Tema 7. Tipus de mercat i fallades del mercat

Ja hem vist als temes anteriors que el mercat agrupa totes les activitats de compravenda d’un bé o servei i que constitueix la peça bàsica en què es fonamenten les economies de mercat i les economies mixtes.

Ara bé, perquè funcionin adequadament cal que es donin algunes condicions que tenen a veure amb la competència en el mercat:

Es pot dir que hi ha competència quan tenim davant nostre diferents alternatives, cosa que implica que diversos agents tenen el mateix objectiu i lluiten per aconseguir-ho.

No en tots els mercats trobem el mateix grau de competència. De fet, el mercat ideal o de competència perfecta no existeix en la pràctica, si bé hi ha alguns mercats de béns i serveis que s’hi aproximen molt.

Els mercats més habituals són aquells en que algun dels agents que hi intervé té algun poder, més o menys gran, per a influir sobre el preu amb la seva actuació individual. Es diu que en aquests mercats hi ha competència imperfecta.

Una de les causes que més freqüentment limita la competència en els mercats és l'existència de barreres.

Entrar o sortir d’un mercat no sempre és fàcil. Els obstacles amb què es troba una empresa per accedir o per sortir d’un mercat en què hi ha altres empreses s’anomenen barreres.

Les barreres d’un mercat poden ser d’entrada o de sortida segons s’impedeixi l’accés al mercat de noves empreses o la sortida de les que el volen abandonar.

Les barreres d’entrada

Les barreres d’entrada són factors que impedeixen o dificulten l’entrada de noves empreses en un mercat.

Les empreses ja establertes tracten d’evitar l’entrada de nous competidors.

Les barreres d’entrada més habituals són les següents:

• Avantatges en costos

Si una empresa és capaç de produir més barat que qualsevol altra del sector també podrà oferir un preu de venda al públic més baix. En conseqüència, si per als competidors d’aquesta empresa la supervivència és una tasca àrdua perquè no aconsegueixen vendre tan barat, encara serà més difícil per a les noves empreses que hi accedeixin per primera vegada a aquest mercat.

Normalment aquest avantatge en costos es pot obtenir de dues maneres:

- utilitzant una tecnologia superior

- assolint economies d’escala que permetin produir gran quantitat d’unitats de producte de manera que els costos unitaris siguin cada vegada més petits al distribuir els costos fixos entre un elevat nombre d’unitats produïdes.

És el cas de la producció d’electricitat:

Una nova empresa haurà de construir les seves centrals generadores i instal·lar les línies per a la distribució d’electricitat. Amb pocs abonats la producció i venda serà reduïda i el cost de producció (unitari) de cada kilowatt resultarà molt elevat.

Les empreses ja establertes tenen una gran dimensió i compten amb un gran nombre d’abonats i per tant la quantitat de kilowatts produïts és molt elevada, amb la qual cosa el cost de producció unitari de cada kilowatt és molt reduït i s’assoleixen les economies d’escala.

• Avantatges en la diferenciació del producte

Es produeix quan la qualitat, el disseny o la funció dels productes són tan significatius que fidelitzen el consumidor. Entrar o posicionar-se en un mercat on la diferenciació del producte és un factor rellevant requereix fortes inversions en publicitat, perquè cal que el consumidor apreciï aquesta diferència i es converteixi en client o usuari habitual del producte d’una empresa determinada. Aquest procés es coneix com a fidelització del client. És un procés llarg, per la qual cosa les empreses ja establertes al mercat avantatgen les que hi acaben d’arribar. 

En el mercat de refrescos, Coca-Cola i Pepsi realitzen fortes campanyes de publicitat i diferencien els seus productes dels de la competència mitjançant la marca, el logotip i el color de l’envàs.

Les seves inversions es centren sobretot a mantenir la fidelitat dels clients, ja que són marques molt conegudes.

