El grec entre les llengües indoeuropees (L1)
1. LLENGÜES INDOEUROPEES
1.1. La llengua indoeuropea
El terme indoeuropeu és emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic. El nom li ve donat per la localització geogràfica dels pobles que parlen llengües presumiblement derivades de l'indoeuropeu, les quals 'originàriament' ocuparien sobretot territoris europeus i de l'anomenat subcontinent indi. Aquesta, però, no és l'única denominació amb què la llengua mare ha estat designada pels lingüistes: en els primers temps de la lingüística comparativa indoeuropea, els alemanys l'anomenaren indogermànic, i els anglesos, llengua ària.
Cal entendre que la llengua indoeuropea (o protoindoeuropea) no és més que una hipòtesi de treball conjecturada per la ciència lingüística. Dit d’una altra manera: no conservem ni un sol mot escrit en aquesta primitiva llengua, ni mai no en trobaren cap, atès que quan aquesta llengua s’hauria parlat, el poble que l’usava no coneixia cap forma d’escriptura. S’ha pogut arribar a conjecturar la seva existència gràcies a l’estudi comparatiu de tot un reguitzell de llengües europees i asiàtiques que presenten clares similituds a nivell fonètic, morfològic i lexical. Aquestes semblances entre llengües, sovint molt distants geogràficament i cronològicament les unes de les altres, fan pensar que totes provenen d’una llengua mare comuna.
Fixa’t en els termes usats per dir pare, mare i germà en les següents llengües:
|
pare
|
mare
|
germà
|
|
|
sànscrit
|
pitṛ
|
matṛ
|
bhrātṛ
|
|
grec antic
|
πατήρ (patér)
|
μήτηρ (méter)
|
φράτηρ (fráter)
|
|
llatí
|
pater
|
mater
|
frater
|
|
anglès
|
father
|
mother
|
brother
|
|
alemany
|
vater
|
mutter
|
bruder
|
|
rus
|
--------------
|
mat’
|
brat
|
El ‘descobriment’ de l’indoeuropeu. Ja des del segle XVI, gràcies als viatges de mercaders i frares europeus a terres de l’Índia, hi havia certes notícies sobre la similitud entre llengües tan llunyanes com el llatí i el sànscrit. Tanmateix, no va ser fins a començos del s. XIX que la qüestió, apuntada abans per viatgers i missioners, fou abordada en estudis científics. Amb l’aparició de la gramàtica comparativa, els lingüistes Rasmus Rask i Franz Bopp van aprofundir en la comparació exhaustiva de determinats elements de les llengües clàssiques europees (llatí i grec) i del sànscrit, i van presenten la hipòtesi de l’origen comú d’aquestes llengües i algunes altres d’Europa i l’Àsia sud-occidental.