Conceptes claus del tema

El debat sobre immigració i la problemàtica que se’n deriva és un dels temes cabdals de les polítiques demogràfiques del segle XXI, aquest debat està directament relacionat amb la necessitat de control del nombre d’habitants del planeta.

Les polítiques demogràfiques han estat històricament de dos tipus:

• Maltusianes: amb l’objectiu de reduir el creixement de la població a partir de controls de la natalitat.(veure malthusianisme)
• Populacionistes: amb l’objectiu d’incrementar el creixement de la població a partir d’estímuls de la natalitat i el foment de la immigració.

A l’actualitat els problemes derivats del fort creixement demogràfic a nivell mundial han posat de moda l’anomenat neomaltusianisme, que té com objectiu reduir la fecunditat del planeta. En aquest sentit es vincula aquest objectiu a la millora del desenvolupament econòmic  i humà. És per això que la major part de les conferències internacionals de l’ONU sobre població i desenvolupament incideixen de manera molt particular en dos blocs de mesures:

• La protecció a la infància.
• La protecció dels drets  legals, laborals i de la salut reproductiva de les dones.

Conferències internacionals de l’ONU sobre política demogràfica:

• Roma (1954). Organitzada per l’ONU va intercanviar informació científica sobre variables demogràfiques. Les seves conclusions es van dirigir cap a millorar ell coneixement demogràfic en els països en desenvolupament i fomentar l’estudi regional sobre temes de població.
• Belgrad (1965). El tema principal de  la conferència va ser la fecunditat com a part fonamental de les polítiques de planificació del desenvolupament.
• Bucarest (1974). Primera conferència internacional sobre població. Hi participen 135 països de tot el món. El debat es va centrar en les relacions entre els factors demogràfics i el desenvolupament. Les conclusions de la conferència deixen clara la interdependència entre demografia i desenvolupament,  marcant com objectiu essencial el desenvolupament social, econòmic i cultural dels països.
• Mèxic (1984). Els temes més rellevants van ser els drets humans individuals i familiars, les condicions de salut i benestar, la creació de llocs de treball, l’educació. El debat sobre planificació familiar, cobertura de a demanda d’anticonceptius i la reflexió sobre les migracions econòmiques i l’envelliment de la població mundial van determinar la necessitat de millorar la cooperació internacional i la recerca d’una major eficàcia en la pressa de decisions polítiques sobre població.
• El Caire (1994). Participen més de 180 estats, que van acabar signant un Programa d’Acció pels següents vint anys, que concentrés els esforços en la relació integral entre població i desenvolupament i es concentrés en respondre a les necessitats dels individus. La novetat de la conferència rau en el compromís i la voluntat per integrar de manera efectiva els temes demogràfics i els temes de desenvolupament socioeconòmic i així aconseguir una millor qualitat de vida per a totes les persones, incloses les generacions futures.
• Nova York (1999). Tema central sobre implementació de les estratègies sobre població i desenvolupament.

Política demogràfica a la UE. En la línia del dit anteriorment, cal fer una referència especial a la Unió Europea. En el cas europeu ens trobem amb un fort envelliment de la població com a conseqüència de la davallada de la natalitat i de la fecunditat dels darrers anys.

Els efectes immediats d’aquesta situació són:

• Pèrdua de població activa.
• Caiguda del PIB.
• Augment de les despeses en prestacions socials.
• Pèrdua de pes econòmic i demogràfic a nivell internacional.

Per fer front a aquesta situació la Unió Europea intenta tirar endavant un seguit de mesures correctores:

• Renovació demogràfica a partir de millorar la protecció a les famílies i la conciliació de la vida familiar i laboral.
• Impuls de l’ocupació prolongant la vida activa dels treballadors i millorant-ne la qualitat.
• Afavorint l’acollida i la integració dels immigrants.
• Millorant les mesures de protecció socials.
• Millorant la productivitat del sistema educatiu.

Al 2008 UE va aprovar el Pacte Europeu de la Immigració,on es plantejava la necessitat  de regular i ordenar la immigració legal (permís de treball i contractació en origen) i frenar la immigració il·legal (control de les fronteres exteriors i polítiques de retorn als països d’origen).

Política demogràfica a Espanya. 

Comencem primer per una constatació objectiva: Espanya presenta un envelliment de la seva població preocupant, la qual cosa fa preveure la necessitat d’acceptar en els propers anys quotes d’immigrants cada cop més grans (es preveuen uns 2 milions de nous immigrants fins el 2020.

A partir de la constatació analitzem els punts forts i les debilitats de la immigració:

Punt 1: nivell econòmic. La immigració aporta mà d’obra jove, disposada a fer les feines més diverses (agricultura, indústria, hoteleria …), la qual cosa permet reactivar el mercat laboral. A més a més els immigrants paguen impostos, consumeixen i revitalitzen el comerç interior i el mercat de l’habitatge.

Punt 2: nivell demogràfic. La immigració aporta població, són persones joves que solen tenir més fills que els residents del país receptor i a més les dones immigrants acostumen a tenir fills en edats més joves.

Punt 3: nivell cultural. La immigració suposa contacte entre cultures diferents. Aquesta diversitat cultural es pot percebre com una riquesa interculturalitat i/o multiculturalitat.

Punt 4: dificultats de la interculturalitat. Dos són els factors que generen aquesta dificultat:

• La percepció de certs sector de la població davant l’arribada d’immigrants com un problema.
• L’elevat volum d’immigrants que provoca, sobretot a països petits, la por a perdre la cohesió social, la identitat nacional i la identitat cultural.

Aquests factors generen actituds de: rebuig, exclusió social i fins i tot de xenofòbia. En general aquesta percepció es el resultat dels prejudicis culturals, la sensació de competència laboral i la inseguretat generada davant els nouvinguts.

Malgrat aquestes percepcions la immigració continuarà, primer davant la necessitat demogràfica i econòmica dels països desenvolupats, i després conseqüència de:

• El reagrupament familiar:  dret bàsic a que els immigrants puguin viure en família. Es pot sol·licitar a partir del primer any de residència.

• El dret d’asil: reconegut per la Convenció de Ginebra(1951) i el Protocol de 1967, pels quals s’obliga als països a admetre persones que pateixen persecució.