6.2 L'existència de béns públics

El concepte de bé públic es contraposa al de bé privat. Un bé privat és aquell que si és consumit per una persona, no pot ser consumit per una altra. Per exemple un automòbil o una casa són béns privats. El fet de ser propietat d’una persona exclou les altres del seu ús.

Un bé públic és aquell de l’ús del qual ningú pot ser exclòs, ni tan sols aquells que no han contribuït a finançar-lo mitjançant els impostos. Tal és el cas d’un embassament, un parc públic, el servei de policia, un far de mar....

El problema dels béns públics és que el mercat no pot garantir l’adequada quantitat dels mateixos, en el sentit de la quantitat que la societat desitja. Això és així perquè hi ha individus, denominats paràsits o free riders que consumeixen el bé sense pagar.

Pensem, per exemple, en el servei de seguretat ofert per la policia. Fins hi tot en el cas que tots els individus pensessin que necessiten seguretat policial, molts d’ells no es veurien incentivats a comprar la part dels serveis de policia que li correspon.

Donat que es sentirien igualment coberts pel servei de seguretat, el més probable és que esperessin a que el compressin els altres veïns i aprofitar-se de les compres dels altres. Lògicament, si tots esperen que la seguretat policial la compri un altre, aquest servei no seria ofert mai.

En aquestes circumstàncies, és l’Estat el que ha de procurar la provisió necessària de béns públics que la societat desitja.

Evidentment la qüestió de quins béns públics produirà l’Estat amb els seus recursos escassos és una decisió política que tindrà, com ja sabem, el seu cost d’oportunitat.