• Requeriments d’elevades inversions de capital

Alguns tipus de mercat necessiten inversions tan importants que constitueixen en si mateixes una barrera d’entrada molt difícil de superar. Les empreses que es volen establir poden tenir grans dificultats per aconseguir fonts de finaçament per fer front als elevats requeriments d’inversions.

És el cas típic de les empreses industrials, que solen utilitzar maquinària pesada i instal·lacions especialitzades en els seus processos productius, com succeeix en el sector de l’automoció, en la construcció o les drassanes.

• Accés en exclusiva a un recurs

L’accés en exclusiva a un recurs natural o factor productiu imprescindible per produir un bé o servei per part d’una empresa, és una barrera d’entrada infranquejable per a la resta d’empreses.

Això pot succeir en l’explotació de minerals dels que existeixen pocs jaciments en el món, com és el cas del mercuri, entre d’altres.

• L’existència de drets legals

Patents: la patent és una forma de protecció legal mitjançant la qual es reconeix a qui hagi realitzat una innovació aplicable a la indústria el dret a explotar el nou producte en exclusiva durant un temps determinat. Mentre existeixi aquest dret cap altra empresa pot establir-se en el mercat del producte protegit per la patent.

Concessions administratives: moltes vegades, l’Estat concedeix a determinada empresa que compleixi una sèrie de condicions, el dret temporal a explotar la producció de determinat bé o la prestació d’un servei concret.

Per exemple, cada comunitat autònoma concedeix llicències a les empreses de transport de viatgers per carretera perquè explotin unes línies concretes. (A Catalunya, SARFA, Alsina Graells...)

Les barreres de sortida

Són els costos que tindria qualsevol empresa per abandonar un determinat mercat, o les pèrdues ocasionades per no recuperar part de la inversió.

Si un supermercat cèntric d’una ciutat volgués abandonar el negoci de la distribució, podria reconvertir o vendre fàcilment el local.

En canvi, què pot fer una empresa amb una línia industrial molt específica de muntatge de xassís de camions, excepte possiblement vendre-la a una companyia rival que segurament ja disposa d’aquesta instal·lació?

Per a una empresa que al seu moment va assumir un cost elevat per adquirir les instal·lacions, les opcions són més limitades i, probablement, no podrà revendre una instal·lació tan especialitzada i recuperar almenys una part de la inversió; potser haurà de continuar amb la producció de camions davant la impossibilitat de reciclar una instal·lació tan específica i costosa.

És una interpretació idealitzada del mercat en la qual l'interacció de la demanda i de l'oferta determina el preu. És difícil trobar un mercat que es pugui catalogar de competència perfecta.

L’estudi es fa més com a exemple de mercat ideal per a l’eficiència econòmica que per poder-lo aplicar a la realitat econòmica: quan més s’acosti un mercat real a la competència perfecta, més eficient el considerem, i per tant, més adequat per a un ús òptim dels recursos disponibles.

La competència perfecta requereix la concurrència dels següents 4 requisits:

► Existència d'un elevat nombre de compradors i de venedors:

D’aquesta manera es garanteix que cap comprador ni cap venedor tenen prou força per influir amb el seu comportament individual sobre el preu.

Si un venedor decidís, per exemple, apujar els preus per guanyar més diners, n’hi hauria molts altres que no ho farien, de manera que els consumidors no li comprarien a ell i no vendria res. I si decidís abaixar els preus, la resta de venedors també l’hauria de fer per no perdre clients.

► Homogeneïtat del producte que es ven:

Tant els compradors com els venedors han de ser indiferents respecte a qui comprar o vendre. Això suposa que el producte ha de ser homogeni. No existeix diferenciació del producte per la marca o per la publicitat.

► Tots els compradors i els venedors tenen informació perfecta sobre les condicions del mercat:

Això assegura que no existeixen compradors ni venedors insatisfets: els compradors han de saber en tot moment on es ven més barat i els venedors han de conèixer sempre si algun altre està abaixant els preus perquè puguin reaccionar.

► Plena llibertat d’entrada i de sortida:

Qualsevol venedor o comprador ha de poder incorporar-se al mercat sense traves o sortir-ne si ho desitja.

