot Grècia sinó també vastos territoris d'Àsia i el nord d'Àfrica, arreu de l'imperi macedoni s'implantà com a llengua de cultura i de govern una variant del grec coneguda com a κοινή διάλεκτος ("parla comú"), la qual tenia com a base el grec àtic clàssic. A la mort d'Alexandre, aquest grec comú (o koiné) va perviure en els diversos estats hel·lenístics.

L'any 330 dC Constantí el Gran va formalitzar la divisió de l'Imperi romà en dos: la Part occidental, amb capital a Roma, que desapareixerà l'any 476 dC; i la Part oriental, amb capital a Bizanci o Constantinoble, que perviurà fins que els turcs prenguin la ciutat l'any 1453 dC. En tot el temps que durà l'Imperi bizantí (330-1453 dC), el grec fou la llengua oficial no només de l'administració imperial, sinó també de l'església cristiana ortodoxa.

La presa de Constantinoble per part dels otomans va comportar la fi de l'Imperi bizantí, però la llengua grega va continuar el seu decurs històric fins que arribar a constituir el grec modern. Des de la independència grega de l'Imperi otomà (1832), el grec ha estat la llengua oficial primer del regne i després de la República de Grècia. Amb tot, la història del grec modern ve marcada per un conflicte entre dues maneres concebre la llengua nacional, bé procurant atansar-la al grec clàssic (és la καθαρεύσα γλώσσα, o "llengua depurada"), bé apostant per un grec més popular (δημοτική γλώσσα, la llengua demòtica o "popular"). Des de finals del segle passat, sembla que aquesta darrera orientació s'imposa sobre la primera. Prou ha ajudat en aquesta causa que els dos premis Nobel grecs del s. XX (Giorgos Seferis i Odisseas Elitis) s'arrengleressin obertament en el bàndol demoticista.