El grec entre les llengües indoeuropees (L1)
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Grec I (Bloc 1) ~ gener 2020 |
| Llibre: | El grec entre les llengües indoeuropees (L1) |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dijous, 27 de juny 2024, 21:19 |
1. LLENGÜES INDOEUROPEES
Aquest capítol consta dels següents apartats:
1.1. La llengua indoeuropea
El terme indoeuropeu és emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic. El nom li ve donat per la localització geogràfica dels pobles que parlen llengües presumiblement derivades de l'indoeuropeu, les quals 'originàriament' ocuparien sobretot territoris europeus i de l'anomenat subcontinent indi. Aquesta, però, no és l'única denominació amb què la llengua mare ha estat designada pels lingüistes: en els primers temps de la lingüística comparativa indoeuropea, els alemanys l'anomenaren indogermànic, i els anglesos, llengua ària.
|
pare
|
mare
|
germà
|
|
|
sànscrit
|
pitṛ
|
matṛ
|
bhrātṛ
|
|
grec antic
|
πατήρ (patér)
|
μήτηρ (méter)
|
φράτηρ (fráter)
|
|
llatí
|
pater
|
mater
|
frater
|
|
anglès
|
father
|
mother
|
brother
|
|
alemany
|
vater
|
mutter
|
bruder
|
|
rus
|
--------------
|
mat’
|
brat
|
1.2. El poble indoeuropeu: origen i diàspora
A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també, l'existència d'un poble indoeuropeu.
En aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare. Òbviament, un element clau en la diversificació de les llengües indoeuropees serà la influència de les parles d’altres pobles amb els quals s’estableixen relacions de veïnatge més ho menys perllongades i de fusió cultural en graus diversos.
1.3. Principals famílies de llengües indoeuropees
Amb el pas dels segles, als diversos indrets on les poblacions d'origen indoeuropeu es van assentar, hi van sorgir diverses famílies lingüístiques. Al mapa inferior (en castellà) trobareu una representació gràfica dels llocs d'assentament de les diverses famílies de llengües indoeuropees.
- Gairebé totes les llengües que avui es parlen a Europa són d'origen indoeuropeu. Les excepcions més notables són el basc o euskera, les llengües de la família finoúgrica (hongarès, finès, estonià i les llengües sami o lapó), el maltès (de base semítica), el turc (i altres llengües altaiques) i una sèrie de llengües caucàsiques.
- De la família itàlica va sorgir el llatí, que amb el pas del segles va donar lloc a les diverses les llengües romàniques o neollatines: portuguès, gallec, castellà, català, occità, francès, retoromànic, italià, romanès, etc.
- Pel que fa al grec, és l'únic representant de la seva família lingüística (al mapa superior se l'anomena hel·lènica).
2. EL GREC
Aquest capítol sobre la llengua grega consta de dos apartats:
2.1. Sistemes d'escriptura
Els sistemes d'escriptura solen classificar-se en tres grans tipus:
- Ideogràfics (els signes representen conceptes; per exemple, el sistema d'ideogrames xinesos o el kanji japonès).
- Sil·làbics (els signes representen síl·labes; per exemple, l'alifat àrab; o l'escriptura devanāgarī emprada per moltes llengües de l'Índia, entre elles el sànscrit)
- Fonètics (els signes representen sons o fonemes, aquest seria el cas dels alfabets grec i llatí).
Cal tenir present, a més, que sovint els sistemes d'escriptura no són purs; és a dir, poden combinar ideogrames, signes sil·làbics i signes fonètics (aquest seria el cas de l'antic egipci).
La història de l'escriptura a terres gregues comença amb els minoics. En les excavacions dels seus palaus cretencs s'han trobat unes tauletes d'argila amb una escriptura anomenada lineal A. Són datables entre els segles XVII i XV aC. Fins ara, només han pogut ser desxifrades parcialment, entre d'altres raons perquè la llengua ens és desconeguda. Sembla haver-hi cert consens a afirmar que no es tractaria de grec, potser ni tan sols d'una llengua indoeuropea.
El següent tipus d'escriptura que es troba en terres gregues és el lineal B, usat en època micènica (segles XVI al XII aC). El seu suport escriptural són unes tauletes d'argila trobades als palaus micènics de Cnossos, Pilos i Micenes. És una escriptura essencialment sil·làbica, que va ser desxifrada l'any 1952 per Michael Ventris, amb la col·laboració del filòleg John Chadwick. La llengua dels seus textos és el grec dels pobles micènics.
Amb la desaparició de la cultura micènica, s'obre un període de la història de Grècia conegut com l'edat fosca, durant el qual es perd totalment l'ús de l'escriptura.
No serà fins al segle VIII, ja en època arcaica, que els grecs recuperen l'art de l'escriptura. Van adoptar un sistema d'escriptura semítica (possiblement fenícia ) [1] per crear l'alfabet fonètic que, amb minses modificacions, encara avui s'utilitza a Grècia. Segles més tard, els romans van crear el seu propi alfabet a partir del grec: l'alfabet llatí amb què s'escriu la major part de llengües europees [2].