En un mercat on el preu sigui alt, les expectatives de beneficis atrauran a noves empreses de manera que l’entrada de nous productors faria baixar el preu.

En un mercat on el preu sigui baix, les empreses menys competitives sortiran del mercat vers sectors amb més expectatives. L’escassetat resultant ajustarà el preu cap a l’equilibri.

Quan es donen aquestes quatre condicions, el mercat de competència perfecta proporciona la millor solució possible: els productors venen al preu més baix possible. Per això es diu que es tracta del tipus de mercat econòmicament eficient: per als compradors perquè poden comprar tota la quantitat que vulguin al preu més baix i per als venedors perquè poden vendre tota la quantitat que vulguin a aquest preu.

Exemples de mercats de competència perfecta són els mercats de valors, els mercats financers, els mercats de fruites i verdures...

El més habitual en els mercats actuals és que no es donin les quatre característiques de la competència perfecta, de manera que en els mercats hi hagi competència imperfecta.

Els models de mercat de competència imperfecta són el monopoli, l’oligopoli i la competència monopolista (o monopolística).

MONOPOLI:

del grec MONO (un) i POLEIN (vendre)

Es tracta del cas més extrem de competència imperfecta. Un monopoli és un mercat en el qual solament actua una única empresa que cobreix tota la demanda i gaudeix de plena capacitat per decidir quant produeix i a quin preu.

El monopolista s’aprofita de ser l’únic oferent i provoca escassetat de manera deliberada (oferint una quantitat menor a la desitjada) perquè pugin els preus del producte que ven, de manera que obté més beneficis que si ho fes al preu que li hauria correspost en competència perfecta.

D’aquesta forma el monopolista dóna lloc a un equilibri de mercat ineficient i clarament perjudicial pels consumidors, ja que hi haurà menys quantitat oferta i a un preu més elevat que el que hi hauria en competència perfecta.

Per evitar i corregir situacions d’abús de poder, els països es defensen amb les lleis antimonopoli i els tribunals de defensa de la competència.

Entre els factors que intervenen en l’aparició de monopolis, podem destacar-ne els següents:

► El control exclusiu d’un factor productiu per part d’una empresa o el domini de les fonts de matèria primera indispensable per a la producció d’un bé.

Exemple: una empresa que domini l’única mina de diamants d’un país.

► La concessió d’una patent (dret atorgat a un inventor per a fabricar en exclusiva el seu invent durant un període de temps determinat)

► El control estatal de l’oferta de determinats serveis (monopolis estatals). Aquests serveis solen ser prestats per empreses concessionàries.

Exemple: TMB és l’empresa concessionària del transport urbà a la ciutat de Barcelona.

► L’existència d’un mercat de mida gran i amb empreses amb costos mitjans petits per a grans quantitats de producció. En aquest cas es parla de monopolis naturals.

Exemple: el cost de producció d’un kilowat és molt petit, però això és possible només perquè les hidroelèctriques produeixen milions de kilowats per a mercats que abasteixen en règim de monopoli. L’existència de dos o més companyies de llum o d’aigua en una mateixa localitat no tindria massa sentit des del punt de vista de l’eficiència econòmica.

OLIGOPOLI:

del grec OLIGO (poc) i POLEIN (vendre)

Un oligopoli és un mercat en què hi ha un nombre reduït de venedors que produeixen uns productes força homogenis i fan front a una gran quantitat de compradors.

El fet que hi hagi poques empreses venedores té dues conseqüències importants:

- Les empreses oferents tenen poder per exercir un cert control sobre el preu

- Les reaccions i decisions d’unes empreses afecten i són afectades per les accions i decisions de les altres participants: existeix el que s’anomena interdependència estratègica.

Existeixen dos possibles formes de funcionament dels oligopolis: amb cooperació o amb conflicte:

► Funcionament de l’oligopoli amb cooperació: quan les empreses cooperen en lloc de competir entre ells formen un càrtel. Un càrtel és una agrupació d'empreses que, conservant la seva independència, arriben a acords per disminuir o eliminar la competència del mercat.

