El grec entre les llengües indoeuropees (L1)

Els sistemes d'escriptura solen classificar-se en tres grans tipus:

• Ideogràfics (els signes representen conceptes; per exemple, el sistema d'ideogrames xinesos o el kanji japonès).
• Sil·làbics (els signes representen síl·labes; per exemple, l'alifat àrab; o l'escriptura devanāgarī emprada per moltes llengües de l'Índia, entre elles el sànscrit)
• Fonètics (els signes representen sons o fonemes, aquest seria el cas dels alfabets grec i llatí).

Cal tenir present, a més, que sovint els sistemes d'escriptura no són purs; és a  dir, poden combinar ideogrames, signes sil·làbics i signes fonètics (aquest seria el cas de l'antic egipci).

La història de l'escriptura a terres gregues comença amb els minoics. En les excavacions dels seus palaus cretencs s'han trobat unes tauletes d'argila amb una escriptura anomenada lineal A. Són datables entre els segles XVII i XV aC. Fins ara, només han pogut ser desxifrades parcialment, entre d'altres raons perquè la llengua ens és desconeguda. Sembla haver-hi cert consens a afirmar que no es tractaria de grec, potser ni tan sols d'una llengua indoeuropea.

El següent tipus d'escriptura que es troba en terres gregues és el lineal B, usat en època micènica (segles XVI al XII aC). El seu suport escriptural són unes tauletes d'argila trobades als palaus micènics de Cnossos, Pilos i Micenes. És una escriptura essencialment sil·làbica, que va ser desxifrada l'any 1952 per Michael Ventris, amb la col·laboració del filòleg John Chadwick. La llengua dels seus textos és el grec dels pobles micènics.

Amb la desaparició de la cultura micènica, s'obre un període de la història de Grècia conegut com l'edat fosca, durant el qual es perd totalment l'ús de l'escriptura.

No serà fins al segle VIII, ja en època arcaica, que els grecs recuperen l'art de l'escriptura. Van adoptar un sistema d'escriptura semítica (possiblement fenícia ) ^[1] per crear l'alfabet fonètic que, amb minses modificacions, encara avui s'utilitza a Grècia. Segles més tard, els romans van crear el seu propi alfabet a partir del grec: l'alfabet llatí amb què s'escriu la major part de llengües europees ^[2].

En origen, la direcció de l'escriptura de l'alfabet grec anava de dreta a esquerra, com és usual en l'alefat semític. Passat cert temps, apareix un sistema d'escriptura que resulta força curiós als nostres ulls: consistia a escriure una primera línia d'esquerra a dreta, una segona de dreta a esquerra i, així successivament, anar alternant de línia en línia d'escriptura les dues direccions. Aquest sistema és conegut amb el nom de βουστροφηδόν ("de gir de bou"), car recorda el recorregut que fan els bous en llaurar un camp. Finalment, els grecs es decantaren per l'escriptura d'esquerra a dreta, que fou el sistema que es va imposar també entre els romans i que a hores d'ara nosaltres encara emprem.

NOTA:

[1] L'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs i una inscripció trobada a la ciutat de Teos (a l'Àsia Menor) anomenen les lletres gregues Φοινικήια γράμματα, és a dir, "lletres fenícies".

[2] De fet, els dos principals sistemes d'escriptura de l'Europa actual provenen de l'alfabet grec: l'alfabet llatí, com acabem d'explicar, i el cirílic, que és emprat per molts pobles eslaus de l'orient europeu (russos, ucraïnesos, búlgars, serbis, macedonis, etc.).