Temps pausat
Fa la sensació que això no és real,
com si no passes res,
com si fos un malson del que no podem despertar.
I és que no te n’adones del valor de tot allò que tens
fins que ho perds.
Aquí dins, sembla que el temps és molt lent,
que les hores són buides i molt més avorrides.
No hi ha colors, és a dir, sempre son els mateixos,
les mateixes parets, les mateixes cares…
Necessito sentir l’aire acaronant-me els cabells,
sentir la ciutat al meu voltant,
els seus sorolls, olors i paisatges.
A totes aquelles persones
que amb una sola mirada em fan somriure,
a totes aquelles que amb una sola paraula em fan odiar,
però sobretot, a totes aquelles, que sense fer res,
em fan sentir la persona més feliç del món.
Aquest món en què res no importa fins que ho fa,
però que tots estimem amb els seus defectes i virtuts.