Actuant d'aquesta manera actuen com un monopoli de fet en el qual el perjudicat és el consumidor ja que el preu és més alt i la quantitat oferta més baixa que en la competència perfecta.

Cal dir que la normativa de la majoria dels països del món prohibeix els càrtels. No obstant això, és habitual comprovar que en mercats oligopolistes els preus dels diferents venedors són pràcticament iguals, bé sigui perquè els acords són secrets, bé perquè totes les empreses arriben a l’acord tàcit de seguir les actuacions de l’empresa més antiga o més influent que actua com a líder mentre que les altres fan el mateix amb el preu.

► Funcionament de l’oligopoli amb conflicte: moltes vegades les empreses oligopolistes no cooperen, sinó que protagonitzen grans conflictes estratègics.

Quan passa això el mercat sol ser extraordinàriament competitiu i de vegades es pot arribar a fixar preus tan baixos com el que es donaria en competència perfecta.

Són les anomenades guerres de preus pròpies d’aquest tipus de mercats. Un exemple d’això seria el del mercat de la telefonia mòbil.

Un altre exemple típic de mercat oligopolístic és el sector financer. A Espanya, un nombre reduït de grans bancs, cadascun amb els seus bancs filials, controla el mercat.

Per poder aconseguir avantatges en el mercat, les empreses tracten de diferenciar el producte que venen. Quan passa això és diu que el mercat és de competència monopolística.

Els mercats de competència monopolística són els més habituals en l’actualitat. En ells un gran nombre d’empreses venen un producte que intenten diferenciar del que venen les altres.

Si una empresa té èxit en la diferenciació del seu producte potser que, fins i tot apujant el preu, mantingui la seva clientela perquè aquesta el percep com quelcom especial que cap altra empresa l’hi pot oferir.

Una vegada ha aconseguit captar la seva clientela ja pot actuar com un monopolista: pot apujar el preu sense perdre vendes.

Poc importa que la diferenciació del producte sigui real o fictícia, el fet rellevant és que el consumidor actuï com si fos real, és a dir mantenint la demanda malgrat que el preu sigui més elevat.

Alguns economistes jutgen positivament aquests mercats perquè permeten posar a disposició dels consumidors una varietat més gran de productes.

Altres, en canvi, critiquen la diferenciació innecessària que comporta unes grans despeses de promoció que encareixen el producte, a més de fomentar un consumisme excessiu.

Les eines que fan servir les empreses per diferenciar els productes són:

- la marca o imatge del producte, és a dir, la vinculació del producte amb una idea o logotip que representa molt més del que el producte és en si mateix.

Sovint la gent es converteix en consumidora de marques més que en consumidora de béns i serveis.

- la publicitat o conjunt de procediments mitjançant els quals es donen a conèixer les característiques dels productes ressaltant els aspectes que poden atraure els consumidors.

La publicitat ajuda a la satisfacció de la demanda, però s’ha d’anar amb compte en no convertir-la en un fi en ella mateixa en lloc d’estar al servei de la producció i del benestar.

- el màrqueting i els estudis de mercat que intenten descobrir els gustos i les preferències dels consumidors i així poder dirigir les vendes amb èxit a cadascun d’ells.

Característiques

dels mercats

Tipus de mercat

Competència perfecta

Competència monopolística

Oligopoli

Monopoli

Grau de concentració (nombre d’empreses)

Moltes empreses

Moltes empreses

Poques empreses

Una única empresa

Influència de les empreses sobre el preu

Cap

Alguna

Molta

Molta

Grau de diferenciació del producte

Venda de productes homogenis

Venda de productes diferenciats

Venda de productes homogenis

Un únic producte

Intensitat de la competència

Molt forta

Molt forta. La política comercial tracta de diferenciar el seu producte dels dels competidors

