1. LLENGÜES INDOEUROPEES

1.2. El poble indoeuropeu: origen i diàspora


A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també, l'existència d'un poble indoeuropeu.

No hi ha un acord unànime entre els estudiosos a l'hora de determinar quin seria el lloc d'origen de la llengua i de la cultura protoindoeuropea. Tot amb tot, la major part dels indoeuropeistes avui tendeixen a situar-lo en algun punt de l'extensa zona estepària que s'allarga entre l'Europa sud-oriental i l'Àsia central. Pel que fa a la cronologia dels orígens, se sol situar, també de manera no massa precisa, cap al IV mil·lenni aC (entre 3.500 i 2.500 aC).


La diàspora. En època neolítica, un poderós canvi climàtic iniciat al mesolític va provocar una desertització en un vast espai geogràfic de l'hemisferi nord, des del Sàhara africà fins a les estepes asiàtiques. Això ocasionaria grans moviments migratoris de poblacions a la percaça de terres més fèrtils i climes més benèvols. Així, a l'inici de l'Edat del Bronze, pels volts del III mil·lenni aC, diverses tribus indoeuropees iniciarien processos migratoris, en diferents onades, que els portarien a establir-se, ja a finals del II mil·lenni aC, en un ample marc geogràfic que aniria des de les costes atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de Xina.

 

En aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare. Òbviament, un element clau en la diversificació de les llengües indoeuropees serà la influència de les parles d’altres pobles amb els quals s’estableixen relacions de veïnatge més ho menys perllongades i de fusió cultural en graus diversos.