TEMA 1: L'EMPRESA I EL SEU ENTORN

En l'evolució històrica de la figura de l'empresari poden assenyalar-se aquestes fites principals:

• Empresari = capitalista (Adam Smith 1796)

• Empresari = agent o home de negocis (R. Cantillon 1730 i J.B. Say 1830)

• Empresari = 4º factor de la producció, factor d'organització (Alfred Marshall, 1890)

• Teoria de l'empresari risc (F. Knight, 1921)

• Teoria de l'empresari innovador (Joseph Schumpeter, 1911-1942)

• Teoria del poder compensador o empresari com "tecnoestructura" (John Kennet Galbraith, 1967)

Els economistes de l'escola clàssica (A. Smith, D. Ricardo, i J.S. Mill) i també K. Marx van identificar l'empresari amb el propietari del negoci. En aquesta etapa el concepte d'empresari coincideix amb el de propietari del capital, existeix una concepció de l'empresari de tipus individual.

Fins al segle XVIII els economistes no reparen en el concepte d'empresari. Richard Cantillon (1680-1734) va ser el primer a definir aquesta figura com "Agent" que compra els mitjans de producció a certs preus, per a després combinar-los en un producte que vendrà a un preu incert en el moment del compromís dels seus costos. Segons es desprèn d'aquesta definició Cantillon caracteritza la figura de l'empresari com un agent que assumeix riscos i les remuneracions dels quals són incertes.

Say és el primer en atribuir diferents funcions entre l'empresari i el capitalista, sent el primer el qual, aglutinant tots els factors, aconsegueix amb el valor de la producció remunerar tots els factors i generar un benefici.

No és fins al segle XX quan es contempla clarament la distinció entre la figura d'empresari i la de capitalista o propietari de l'empresa. Els canvis socials i econòmics ocorreguts durant les últimes dècades del segle XX mostren la insuficiència conceptual de la figura d'empresari com capitalista. Els avanços tecnològics permeten produccions en sèrie cada vegada majors, i una major productivitat de la mà d'obra. Es requereix una major dimensió de les unitats de producció i, lògicament un volum major de capital per finançar-les. Davant la impossibilitat que un únic propietari pugui fer front a aquest finançament, sorgeixen les grans societats en les quals diversos propietaris financen conjuntament l'empresa. En aquest context es produeix la separació del concepte d'empresari com propietari, considerant-se a aquest com un professional de la direcció.

Marshall dóna a l'empresari la importància necessària com a factor organitzatiu fonamental per a la creació de les grans empreses que estaven naixent en la seva època.

Knight incideix en el fet que l'empresari és capaç d'assegurar rendes certes als factors productius (venedors de materials a preu cert, treballadors amb salaris fixats per endavant, propietaris de locals,...) suportant el risc de l'activitat econòmica i rebent com a compensació un benefici residual, sempre incert, assumeix també pèrdues en molts casos si no es compleixen les seves previsions. La incertesa és l'essencial de l'activitat empresarial. A l'acceptar-la l'empresari, justifica la seva remuneració i compleix una funció de garantia en la societat.

Per a Schumpeter la principal funció de l'empresari és innovar. En el sistema capitalista el procés de canvi tecnològic és el que genera nous equilibris i l'empresari és l'agent que ho assumeix. Quan llança un nou producte, incorpora una nova tècnica de fabricació, obre nous mercats, conquesta noves fonts d'aprovisionament o fins i tot crea una nova organització (buscant augmentar el seu propi benefici) és la peça que persegueix la invenció, innovació o imitació que es difon per tota la societat, impulsant el canvi.

Galbraith fa un estudi crític de la configuració industrial dels estats capitalistes moderns i conclou que l'economia està dominada per una estructura de grans corporacions (unes poques indústries que tenen el poder real) i coexisteixen amb altra estructura (el subsistema de mercat) de petites empreses que són multitud que operen en el mercat però sense poder influir en ell (agricultors, comerciants al detall, petits industrials, ...), en realitat solament s'adapten a les condicions imposades per les grans. Aquestes grans corporacions són molt complexes i no poden ser dirigides per una sola persona. Requereixen un conjunt de tècnics molt especialitzats que actuen de forma col·legiada (juristes, científics, enginyers, economistes,...) i als quals denomina "tecnoestructura". Aporten coneixement especialitzat a decisions de grup que depassen la capacitat de cadascun. Ells són els que realitzen la funció empresarial, com a grup dirigent. A més, la propietat en moltes corporacions està en mans de petits accionistes que no actuen de forma col·legiada, deixin el pes de les decisions en els tècnics dirigents, que en molts casos no són accionistes i busquen les seves pròpies metes professionals. Poden arribar a arribar a tant poder que la resta d'agents (proveïdors o consumidors) quedin indefensos, per la qual cosa Galbraih proposa que s'uneixin per a assolir un poder "compensador" i equilibrar el joc de forces.

Des del punt de vista jurídic, el Codi de Comerç no utilitza el terme d'empresari sinó de comerciant establint en el seu article 11 que són comerciants per als efectes d'aquest Codi:

1. Els que, tenint capacitat legal per a exercir el comerç, es dediquen a ell habitualment.

2. Les companyies mercantils i industrials que es constituïssin conformement a aquest Codi.

De la definició que ofereix el Codi de Comerç poden destacar-se dos aspectes:

a) El caràcter habitual amb la qual ha de realitzar-se l'activitat mercantil per a tenir veritable consideració d'empresari a afectes del Codi. L'exercici habitual implica una activitat organitzada i professional, és a dir, duradora i estable en el temps.

b) La capacitat legal ve determinada per l'Article 41 del Codi de Comerç, que diu que tindran capacitat legal per a l'exercici habitual del Comerç les persones majors d'edat i que tinguin la lliure disposició dels seus béns. Així des del punt de vista del Dret Mercantil les persones que actuen en nom de l'empresari no són empresaris en sentit jurídic, encara que realitzin de fet l'activitat mercantil.

El prestigiós jurista Rodrigo Uría defineix a l'empresari com "la persona física o jurídica que per si o per mitjà de delegats exercita en nom propi una activitat empresarial, adquirint la titularitat de les obligacions i drets nascuts d'ella".

Aquesta definició incorpora un aspecte no recollit pel Codi de Comerç que és l'exercici en nom propi, sent això essencial del comerciant, i assumint així la responsabilitat.

El concepte econòmic d'empresari identifica a aquest amb la persona que directament i per si mateixa combina i coordina els elements que conformen l'empresa per a aconseguir els seus objectius, és a dir, es concep l'empresari com el directiu de l'empresa. El Dret, per contra, no exigeix en l'empresari una activitat directa i personal, n'hi ha prou que l'activitat s'exerciti en nom d'aquest.

L'exigència que l'activitat empresarial s'exerciti en nom propi permet separar i distingir la figura jurídica de l'empresari d'altres persones que en nom d'ell (administrador, representant legal, etc.) dirigeixen de fet l'activitat pròpia de l'empresa, i atribuir a l'empresari la titularitat de les relacions jurídiques amb tercers. L'empresari, actuï o no personalment, és qui respon enfront de tercers i qui adquireix per a si els beneficis que l'empresa produeixi.

En l'actualitat, la direcció sol estar deslligada de la propietat. L'empresari o propietari rep els beneficis i és el responsable últim, però donada la complexitat actual de la gestió empresarial, delega en un directiu que actua en el seu nom i que podríem cridar "empresòleg" (estudiós de la gestió empresarial, però mai empresari), encara que no és un nom generalment acceptat.