En origen, la direcció de l'escriptura de l'alfabet grec anava de dreta a esquerra, com és usual en l'alefat semític. Passat cert temps, apareix un sistema d'escriptura que resulta força curiós als nostres ulls: consistia a escriure una primera línia d'esquerra a dreta, una segona de dreta a esquerra i, així successivament, anar alternant de línia en línia d'escriptura les dues direccions. Aquest sistema és conegut amb el nom de βουστροφηδόν ("de gir de bou"), car recorda el recorregut que fan els bous en llaurar un camp. Finalment, els grecs es decantaren per l'escriptura d'esquerra a dreta, que fou el sistema que es va imposar també entre els romans i que a hores d'ara nosaltres encara emprem.
NOTA:
[1] L'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs i una inscripció trobada a la ciutat de Teos (a l'Àsia Menor) anomenen les lletres gregues Φοινικήια γράμματα, és a dir, "lletres fenícies".
[2] De fet, els dos principals sistemes d'escriptura de l'Europa actual provenen de l'alfabet grec: l'alfabet llatí, com acabem d'explicar, i el cirílic, que és emprat per molts pobles eslaus de l'orient europeu (russos, ucraïnesos, búlgars, serbis, macedonis, etc.).
2.2. Dialectes del grec antic
Els testimonis escrits ens revelen que la llengua parlada pel grecs des del segle VII presentava diverses formes dialectals, que es poden organitzar en els següents grups:
- Aracadioxipriota. Present a l'illa de Xipre i a la regió de l'Arcàdia (a la península del Peloponnès). Eren espais geogràfics força aïllats, cosa que explicaria els trets arcaics dels seus parlars. Són dialectes que semblen emparentats amb el grec dels antics micènics.
- Eòlic. Grup dialectal assentat a les regions de Tessàlia, Beòcia, a l'illa de Lesbos i a les colònies del nord de l'Àsia Menor. Va ser la base de la llengua literària d'importants poetes lírics de l'illa de Lesbos, com Alceu i Safo.
- Dòric i grec del nord-est. Es parlava al nord-est de Grècia, a tota la península del Peloponnès tret de l'Arcàdia, a les illes de Creta i Rodes i a les colònies de la franja sud de l'Àsia Menor. Va ser la variant dialectals emprada pel beoci Píndar, el més gran poeta coral de la Grècia antiga. Es va usar, també, per a les parts corals de les tragèdies ateneses d'època clàssica [1] .
- Jonicoàtic. Es parlava a les illes de l'Egeu, a les ciutats jòniques de l'Àsia menor i a la península de l'Àtica. A la capital de l'Àtica, la varietat del grec d'Atenes va assolir en època clàssica grans fites com a llengua de cultura; en grec àtic s'escrigué l'obra historiogràfica de Tucídides i d'Herodot, l'oratòria de Demòstenes o la filosòfica de Plató i Aristòtil. També serà la base lingüística principal [2] de la gran dramatúrgia atenesa d'època clàssica: la tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) i la comèdia (Aristòfanes).
NOTES:
[1] És característic de la literatura grega antiga que s'associï un gènere literari amb un determinat dialecte. N'és un bon exemple la tragèdia grega, que feia servir el dialecte àtic per a les parts dialogades mentre que les seccions corals es cantaven en dialecte dòric.
[2] Vid. la nota precedent.
2.3. De la "koiné" fins al grec modern
Com a conseqüència de l'esplet cultural de l'Atenes dels segles V i IV aC, la variant lingüística àtica va guanyant prestigi sobre els altres dialectes. Quan el rei macedoni Alexandre el Gran va conquerir no només tot Grècia sinó també vastos territoris d'Àsia i el nord d'Àfrica, arreu de l'imperi macedoni s'implantà com a llengua de cultura i de govern una variant del grec coneguda com a κοινή διάλεκτος ("parla comú"), la qual tenia com a base el grec àtic clàssic. A la mort d'Alexandre, aquest grec comú (o koiné) va perviure en els diversos estats hel·lenístics.
L'any 330 dC Constantí el Gran va formalitzar la divisió de l'Imperi romà en dos: la Part occidental, amb capital a Roma, que desapareixerà l'any 476 dC; i la Part oriental, amb capital a Bizanci o Constantinoble, que perviurà fins que els turcs prenguin la ciutat l'any 1453 dC. En tot el temps que durà l'Imperi bizantí (330-1453 dC), el grec fou la llengua oficial no només de l'administració imperial, sinó també de l'església cristiana ortodoxa.
La presa de Constantinoble per part dels otomans va comportar la fi de l'Imperi bizantí, però la llengua grega va continuar el seu decurs històric fins que arribar a constituir el grec modern. Des de la independència grega de l'Imperi otomà (1832), el grec ha estat la llengua oficial primer del regne i després de la República de Grècia. Amb tot, la història del grec modern ve marcada per un conflicte entre dues maneres concebre la llengua nacional, bé procurant atansar-la al grec clàssic (és la καθαρεύσα γλώσσα, o "llengua depurada"), bé apostant per un grec més popular (δημοτική γλώσσα, la llengua demòtica o "popular"). Des de finals del segle passat, sembla que aquesta darrera orientació s'imposa sobre la primera. Prou ha ajudat en aquesta causa que els dos premis Nobel grecs del s. XX (Giorgos Seferis i Odisseas Elitis) s'arrengleressin obertament en el bàndol demoticista.