Molt forta. Preus i polítiques comercials molt similars

No hi ha competència

Informació i transparència

Sí que n'hi ha

No n'hi ha

No n'hi ha

No n'hi ha

Llibertat d’entrada i sortida

Hi ha llibertat d’entrada i sortida

Hi ha llibertat d’entrada (amb diferenciació del producte) i sortida

Hi ha fortes barreres d’entrada (inversió en béns de capital) i sortida

Hi ha fortes barreres d’entrada i sortida

Es diu que es produeix una fallada del mercat quan els mecanismes de mercat (interacció entre la demanda i l’oferta) no porten l’economia a la combinació de productes òptima, en el sentit de la combinació desitjada per la societat.

En aquests casos es fa necessària la intervenció de l’Estat per reconduir els mecanismes de mercat vers aquella combinació òptima.

Les causes específiques per les quals apareixen fallades de mercat són:

► Certs tipus d’organització de mercats, que acabem d’estudiar i que hem qualificat com de competència imperfecta i que es caracteritza perquè les empreses tenen poder de mercat.

► L’existència de béns públics, és a dir, béns per als quals el consum d’un individu no necessita que s’exclogui el consum d’altres individus.

► L’aparició d’externalitats quan el comportament de determinats individus o empreses incideix directament sobre el benestar dels altres.

► L’existència d’una distribució de la renda que no respon al concepte d’equitat.

Recordem que en un mercat competitiu, cap empresa té un poder de mercat prou gran per imposar un preu per a un bé, sinó que el preu del bé serà el resultat de la ineteracció de la demanda i l’oferta.

Al contrari en un mercat no competitiu (monopoli, oligopoli o competència monopolística) els productors tenen un poder de mercat que els permet certa capacitat de fixació del preu per enriquir-se per sobre del que seria normal si el mercat fos competitiu.

Per aquesta raó, en gairebé tots els països l’Estat ha promulgat lleis antimonopoli i de defensa de la competència. Aquestes lleis persegueixen evitar situacions en què el control de mercat s’exerceix per un grup reduït d’empreses.

El concepte de bé públic es contraposa al de bé privat. Un bé privat és aquell que si és consumit per una persona, no pot ser consumit per una altra. Per exemple un automòbil o una casa són béns privats. El fet de ser propietat d’una persona exclou les altres del seu ús.

Un bé públic és aquell de l’ús del qual ningú pot ser exclòs, ni tan sols aquells que no han contribuït a finançar-lo mitjançant els impostos. Tal és el cas d’un embassament, un parc públic, el servei de policia, un far de mar....

El problema dels béns públics és que el mercat no pot garantir l’adequada quantitat dels mateixos, en el sentit de la quantitat que la societat desitja. Això és així perquè hi ha individus, denominats paràsits o free riders que consumeixen el bé sense pagar.

Pensem, per exemple, en el servei de seguretat ofert per la policia. Fins hi tot en el cas que tots els individus pensessin que necessiten seguretat policial, molts d’ells no es veurien incentivats a comprar la part dels serveis de policia que li correspon.

Donat que es sentirien igualment coberts pel servei de seguretat, el més probable és que esperessin a que el compressin els altres veïns i aprofitar-se de les compres dels altres. Lògicament, si tots esperen que la seguretat policial la compri un altre, aquest servei no seria ofert mai.

En aquestes circumstàncies, és l’Estat el que ha de procurar la provisió necessària de béns públics que la societat desitja.

Evidentment la qüestió de quins béns públics produirà l’Estat amb els seus recursos escassos és una decisió política que tindrà, com ja sabem, el seu cost d’oportunitat.

Hi ha una externalitat quan la producció o el consum d’un bé afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no són reflectits totalment en el preus del mercat.

En altres paraules, les externalitats són efectes indirectes, positius i negatius, de l’activitat econòmica.

Per exemple, l’abocament de residus d’una indústria pot afectar negativament les persones de les poblacions veïnes, que no són productors ni consumidors dels béns que generen els residus, fent que el valor dels seus habitatges es depreciï.

Aquesta depreciació no queda reflectida en el preu del bé que genera la contaminació que per tant té un preu de mercat inferior al veritable cost social.

No totes les externalitats són negatives:

una campanya de vacunació contra la grip tindrà efectes indirectes sobre el nombre de baixes per malaltia dels treballadors de les empreses reduint els costos socials d’aquestes.

En aquest cas l’externalitat té efectes positius.

El problema és que el mercat genera poques externalitats positives i moltes de negatives, perquè els productors només estan interessats en controlar els costos directament relacionats amb la seva activitat i no es veuen moguts a tenir en compte els costos que indirectament genera.

Es per això que ha d’intervenir l’Estat per, amb la seva autoritat, promoure les externalitats positives i tractar d’evitar les negatives.

En el cas de la contaminació, per exemple, l’Estat pot obligar les indústries a minimitzar els efectes negatius:

- establint llindars màxims de contaminació admissible

- imposant impostos per residus abocats

- establint llicències o permisos de contaminació a canvi del pagament dels efectes externs

Si la distribució de la renda que resulta del lliure joc del mercat considerem que no és justa, diem que el mercat no és capaç de reflectir la idea que la societat té de l’equitat i llavors es fa necessària la intervenció de l’Estat per redistribuir la renda.

Aquesta fallada de mercat sorgeix perquè moltes vegades l’eficiència del funcionament de mercat no vol dir equitat.

Al contrari, en massa ocasions l’eficiència econòmica suposa una distribució de la renda i de la riquesa incompatible amb els desitjables objectius socials de benestar i vida digna per a tothom.

Hi ha col·lectius (com els ancians, els minusvàlids, els desocupats ...) sense capacitat per generar renda però necessitats de consumir béns i serveis.

Si el mercat els subministra poca renda, és l’Estat qui ha d’intentar alterar aquesta distribució inicial mitjançant polítiques redistribuïdores: impostos, transferències de renda, pensions per jubilació, subsidis a l’atur, intervencions directes en els mercats fixant preus mínims o màxims, etc...

Malgrat que el funcionament de l’economia de mercat es fonamenta en els mecanismes de mercat, queda clar que l’Estat intervé de manera important en l’activitat econòmica:

• d’una banda proporcionant un marc institucional i legal al que tots els agents econòmics (famílies , empreses i el propi Estat) queden sotmesos.
• d’altra banda, com acabem de veure, regulant les distorsions i mancances que es produeixen en el mercat, és a dir, per regular les fallades del mercat.

Malgrat això, alguns economistes pensen que les regulacions i les intervencions estatals han anat massa lluny i s’han convertit en obstacles per a l’activitat econòmica.

Mencionem com a exemple alguns problemes derivats de la intervenció de l’Estat:

• El creixement de la pressió fiscal i les regulacions han donat lloc a un fenomen propi de les economies modernes: l’aparició de l’economia submergida, és a dir la part de l’activitat econòmica que es situa fora de la legalitat per evitar els impostos i les regulacions.

• De vegades, la intervenció de l’Estat té efectes contraris als desitjats, com pot succeir amb els controls de preus. Imaginem que l’Estat fixa un preu màxim per a un producte (inferior al d’equilibri) buscant afavorir als consumidors d’aquest producte. En aquestes circumstàncies, els productors poden optar per
  • reduir la producció, atès que el preu màxim fixat no els dóna els beneficis esperats
  • amagar part de la producció i oferir-la a un preu més alt en el mercat negre

• L’excés de regulacions pot produir un altre efecte negatiu: que algunes empreses o sectors vulguin aprofitar-se de l’Estat per obtenir alguna regulació que els afavoreixi: es tracta de grups de pressió que influeixen en les decisions governamentals en profit seu.

Els grups de pressió (lobbies, en terminologia anglesa) volen obtenir favors com comandes estatals, normes que dificultin l’entrada de noves empreses en el sector, preus més alts pels seus productes etc...